De-vots

Flagel·lar-se maleint el bipartidisme sorgit del 9-M no pot emportar-nos convertir-nos en ganduls ideològics. És obvi que el resultat de les passades eleccions anticipa l'ocàs del pluralisme. No obstant això, ací no acaba tot, la política resisteix en les seves neurones. Retinguem el principal. Primer se les va estigmatitzar i després es va procedir a traure-les del mapa polític. Ni l'esquerra centralista i roja com IU ni la perifèrica i republicana com ERC tenen lloc en el marc institucional vigent. Al pas de l'oca, primer els tribunals i després la mà invisible del vot sobirà han passat factura a les úniques dos formacions que en la passada legislatura van gosar qüestionar a la monarquia parlamentària. Siguem, per tant, demòcrates i no devots.

La concentració de poder polític segueix el mateix procés que en l'economia. Hi ha un règim d'oligopoli de facto sobre un supòsit de democràcia d'iure. Però el món dels partits no esgota el social realment existent. Ho representa en tant que el suplanta, però encara està lluny de reemplaçar-ho definitivament. Sota d'aquest empedrat, com en el 68, està la platja de l'obstinada realitat. I sobretot, coratge ciutadans!, fugim d'aquests plantejaments que jivaritzan les anàlisis sobre el sorpasso de PP i PSOE. Ells compleixen el seu paper a carta com cal. Són màquines de poder. La qüestió crucial està en aquesta nombrosa ciutadania, alegre i confiada, que ha decidit suïcidar-se políticament en còmodes terminis. Per què? Per quant? Ací radica el problema i la seva solució. El altres són faves comptades.

Avui sabem que Marx, lúcid en tantes coses, només encertava en altres quan s'equivocava per equidistància. No és l'estructura econòmica el que determina la superestructura política. Al contrari és la subcultura dominant la que conforma aquesta falsa consciència social que fa de la democràcia d'urna el millor aliat del statu quo. On sí que hi ha clara unanimitat entre política i economia és en els processos interns que apliquen. Ambdós estan imbuïts de la lògica del mercat (que en origen no és econòmica sinó teocràtica i providencialista) i sotmesos a les contingències de l'oferta i la demanda.

Per això provoquen resultats tan aberrants (desocupació, desigualtat, misèria, ecocidi i el monoteisme ideològic que encobreix el pensament únic). Però és la nostra ignorància magnificada la que entronitza el monstre de dos caps com un nou Leviatán placebo. Inclús catalogar de bipartidisme al que se'ns ve damunt pot ser una menudesa. Donada la base autista en què s'assenta el sistema hegemònic, el que ens domina en realitat és una versió democràtica del partit únic. Bicèfal, però partit únic amb un teló de fons de centralisme democràtic. Takis Fotopoulos ho ha clavat quan assenyala a la concentració de poder com la mare de totes les batalles de la globalització neoliberal. Concentració de poder polític (bipartidisme) i concentració de poder econòmic (transnacionals) amb les rutines pròpies de l'utilitarisme productiu. Un inexistent equilibri general entre oferta i demanda (la mà invisible del mercat i la voluntat general de les eleccions) que en realitat encobreix una dialèctica-parany on sovint l'oferta crea la demanda. Ni hi ha formació natural de preus (en l'economia de mercat) ni hi ha elecció racional (en el cas de la democràcia representativa). Tot està condicionat per un únic interès general bifront, el que dicta la regla universal dels diners i les lleis heterònomes que el blinden. Tindre o no tindre. D'ací que insistir a desentranyar el codi canalla del bipartidisme, amb aquesta falsa i idealitzada competència que en realitat encobreix càrtels en les seves cúspides, sense avaluar les causes de la derrota en l'arrel, únicament condueix a la melancolia.

Encarem sense embuts l'adversitat. La democràcia pot morir d'èxit i emportar-se de pas a tots nosaltres per davant. No estem en la societat del coneixement sinó en la societat piròmana. El seu ADN és Fahrenheit 451, però aquesta vegada no indica només la temperatura en què cremen els llibres. Identifica el territori en què es destrueïxen les idees, el grau en què es materialitza la trepanació de les consciències que indueïx a la servitud voluntària. Perquè com deia Proudhon en La capacitat política de la classe treballadora, “el seu passat de submissió, la seva religiositat, la seva citació d'inferioritat i l'explotació de què ha sigut víctima li han comunicat hàbits de docilitat que obstaculitzen la seva acció”. Per això, enfront de l'estèril exegesi de la derrota i la secreta nostàlgia del poder, cal alçar una sola idea, la mateixa que reivindicava el pare de l'anarquisme en aquest pòstum text: “la idea de la nova democràcia”.

Perquè democràcia i anarquia són sinònims. Democràcia denomina al “govern del poble”, de la majoria social més humil. Anarquia significa “absència de jerarquia”, de govern d'autoritat. I quan tots governeu (democràcia) ningú mana (anarquia). Siguem demòcrates, mai de-vots.

Extret de "el Vaivén" de Rafael Cid en www.red-libertaria.net|http://www.red-libertaria.net i traduït per i per a la Web de la CGT de Catalunya|Web de la CGT de Catalunya