De la primavera àrab a la mort de la democràcia
Tunísia, tres anys després
Els canvis assolits fa tres anys es mantenen a pesar dels intents de desestabilització.
Fa tres anys, després del derrocament popular de Ben Ali, la pregunta era a quants països veïns anava a contagiar l'incendi tunisià i quants dictadors anaven a caure; avui, al contrari, la pregunta és si, de tornada l'ona al lloc d'origen, Tunísia aguantarà l'estirada contrarrevolucionària.
En un context de reculada regional, amb Síria encallada en l'agonia i Egipte atrapat en una nova dictadura, pitjor encara que la de Mubarak, Tunísia porta mesos movent-se a la vora de l'abisme. De fet, l'ombra d'Egipte pesa avui sobre la seva destinació tanta com la de Bouazizi i la del 14 de gener va determinar fa tres anys la destinació d'Egipte. La bona notícia és que de moment Tunísia sembla evitar la interrupció abrupta de la “transició democràtica”.
Després dels assassinats dels líders esquerrans Chokri Belaid (febrer 2013) i Mohamed Brahmi (juliol 2013), la confrontació entre el Govern encapçalat pels islamistes de Ennahda i l'heterogènia oposició –que reuneix des d'agost a Nidé Tunis, el partit de la dreta laica, amb forta presència de l'antic règim, i a l'esquerra radical del Front Popular– ha facilitat la labor en l'ombra dels que aposten per una tornada al passat.
La falsa i prematura “normalització democràtica” que va sorgir de les eleccions del 23 d'octubre de 2011, amb l'inici dels treballs de la Constituent, s'ha vist sempre amenaçada per l'Estat profund, que Ennahda no es va atrevir a tocar, i per una “estratègia de la tensió” conscientment encaminada a fer descarrilar el procés i apartar als islamistes del poder.
El cop d'estat d'Egipte el 3 de juliol de 2013 va atiar aquesta estratègia a la qual es van sumar els grups jihadistes amb successives accions terroristes que van conduir al país, coincidint amb el segon aniversari de les eleccions, a la vora de la catàstrofe. Sense Constitució, sense nou marc jurídic, amb la mateixa policia, amb un Govern incapaç de respondre a les demandes de la població, amb una oposició islamofòbica i obstinada a buscar dreceres cap al poder, amb uns mitjans de comunicació irresponsables i de vegades obertament colpistes, sense oblidar un confús jihadisme creixentment bel·ligerant, el 23 d'octubre, en efecte, Tunísia semblava condemnada a seguir els passos d'Egipte.
Esquivar el cop
La intervenció del sindicat UGTT i de la patronal Utica va desviar el cop –diguem– cap a un copet pacífic (una espècie de “voladura controlada”) a la qual es va anomenar “diàleg nacional”, un consens d'elits que deixava de fet fora de joc a la Constituent i que de seguida va conduir a un punt mort davant la incapacitat dels partits per a posar-se d'acord sobre el primer punt del “full de ruta”: el nomenament d'un nou primer ministre de consens que gestionés el país fins a les pròximes eleccions.
Només dos mesos després, quan les més mesquines lluites partidistes semblaven tancar tot alleugeriment a la crisi, la intervenció de la Unió Europea (UE) va forçar un acord en virtut del qual es nomenava nou primer ministre, el passat 16 de desembre, a Mehdi Jomaa, un “independent” que ocupava fins a ara el càrrec de ministre d'Indústria. Quan Ennahda semblava trobar-se contra les cordes, aquest acord entre la UE, la UGTT i la patronal concedeix una inesperada victòria als islamistes i demostra que occident aposta encara a Tunísia pel model que els generals han tancat definitivament a Egipte amb el cop d'estat i la qualificació dels Germans Musulmans d'organització “terrorista”.
Les males notícies són dues. La primera té a veure amb la pèrdua de legitimitat revolucionària de totes les institucions, inclosa l'Assemblea Constituent, gran conquesta de la revolució tunisiana: la “democràcia” a Tunísia, si no sucumbeix, si s'aprova la Constitució i se celebren noves eleccions, s'assemblarà molt a les nostres en el pitjor dels sentits. És en tot cas el millor que pot ocórrer.
L'altra mala notícia és que aquesta “normalització” democràtica prematura ha deixat fora a tots els sectors socials que van fer la revolució de 2012-2011 en un moment que la situació econòmica i social –amb una inflació galopant– alimenta, al mateix temps, les nostàlgies de l'antic règim, la influència salafista i la revolta permanent. Aquesta mala notícia s'inscriu en el marc d'una –al meu judici– equivocadíssima estratègia de l'esquerra organitzada, que ha malgastat un enorme capital polític, abandonant als sectors populars i les candents qüestions socials, per a sumar-se a la nua lluita pel poder en benefici de la dreta laica neoliberal.
Tres anys després de la revolució del 14 de gener, que va desencadenar les revoltes populars del món àrab, el context regional mateix empeny en direcció contrària a la que la immolació de Boouazizi va imposar el 2013. Tunísia aguanta de moment, però la crisi no ha acabat i un nou atemptat podria sacsejar un procés democràtic que massa forces estan interessades a interrompre.
* Un article de Santiago Alba Rico publicat a al revista Diagonal.
http://www.diagonalperiodico.net/global/21276-tunez-tres-anos-despues.html
La cartografia de les nostres mirades
Més enllà de les nostres fronteres hi ha realitats que haurien de formar part de la cartografia de les nostres anàlisis, de les nostres accions i del nostre periodisme.
Ens governen organismes supranacionals i per això no hem de concebre el nostre context de forma aïllada.
Em pregunto quins arguments esgrimeixen ara els que aquí a Europa van defensar el cop d'estat a Egipte el passat mes de juny i juliol. Des de llavors, centenars de manifestants han mort i diversos activistes han estat empresonats pel simple fet de protestar.
Entre ells, han estat arrestades diverses menors d'edat, acusades d'haver participat en una protesta organitzada pels Germans Musulmans, als quals ara les autoritats consideren terroristes, qualificació amb la qual pretenen justificar la caça de bruixotes que porten a terme contra tota persona propera a l'organització islàmica.
La repressió arriba fins a tal punt que fins i tot han estat arrestats periodistes de la cadena Al Jazeera -diversos egipcis, un australià i un canadenc- acusats de col·laborar amb la Germandat.
Aquí a Europa alguns dels nostres ‘representants’ no van condemnar el cop d'estat a Egipte - o ho van fer amb la boca petita- dient que l'ocorregut “ era més complex que un cop d'estat”. Va haver-hi fins i tot mitjans de comunicació que van presentar com ‘experts a Egipte’ a alguns defensors del cop.
Com és habitual en els plantejaments simplistes, el d'Egipte s'ha explicat sovint com una qüestió embardissada en dues úniques opcions: “O estàs amb els Germans, o estàs amb el cop d'estat”, deixant fora de l'escenari altres postures polítiques.
Aquesta tendència al binomi, també aplicada al cas sirià, - "o estàs amb Assad o amb ‘els rebels’ ”- és una lectura comuna que s'empra fins i tot per a Espanya, on molts pensen que si algú critica al PSOE és del PP, i si critica al PP, és del PSOE.
A Egipte no solament estan empresonant i reprimint a integrants de la Germandat musulmana. Les autoritats persegueixen també a activistes laics. I això ho especifico perquè lamentablement aquí a Europa hi ha sectors reticents a condemnar les violacions dels drets humans quan aquestes afecten als “altres”.
Fa unes setmanes diversos joves egipcis van ser condemnats a tres anys de presó, entre ells els fundadors del Moviment laic 6 d'Abril, un dels grups que van organitzar les protestes de 2011. El seu únic delicte, organitzar protestes.
També la integrant dels socialistes revolucionaris Mahienour al Masry - aquí la podeu veure en vídeo, entrevistada per Leil Zahra- ha estat castigada a dos anys de presó.
Els germans Alaa i Mico Seif, coneguts defensors dels drets humans, han estat altres dels condemnats (la seva història és relatada en el llibre "Jo muero hoy. Las revueltas en el mundo árabe", Debate, 2012).
El bloguer Alaa porta a la presó des del passat mes de novembre. La seva germana Mona, biòloga i fundadora del Moviment contra els judicis militars a civils, diu de si mateixa que " pel dia caço papallones i per les nits les forces de seguretat tracten de caçar-me a mi”. Mona no entrarà en la presó de moment. El seu càstig ha estat “suspès”, però serà aplicat en cas que sigui acusada i condemnada per qualsevol altre assumpte. D'aquesta manera les autoritats egípcies pretenen desactivar les protestes.
Per què els explico tot això? Potser més d'un estigui pensant que amb el que tenim aquí a Espanya, amb la situació a la qual ens estan sotmetent, no estem precisament per a preocupar-nos dels mals aliens. Permetin-me que discrepi:
Primer, perquè la indiferència és el nostre major enemic i pot arribar a avergonyir-nos. Recordem, per exemple, com bona part del planeta va celebrar el Mundial de Futbol que va tenir lloc a Argentina el 1978, mentre feia cas omís a les múltiples denúncies sobre tortures, desaparicions i assassinats practicats per la dictadura del país llatinoamericà.
I segon, perquè en el segle XXI, el que passa lluny pot repercutir en nosaltres. Hi ha d'això diversos exemples. Entre altres, el 11-S, el 11 de març de 2004 o les revoltes àrabs.
2011 va ser l'any de les protestes i del sorgiment de nous moviments socials en diversos punts del planeta. Va ser un any batallador i ple d'esperança. 2013 ha estat la cara fosca de tot allò. Espanya no és l'únic país on s'han aprovat noves lleis que limiten el dret a la manifestació. 2013 va arribar carregat de repressió, d'impunitat i de restricció de llibertats en diversos escenaris, des d'Egipte passant per Bahrain, Mèxic o Regne Unit, entre altres.
L'era de la globalització concep fronteres per a les persones i per a la llei -amb un dret internacional encara maltractat-, no per a les riqueses ni per a certes polítiques. Ens governen organismes supranacionals, encarregats de dictar les polítiques econòmiques i fins i tot les mesures repressores per a portar-les a terme. Per això, si els de dalt pensen de forma global, els de baix no podem concebre la nostra realitat de manera aïllada.
El 2011 ens va interessar el que passava fora de les nostres fronteres perquè en molts casos era esperançador. Però és en els moments difícils quan més que mai la solidaritat ha d'allargar els seus tentacles per a entaular contactes amb altres realitats. Per a desenvolupar alternatives i actuar en el mateix plànol global i supranacional que ens vigila, que ens governa i condiciona.
La Terra no és plana, ni acaba en les nostres fronteres. Fa temps que es va descobrir que el cap Fisterra no era la fi del món. Més enllà hi ha altres paral·lels i meridians que haurien de formar part de la cartografia de les nostres anàlisis, de les nostres accions i del nostre periodisme, per a no ancorar-nos en lectures amputades, per a poder veure el mapa complet d'unes realitats globals complexes i cada vegada més interconnectades.
* Article d'Olga Rodríguez publicat a Zona Crítica - eldiario.es
http://www.eldiario.es/zonacritica/cartografia-miradas_6_215638462.html