De l’il·lusionisme a la caiguda. Els costos ecològics del “desarrollismo” espanyol
Ara sembla que tots ho veien venir. Que era un resultat cantat. Per desgràcia, no va ser sempre així. Nombrosos economistes crítics hem assenyalat durant els últims anys –sense èxit– les esquerdes previsibles d'un model econòmic condemnat al fracàs els costos socials del qual afloren ara amb força. Menys atenció han rebut, no obstant això, els costos ecològics ocults associats a aquesta estratègia de "desenvolupament" clarament insostenible.
Insostenible tant pel costat del consum de recursos com per la generació de residus, doncs seguim basant la nostra forma de produir i consumir en un 80% de recursos no renovables. Amb la peculiaritat que, del total de recursos naturals utilitzats i valorats, el 50% han estat productes de pedrera destinats a alimentar els successius boom immobiliaris i d'infraestructures.
Si tenim en compte que en el moment àlgid del recent boom immobiliari es van iniciar 900.000 habitatges i que cada metre quadrat d'un habitatge exigeix de mitjana una tona d'energia i materials, la dimensió del malversament sembla òbvia. Un absurd ecològic i econòmic tant més cridaner quant que gairebé dos terços del construït no ha estat justificat per la demanda de primera residència, sinó que ha anat a parar a habitatges desocupats a l'espera de revaloració i posterior venda per a materialitzar la inversió, o a habitatges secundaris amb utilitzacions mitjanes de 22 dies a l'any. Poc importa que per a això hàgim batut el record europeu en producció de ciment (60 milions de tones) i de formigó armat (185 milions de tones), o el que és el mateix, que hàgim produït quantitats que donarien de sobres per a pavimentar tot el territori nacional a raó de més d'una tona de ciment per hectàrea o gairebé quatre de formigó.
Aquesta insostenibilitat interior augmenta amb la insostenibilitat exterior plasmada en el doble dèficit físic i territorial contret amb la resta del món. La creixent dependència respecte de substàncies estratègiques (combustibles fòssils i minerals) explica que, per cada tona que surt del nostre país en forma d'exportacions entrin com importacions tres tones més. Un dèficit comercial físic que, per a sorpresa de molts, no ho tenim contret amb el nostre principal soci comercial (la UE), sinó amb els països empobrits d'Àfrica (gas d'Algèria, petroli de Nigèria, etc.) i Amèrica Llatina. Ara bé, a aquest dèficit comercial físic se suma un creixent dèficit ecològic-territorial equivalent a més de tres vegades la nostra pròpia superfície productiva, resultat d'una petjada ecològica (l'espai que cadascun ocupem per a satisfer el nostre model de consum i absorbir els residus en forma de diòxid de carboni) de més de 5 hectàrees/ habitant, molt superior a la superfície ecològicament productiva per capita espanyola (1,4 ha/hab). Ja només per a absorbir les nostres emissions de CO2 necessitaríem una superfície forestal equivalent a tres països com el nostre. Una cosa que, òbviament, no tenim.
No és ja només un problema que el món no pugui suportar la generalització del model de producció i consum nord-americà. Tampoc és viable ja estendre al conjunt mundial el comportament econòmic- ecològic d'un país com Espanya, doncs òbviament no tots els països poden ser alhora deficitaris en termes físics, territorials i financers. D'algun territori han de sortir els recursos per a abastir i finançar a la resta.
Encara que, és clar, abans que avançar en una reconversió econòmica-ecològica i social d'arrel, sembla que es prefereixen invocar els conjurs tecnològics de moda (I+D) amb els quals intentar donar, una vegada més, gat per llebre.
>>> Article d'Óscar Carpintero publicat a la revista Diagonal núm. 117:
www.diagonalperiodico.net/Del-ilusionismo-al-desplome.html