Davant d’una fallida de bancs i caixes els nostres estalvis ja no estan garantits
HERNAN CÓRDOBA MENDIOLA | 11/10/2011
El ministeri d’Economia i Hisenda anuncia que els Fons de Garantia de Dipòsits podran servir per imputar pèrdues provinents de la reordenació bancària.
El passat 30 de setembre va concloure el termini que l’Estat espanyol havia donat a les entitats bancàries per a que enllestissin els seus processos de recapitalització. Aquest pas de la reordenació dels sistema bancari ha comportat, entre d’altres, la desaparició del model de caixes d’estalvi –de les que només han sobreviscut les caixes col·legiades o cooperatives– i la seva transformació en bancs. Una vegada aquesta fase del procés ha conclòs, el ministeri d’Economia i Hisenda ha sorprés amb una nova notícia: la fusió dels Fons de Garantia de Dipòsits i el fet que aquest fons resultant de la fusió podrà servir per cobrir pèrdues del FROB.
Els Fons de Garantia de Dipòsits (FGD) és un mecanisme que té les funcions bàsiques de cobertura de dipòsits en els límits establerts (100.000 per compte corrent a l’actualitat) i realitzar les actuacions necessàries que reforcin la solvència i funcionament d’una entitat en dificultats, en defensa dels interessos dels dipositants i del propi Fons. És a dir, en cas de fallida d’una entitat, aquest fons actua com a garantia dels diners que els dipositants hi tenen, fins aquests 100.000 euros. El PSOE va fer bandera ja durant el 2008 d’aquest instrument per evitar el pànic financer i la retirada massiva de fons per manca de garanties que amenaçava les entitats espanyoles en els primers compassos de la crisi. Aquest fons té actualment un capital de prop de 6.600 milions d’euros, aportats per les entitats financeres, i sense participació de l’Estat, que només actua obligant per llei a les entitats a que facin les aportacions anuals corresponents, en funció de la seva dimensió i volum de negoci.
El ministeri d’Economia i Hisenda justifica aquesta decisió de permetre que el FGD actuï de garant del FROB dient que així seran les entitats bancàries les que assumeixen els riscs d’una hipotètica fallida d’una entitat, ja que no serà l’Estat qui haurà d’intervenir injectant capital sinó que serà el FGD qui hi actuarà. Ara bé, resulta que aquest FGD té la funció de garantia pels dipositaris de les entitats, cobrint-los del risc de fallida de l’entitat. La decisió del Ministeri obre la porta a que els diners que haurien d’anar als i les dipositàries vagin a l’entitat, pel que les persones quedarien totalment descobertes. Després de portar tres anys aportant fons públics a les entitats responsables de la crisi (els 50.000 milions del 2008, els 25.000 del 2010, i el mateix FROB) amb la finalitat de millorar els seus balanços, ara el govern encara es rendeix una mica més a les finances deixant que els únics fons que protegien als i les ciutadanes es puguin destinar en pocs mesos a cobrir fallides per part d’entitats.
El procés de reestructuració i el FROB
El procés de reestructuració del sistema bancari espanyol estava forçat pels nivells de capitalització als que obligava l’Estat espanyol amb la finalitat que les entitats superessin els test d’estres que ha estat realitzant periòdicament la UE i que la imatge del sistema financer espanyol fos de major solvència. La immensa majoria de les caixes i alguns dels bancs no arribaven ni de lluny a la ratio de capitalització exigida, que fa referència al capital disponible per l’entitat en relació al diner deixat per aquesta entitat en forma de préstecs. En aquest procés, el 98% dels actius i passius de les caixes han passat a ser gestionats per bancs, i el número de caixes ha passat de 45 a 15. Els processos de fusió, freda o calenta, han portat a que els capitals hagin patit un procés de concentració i, per tant, molt propers a una situació d’oligopoli financer. Els bancs esperaven amb ànsies aquest procés, donat que les caixes gestionaven aproximadament el 50% del negoci financer. Després de la reestructuració, moltes caixes han estat o seran absorbides o venudes als bancs, que ara gestionaran gairebé el 95% del negoci.
Les entitats que no han pogut recapitalitzar-se, com ha estat el cas de la CAM, Catalunya Caixa o Novagalícia, han estat intervingudes pel FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), amb la qual cosa l’Estat entra en forma de capital a les entitats, copant els seients dels consells d’administració per forçar la seva venda, absorció o desaparició.
El FROB ha injectat més de 20.000 milions d’euros al sistema bancari en els darrers tres anys, 7.500 dels quals en forma de capital i gairebé 10.000 en forma de participacions. Diners que teòricament els bancs i caixes que l’han demanat o que s’han vist forçats, després del 30 de setembre, a acceptar-los hauran de tornar amb un interès elevat (7,75%), però també podran convertir aquest capital en participacions o accions negociables, fet que estova el préstec fins a convertir-lo en ocasions en una mena d’aportació a fons perdut. Així doncs, el FROB ha estat el vehicle amb el qual el govern ha fet la reestructuració que li exigia Europa a costa de treure diners de partides pressupostàries bàsiques per lliurar-los a les entitats bancàries. Dies després que injectés 2.000 milions a Novagalícia ens assabentàvem que els seus directius havien cobrat primes milionàries, un clar exemple d’on poden anar a parar aquests capitals injectats.
* Notícia extreta del setmanari Directa