CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

De Reformes i de Vagues. Una més.

Dimecres, 14 març, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Una nova Vaga General, una més, una Aturada de 24 hores per ser més exactes, ha estat convocada per al 29 d'aquest mes. Les organitzacions sindicals "majoritàries" van esperar a aquesta setmana per fer pública la convocatòria, encara que ja se sabia fa dies que no els quedava altra possibilitat que convocar-la, i fer-la coincidir amb la convocatòria prèvia que els sindicats del País Basc i Galícia havien realitzat.

Com en vegades anteriors, sorgiran en els nostres mitjans (estic parlant dels mitjans en què els llibertaris escrivim i no d'altres) veus partidàries, veus contràries, veus il·lusionades i veus indiferents davant d'aquesta convocatòria. Com estic decidit a no crear ja més, estúpides divisions en les ja de per si febles forces amb les que compta l'anarquisme ibèric, em limitaré sense més, a donar la meva opinió. Una més.

L'Origen de tot això és pel que sembla el Decret Llei d'una nova Reforma Laboral. I dic bé. Una més. Si bé és cert que aquesta supera totes les anteriors quant a brutalitat en la retallada de les nostres conquestes socials.

Tant uns com altres porten mesos ficant-nos por. Por als acomiadaments lliures, quan la realitat és que l'acomiadament porta sent lliure en aquest país tota la vida. Això sí, ara serà més barat, perquè tot aquest embolic que si la productivitat, i que sí la competitivitat, no són més que retòriques lingüístiques de alguna cosa senzilla de nomenar: DINERS. No és més que això, Diners. Més per a uns pocs i menys per a uns molts. No sé perquè per a això fan falta omplir 61 pàgines del Butlletí Oficial de l'Estat.

I els treballadors com no estem organitzats, o com ho estem malament, donarem un pas enrere. Un més. Aquesta vegada un pas molt gran.

D'altra banda el tàndem sindical, veu que la seva supervivència quedarà tocada. I per això demanen negociar. Volen negociar la nostra misèria perquè si el seu paper negociador no és escoltat, el seu poder real quedarà molt minvat.

Però un cop més, els anarquistes, els anarquistes organitzats prefereixo dir, ens veiem en la disjuntiva de decidir. I encara que no ens convencin les formes ni les maneres, el que no farem, és ser mers espectadors d'un esdeveniment, que encara que inútil per a molts, és ara per ara, la màxima capacitat del moviment obrer en aquest país.

Volem que la Vaga sigui indefinida? Doncs comencem fent que sigui un èxit la de 24 hores, i anem ja convocant mobilitzacions per als dies posteriors.

No calen plors, ni al·locucions ultra revolucionàries. Es necessiten braços i cervells que aportin força i que aportin intel·ligència.

I ara que els convenis col·lectius seran superats per d'allò d'Empresa, que els Patrons podran modificar unilateralment les nostres condicions pactades, que acomiadar serà molt baratet i que el recurs a la LLEI deixarà de ser l'arma amb el que ens acusaven. Ara que els treballadors hauran de demostrar la seva força, amb la força real de l'associació en les empreses, amb l'Acció Directa com a arma efectiva contra el legalisme com l'única via. Ara és el moment que l'anarcosindicalisme real, que no és altra que la suma de les nostres forces i pensaments individuals en el món del treball, deixi de ser un recull de textos teòrics, i es converteixi en pràctica diària. Si és cert que ens creiem el que portem anys predicant en el desert, serà el moment ja de posar en pràctica els nostres acords.

Fem anarcosindicalisme on cal fer-ho. Tenim un model, que no va ser escrit per ser a les ràncies prestatgeries d'una biblioteca. Tenim un model que parla d'un sindicalisme que avorreix de les pràctiques estatalistes i burocratitzades del sindicalisme oficial.

Seguirem amb les nostres disputes estèrils i que a ningú interessen? Un cop més? O anem d'una vegada a estrènyer llaços i ponts amb tots els treballadors i organitzacions que vulguin plantar cara?

Recorrem a l'heroïcitat dels nostres avis, i no som capaços de superar les nostres misèries. Els nostres fills no ens ho perdonaran. Ja ens ho estan reclamant.

El 29 de març, anirem a la Vaga, i direm el que haguem de dir. Superarem en la mesura de les nostres forces el canal que ens tracen, per convertir-nos en torrent.

Perquè Un cop més. Un més, estem obligats a que la veu de l'anarquisme organitzat s'escolti.

Salut.

(Per escriure aquestes línies, no he tingut necessitat d'esmentar ni una sola sigla. Ni d'altres ni les meves pròpies. Tots sabem on estem com per necessitar seguir mirant-nos el melic.)

* Un article de Jesús García publicat al web A las Barricadas
www.alasbarricadas.org/noticias/node/19952

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció