CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Curro precari, pensió de misèria. Ens resignarem?

Dilluns, 1 febrer, 2021
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

En uns mesos faré 49 anys. D’aquí 18 anys i 5 mesos, si res no canvia, em tocarà jubilar-me amb 67 anys. Porto treballant ininterrompudament des dels 19 anys. Concretament des del mes de setembre de l’any 1991 quan feia la neteja i manteniment d’un poliesportiu a Sant Andreu, Barcelona. D’això en fa quasi 29 anys i mig. Però només tinc cotitzats a la Seguretat Social 14 anys i mig. O sigui, quinze anys sencers de la meva vida com a treballador s’han esvaït. Més ben dit, de cara l’administració no han existit mai. Alguns anys van ser per feines sense contracte i no per voluntat pròpia, perquè de contracte en vaig estar reclamant mesos i mesos. “La setmana vinent” em deien sovint. D’altres van ser falsos contractes a temps parcial, tant a fora com a dins de la universitat, malgrat que al final feia jornades complertes si és que no les superava. Finalment, també hi ha hagut beques per fer activitats que ara, després d’anys de lluita, es reconeixen com a tasques laborals i es cotitzen. En definitiva, malgrat haver treballat 29 anys i mig, quan em jubili d’aquí a 18 anys i pico no tindré dret a una pensió complerta. Em faltaran anys.

El meu cas n’és un. Però com aquest n’hi ha milions al conjunt de l’Estat, molt d’ells encara més greus. La gent de la meva generació hem patit precarietat laboral durant molts anys. Una precarietat que, per desgràcia, sembla de broma en comparació la que estan patint els i les “Mil·lennials” als i que tot indica que seguiran patint. Una precarietat que es ceba molt més en les dones, amb trajectòries laborals interrompudes molts cops per la maternitat, i no cal dir en les treballadores migrants. Doncs aquesta precarietat és la que ens condemna a no poder rebre una pensió de jubilació completa en el futur. Després de patir una explotació salvatge amb curros de merda, condemnats a vides precàries, milions de persones no es podran jubilar amb una pensió complerta. Unes pensions que, d’altra banda, ja són de les més baixes de la UE-15.

 

A data d’avui, per poder optar al 100% de la jubilació calen 36 anys cotitzats. L’any 2027 en caldran 37, d’anys. Això dificulta molt una treballadora o treballador precari pugui aspirar a cobrar una pensió complerta quan li arribi a l’edat de jubilació. Aquesta situació és directament el resultat del progressiu allargament, reforma rere reforma, període de cotització necessari; és a dir, del nombre d’anys cotitzats que calen per començar a cobrar una pensió contributiva (de moment 15 i es cobra un 50% de la pensió) fins als 37 per cobrar-ne el 100% l’any 2027.

 

Un altre factor que incideix en l’empobriment de les pensions futures dels i les treballadores que hem patit o patim la precarietat és l’increment progressiu de la base reguladora de les pensions: dels anys que es comptabilitzen per definir la quantia de les pensions. Fins l’any 1985 es calculaven a partir del salari dels darrers 2 anys cotitzats. Posteriorment aquest període s’ha anat allargant progressivament fins els 15 actual, a l’espera de possibles nous allargaments. A ningú se’ns escapa que això incorpora anys amb salaris més baixos tirant cap avall les pensions finals.

Podria seguir, però crec que no cal. De les reformes de les pensions els i les principals perjudicats en som i en seran els treballadors/es que han patit durant períodes llargs de la seva vida laboral la precarietat laboral. Una precarietat que no és volguda, que és fruit de l’explotació capitalista i que ens condemna a vides complicades quan la patim. Aquesta mateixa precarietat ens marcarà també quan deixem arribem als 67 o 70 anys.

Fa setmanes que l’Estat, seguint les directrius de la UE i de les grans corporacions, amb la banca al capdavant, estan preparant un altre assalt al sistema públic de pensions. D’amagat, fa mesos que estan definint-ne el contingut en el marc del Pacte de Toledo i en reunions amb CCOO-UGT i les patronals. Caldrà veure’n el contingut amb detall, però el resultat del que volen ja el sabem: avançar cap a unes pensions contributives cada cop més miserables que, qui pugui i vulgui, es complementarà amb plans de pensions privats. Les principals víctimes de la reforma, també les coneixem: els i les treballadores que han hagut de travessar el viacrucis de l’explotació extrema que és la precarietat laboral al llarg de la seva vida.

Com a membre d’aquest grups (tant nombrós) de treballadores i treballadors tinc clar que no vull ser cap víctima de la reforma de les pensions. És a dir, que no ens hem de quedar asseguts ni assegudes, assumint l’hòstia com inevitable. La lluita per defensar i millorar el sistema de pensions no ha de ser només dels actuals pensionistes. De fet, ells i elles hi tenen poc a perdre en comparació a nosaltres. Aquesta lluita ens pertoca als i les que ara estem treballant o intentant treballar i és especialment imperiosa pels que hem viscut molts anys la precarietat laboral. Després d’una vida precària i d’explotació, no ens hem de resignar a unes pensions de misèria. Ara és el moment de plantar cara i frenar aquesta nova reforma de les pensions.

 

Article d'Ermengol, Secretari General de la CGT de Catalunya 

https://lasaldelaterra.wordpress.com/2021/01/31/curro-precari-pensio-de-miseria-ens-resignarem/

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció