Declaració anarquista comunista revolucionària

Independència sempre, Estat mai més: revolució proletària
internacional !!!

"Veritablement, encara no hem sortit de la humiliació. Però, el món volta, la història canvia i s’apropa un temps, d’això n’estic segur, en que ja no estarem sols."
(Albert Camus)

Com a bakuninistes en acció, tenim clar que a nivell independentista ‘roig’, no pas nacionalista interclassista, cal treballar per una unió confederal intercontinental mediterrània de repúbliques socialistes autogestionades i autogestionàries enfront l’Europa del Capital, fonamentada en la Unió Europea i l’euro, i tota mena d’imperialisme, de Pequín a Moscou, de Brussel·les a Washington.

Considerem que en comptes de reclamar de genolls un referèndum d’autodeterminació d’un estat català en la Unió Europea i l’imperialisme occidental cal seguir exemples històrics d’alliberament antiimperialista i socialista revolucionari de territoris ocupats i de gent oprimida per exèrcits, com ara les insurreccions de 1903 contra l’imperi turc otomà, que de rebot, a Macedònia i Tràcia, van destruir durant uns mesos l’opressió imperial i el teixit feudal que mantenia el poder polític otomà als Balcans i van fer una obra constructiva socialista autoorganitzada comunal i assembleària de democràcia horitzontal, de naturalesa clarament socialista llibertària.

En aquest sentit, cal remarcar que encara que les insurreccions a Macedònia i Tràcia de 1903 no van triomfar finalment, van influir en gran mesura en la revolta soviètica russa de 1905, la insurrecció vinyataire a Catalunya Nord i Occitània de 1907 i finalment en la setmana revolucionària obrera de glòria roja i llibertària catalana de juliol de 1909, precedents històrics de les jornades russes d’abril de 1917, de la insurrecció proletària a Catalunya del 19 de juliol de 1917, de la vaga general revolucionària de CNT i UGT d’agost de 1917, de la revolució soviètica proletària del 7 de novembre de 1917 i també de la victòria proletària del 19 de juliol de 1936 fins les jornades de maig de 1937, per no parlar de la insurrecció minaire de l’Alt Llobregat de 1932 o la revolució asturiana d’octubre de 1934. El poder imperial otomà va quedar tocat l’any 1903 gràcies a les insurreccions de Macedònia i Tràcia i amb la guerra balcànica de 1913 i la guerra mundial interimperialista de 1914-1918 s’enfonsà definitivament fins l’actual reconstrucció d’un bloc germànic - turc en les actuals contradiccions de l’Europa del Capital i l’hegemonia de Berlín.

Per això, un independentisme ‘roig’ català enfront una maniobra burgesa d’estat propi capitalista català fruit de la descomposició de l’Estat capitalista català podria generar un procés socialista revolucionari intercontinental a la Mediterrània que deixi tocat el poder euròcrata de Brussel·les i Frankfurt, al servei de Berlín, paral·lel al poder imperialista occidental del Pentàgon, amb la dissolució de la Unió Europea i la zona euro vers la revolució socialista mundial autogestionada i autogestionària de democràcia horitzontal universal.

L’any 1903 l’imperi otomà estava en un procés de decadència, igualment que ara es troba la pròpia Unió Europea i la moneda única dita euro, moment que va crear unes crisis econòmiques, polítiques i socials a Macedònia i a Tràcia. El dia de Sant Elies (Ilinden) a Macedònia es va iniciar una insurrecció contra l’imperi turc otomà i Tràcia es va insurreccionar el dia de la Transformació (Preobrazheniye) en suport solidari actiu i enèrgic amb Macedònia en lluita frontal. Per això mateix cal que el moviment socialista autogestionat i autogestionari que trenqui amb el domini capitalista a partir d’algunes comarques tingui una projecció insurgent de masses proletàries i capes populars més afins a nivell de territoris de tradició històrica anarcosindicalista i testimoni llibertari en el conjunt de l’antiga corona d’Aragó i l’antic emirat murcià mudèjar (demarcació d’Alacant i autonomia de Múrcia). L’any 1903 es va configurar la comuna llibertària de Standzha, en els pobles de les serralades i muntanyes de Tràcia oriental.

Seguint les experiències històriques i davant les necessitats del moment cal entendre que un procés internacionalista de revolució proletària serà la manera d’aconseguir una independència total en forma de moviment socialista autogestionat i autogestionari de pròpia iniciativa de masses proletàries i capes populars més afins, amb assemblees de base de democràcia horitzontal directa col·lectiva insurgent, comarca per comarca alliberada de tot poder capitalista i proclamació de comunes o cantons comarcals socialistes autogestionaris des de la pròpia autogestió generalitzada, que siguin sobiranes.

Aquest procés alliberador haurà de mantenir una oposició anticapitalista global a unionistes espanyolistes i jacobins de dretes o esquerres (Moviment Cívic 12-O, Plataforma d’Espanya i catalans, PP, direcció del PSC-PSOE, Ciutadans, Plataforma per Catalunya) i també a les dretes nacionalistes, com ara CiU, i els seus organismes interclassistes de disseny, com ara l’Assemblea Nacional Catalana.

Trencament del concordat amb l’Estat del Vaticà i llibertat religiosa igualitària sense lligams polítics exteriors ni cap mena de privilegi social o cultural.
Independentisme socialista revolucionari, ‘roig’, no nacionalista, pro unió confederal intercontinental mediterrània socialista autogestionat i autogestionari.

Ruptura total amb la Unió Europea, el Banc Central Europeu, l’FMI, la zona euro, la NATO i el domini casolà del Vaticà dins l’estratègia proletària emancipatòria de revolució social mundial.

Per això, cal, ara mateix, aplicar una estratègia peninsular de bakuninisme en acció. Anem a pams i sense paranys interclassistes. Bakuninisme en acció vol dir estratègia social revolucionària en el moment de crisi política de l’Estat capitalista espanyol.

En aquest sentit, el mestre i company vitamina, M. A. Bakunin, a ‘Estatisme i Anarquia’, de 1873, analitza la crisi política de l’Estat espanyol quan ja feia seixanta anys en que els pobles de la península Ibèrica lluitaven per aconseguir “noves formes de vida”, tot passant per un procés històric de dues restauracions de la monarquia absoluta, una constitució de la reina Isabel II, del general Espartero a Narváez, d’aquest general a Prim (en l’escrit de Bakunin ‘El despertar dels pobles’, de 1870, considera que els diversos “pronunciaments” de sectors dels exèrcits arreu són “revolucions militars”, però mai alliberament per a la classe obrera, tot fent una referència crítica al cop d’estat del general Prim de setembre de 1868) i d’aquest al rei Amadeu, Sagasta i Zorrilla, fins que finalment les masses es van aixecar com una sola persona per la llibertat i la independència de la vida dels pobles, ja que havia provat la república conservadora on dominaven els especuladors, els rics propietaris i els banquers, tots aquests sota una etiqueta republicana, però aviat la gent va veurà que tampoc rutlla una “federació política petit burgesa, com la que hi ha a Suïssa”, en referència al republicanisme federal espanyol.

Per a tot això, Bakunin considerava el fet que el que anomenava irònicament “el dimoni del socialisme revolucionari s’apodera, i ara parlem seriosament, d’Espanya”, ja que els jornalers d’Andalusia i d’Extremadura, “sense demanar permís a ningú i sense rebre ordres de ningú, agafen la terra dels antics
terratinents” mentre “Catalunya, amb la ciutat de Barcelona en primera línia, proclama, en veu alta, la seva independència, la seva autonomia sobirana” i “el poble de Madrid proclama la república federal i rebutja subjugar la revolució a les directrius futures que puguin venir de l’Assemblea Constituent”, al mateix temps que “en les províncies del Nord, que estan en mans d’una anomenada reacció carlina, finalment també es fa la revolució: és proclamen els furs així com la independència de les províncies i els municipis, on es crema tota mena d’escriptures de caire civil i judicial”.

També, a nivell de la Península, afegeix Bakunin, “els soldats fraternitzen amb el poble i expulsen els seus oficials”, doncs es tracta d’una “bancarrota general, pública i privada, en marxa: la primera condició d’una revolució social i econòmica”, puix, “en una paraula, hi ha un desastre i una devastació en definitiva, ja que tot s’enfonsa per si mateix, trencat o escombrat a causa de la seva pròpia podridura”, en una nova situació que al seu entendre “ja no hi ha Hisenda ni l’exèrcit, ni la jurídicatura ni la policia, doncs no hi ha ni poder estatal o Estat, solament hi ha el poble renovat i vigorós, abraçat, ara mateix, a la passió social revolucionària” amb “la direcció col·legiada de la Internacional i l’Aliança dels revolucionaris socialistes, mentre trenca files i organitza la seva força i es prepara per crear sobre les ruïnes de l’Estat, el qual s’enfonsa, i de la societat burgesa, la seva societat de l’ésser humà obrer emancipat”. A més, Bakunin pensava que a Itàlia passaria el mateix que a l’Estat espanyol.

També cal esmentar que el juny passat l’Estat capitalista espanyol va signar la ratificació del Tractat de Velsen de 2007 per un exèrcit de policies antiavalots i unitats especials per reprimir protestes socials i polítiques.

El Tractat de Velsen (2007) ha passat del tot desapercebut a casa nostra. Amb aquest tractat es va crear el cos d’intervenció EUROGENDFOR, que després va ser ratificat el 2009 per l’Estat espanyol tot i que no ha estat oficial fins fa poc, amb el BOE de l’1 de juny d’aquest any, el dia que va entrar en vigor. Aquest acord implica la inclusió de l’Estat espanyol a la Força de Gendarmeria Europea (FGE, EUROGENDFOR), vinculada a l’anomenada Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD) de la Unió Europea. Aquesta força de xoc militar policíaca està formada per la Guàrdia Civil espanyola, la Gendarmeria francesa, la Koninklijke Marechaussee holandesa, els Carabinieri italians, la Guarda Nacional Republicana a Portugal i la Jandarmeria Română romanesa. Aquest organisme militar policíac té la seva seu permanent Vicenza (Itàlia). Des d’alguns col·lectius de defensa dels drets i llibertats ja s’ha aixecat l’alarma sobre la creació d’aquest cos, implantat a alguns estats europeus des fa uns anys. Aquest cos d’intervenció suposaria un exèrcit d’agents policíaco-militars per a intervencions contra protestes socials i polítiques, un gegantí contingent d’antiavalots, agents d’operacions especials i d’intervenció rural.

L’objectiu d’EUROGENDFOR és realitzar missions de "Seguretat i Ordre Públic", uns eufemismes que remeten als precedents històrics dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, un exèrcit mercenari enviat per França l’any 1823 en representació de la Santa Aliança (Àustria, Prússia, Rússia i França), per garantir l’ordre absolutista a Europa. Segons recull aquest BOE "Les Forces FGE podran actuar sota les ordres d’una autoritat civil o sota el comandament militar." Entre les prioritats d’aquest cos supraestatal que pretén controlar el nou ordre social de la Unió Europea s’estableix el fet de "controlar, assessorar, orientar i supervisar a la policia local en el seu treball quotidià, incloses les tasques d’investigació criminal". Una vaga definició que xoca amb les competències de seguretat de les diferents administracions locals, autonòmiques i estatals, com ara el fet de plantejar "dur a terme tasques de vigilància en llocs públics, regulació del trànsit, control de fronteres i intel·ligència general".

Però els principis ideològic que defineixen EUROGENDFOR són l’objectiu de "protecció de persones i béns i manteniment de l’ordre públic en cas d’alteracions d’aquest". Una previsió que es pretén amb la "formació d’agents de policia d’acord amb els estàndards internacionals".
Un altre aspecte és la possible participació d’aquest aliança militar policíaca del nou ordre europeu en cas d’un conflicte independentista en algun dels estats membres, ja que el seu article número 6 estableix que "l’estacionament i desplegament en el territori d’un tercer Estat haurà de recolzar en un acord entre els Estats d’origen i el tercer Estat en què s’especifiquen les condicions d’aquest estacionament i desplegament, tenint en compte els principis fonamentals d’aquest Tractat".

Després de les mobilitzacions de masses del 25 i 26 de setembre i 23 i 27 d’octubre a Madrid i altres ciutats contra la dictadura parlamentària burgesa de la Segona Restauració Borbònica, encapçalada pel PSOE, i ara pel PP, i de la jornada de vaga social global anarcosindicalista peninsular del dimecres 31 d’octubre, amb vagues estratègiques urbanes com ara la xarxa ferroviària en general o el Metro de Barcelona i el de València conjuntament amb manifestacions obreres llibertàries en nombroses ciutats, la jornada de vaga general peninsular del 14 de novembre, amb mobilitzacions sindicals a l’hexàgon francès i a la península italiana i vagues generals a Portugal, Grècia i Xipre, hauria de ser el moment precís d’arrencada en aquest mes de Brumari per intentar desbocar la societat de la península Ibèrica vers un procés socialista revolucionari de classe en els propers mesos, a partir de vagues, ocupacions i noves acampades amb assemblees massives de carrer, com ara les de Neptuno a Madrid.

El proper 14 de novembre representa el dilema històric actualitzat de revolució o contrarevolució, de procés social revolucionari de classe o, al contrari, seguir amb l’hegemonia contrarevolucionària del sindicalisme de gestió i integració del Capital, com ara les direccions de CCOO i UGT, conjuntament amb la decadent esquerra del Capital que representa el PSOE i les formacions stalinistes que volen aixecar el cap.

14 de novembre: revolució o contrarevolució. Cal obligar dimitir Mariano Rajoy al mateix temps que cal impedir la formació d’un govern espanyol de concentració del PP i del PSOE conjuntament.
Del caos polític peninsular podria sortir un procés social revolucionari de classe a nivell intercontinental de la Mediterrània.

El 14 de novembre cal que sigui un inici de vagues i mobilitzacions socials permanents. Cal recordar que el 7 de novembre de 1917, ara farà 95 anys, els marins de Kronstadt van derrocar la dictadura parlamentària burgesa de Kerensky i l’imperi rus en guerra tot aconseguint una revolució de soviets, Entre el 31 d’octubre i el 14 de novembre hi ha l’efemèride dels 95 anys de la revolució del 7 de novembre de 1917.
El moviment 15-M/25-S s’hauria de transformar en un moviment 14 de novembre.

Per això, més enllà de les contradiccions del 15-M/25-S i del propi anarcosindicalisme peninsular cal autoorganitzar un reagrupament comunista llibertari de classe, amb capacitat per poder agitar les masses explotades i oprimides, més enllà dels sindicats, per aconseguir que en les assemblees de base es formin comitès d’acció revolucionària i consells obrers i estudiantins en lluita.

Bakuninistes en Acció

http://nordestllibertari.blogspot.com/2012/11/declaracio-anarquista-comunista.html