CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Del partit al moviment

Dimarts, 19 març, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Les polítiques anticrisis impliquen la voladura de l'Estat de benestar peninsular i la ruptura del pacte social i polític sobre el qual s'assentava el règim de 1978. Així en el carrer es parla de procés destituent i es planteja un constituent. Mentrestant, malgrat la conflictivitat social i deslegitimació del Govern, aquest no canvia de rumb. Quins passos donar des dels espais transformadors i/o ‘des de baix’?

Fa unes setmanes, dos esdeveniments de ressonàncies històriques van sacsejar els parlaments espanyol i portuguès. En el cas portuguès, dotzenes de persones van interrompre el discurs del primer ministre, Passos Coelho, entonant Grân­dola, Vila Morena (l'himne de la Revolució dels Clavells de 1974). A Madrid, al crit de “¡expúlsenlos, coño!”, la tercera autoritat de l'Estat, Jesús Posa­da, en les seves funcions de president de la càmera, ordenava que es desallotgés de l'hemicicle als i les activistes de la PAH.
Cadascun d'aquests casos reobre a la seva manera un horitzó constituent tancat fa més de tres dècades.

Però, a més, en la conjuntura actual s'ha obert també un procés decisiu, intrínsec a l'emergència del poder constituent. Es tracta d'una possibilitat de canvi en l'agència antagonista sense que en la seva efectuació ens arrisquem al tancament de la política cap a alguna modalitat de deriva autoritària encara per perfilar. Però que, en qualsevol cas, bé podria acabar facilitant el reajustament del comandament a la lògica cleptocràtica que informa el projecte neoliberal. Ens referim, vagi per davant, a la necessària subsunció de la política de partit en la de moviment. Sense ella difícilment es pot pensar aquesta altra democràcia que requereix el futur. Els esdeveniments que hem deixat enrere no només vénen a verificar aquesta hipòtesi, sinó que ofereixen, a més, una orientació cap a la qual dirigir una estratègia d'èxit a mitjan i llarg termini sense renunciar a intervenir en la conjuntura. La PAH és l'exemple.

Rebobinem i contextualitzem el present: de la Revolució dels Clavells fins a “¡que se sienten, coño!” d'aquell infaust 23F, l'Europa meridional va veure esfondrar-se les dictadures i emergir en el seu lloc democràcies liberals la principal virtut de les quals va ser la d'expandir cap al sud un model en l'organització del comandament que venia operant amb èxit en el nord des del final de la II Guerra Mundial: govern representatiu basat en la selecció d'elits competitives elegibles entre burocràcies de partit, incorporació subalterna del treball a la direcció de l'economia per mitjà del sindicalisme d'acció concertada, etc. Els ‘70 van ser temps d'una mutació lampedusiana: que tot canviés havia arribat a ser imprescindible perquè tot seguís igual.

I així va ser.
Per a quan van arribar els ‘80, el neoliberalisme disposava ja de règims fets a mida de la seva pròpia implementació. Instaurat i consolidat el nou comandament, no obstant això, haurien de desenvolupar-se dues ones de mobilitzacions (1985-1991 i 1994-2003) abans que fos possible que la política de moviment desbordés al règim. En aquestes ones es van anar forjant xarxes d'activistes, repertoris d'acció col·lectiva, mitjans de contrainformació i altres components necessaris per a aquesta altra agència capaç d'articular el rellançament del procés democratitzador: el moviment. Va sorgir així un espai per a l'autonomia, al mateix temps que es va anar acumulant una silenciada massa crítica del precariat, força de treball abocada a l'exclusió, la contingència i la total manca de perspectives.

Al mateix temps, la centralitat dels partits com agència de la democràcia va anar declinant de forma inexorable. I si en el seu moment PSOE i PCE havien acordat en la Plata­junta conferir-los el protagonisme exclusiu dels pactes de la Tran­si­ció, els dèficits d'institucionalització del règim –visibles en la llei de partits, en el seu finançament i altres– prompte van abonar el terreny per al clientelisme i la reaparició de la política de notable –les ‘baronies’ dels partits, les figures mediàtiques, etc.– Com contrapunt, una primera generació de desobedients, els insubmisos, va protagonitzar la primera fisura constituent en el règim.

Un punt de no tornada

Sota l'enquadrament que venim de perfilar, els succeïts que comentava adquireixen ple sentit en el marc del canvi d'agència que comporta la subsunció de la política de partit en la de moviment. Negre sobre blanc, aquesta última, impulsora des del 15M d'una tercera ona de mobilitzacions, s'ha demostrat l'única capaç d'articular avui una oposició efectiva a la degradació desdemocratitzadora del comandament en cleptocràcia. En va va intentar el tribú de la plebe, Alberto Garzón, ‘hackear’ la sessió de Draghi per a aconseguir un trending topic. En va –aquí vam entrar ja en l'esperpèntic– van creure Talegón i Aguilar factible la pesca de vots en #el 16F, sent expulsats finalment de la manifestació per la multitud al conegut crit del “no ens representen”.

I és que ni notables ni partits es troben avui en situació d'organitzar una agència de la democratització a l'altura de les circumstàncies. L'èxit de la PAH ha radicat, primer de tot, en una exemplar mostra de política de moviment: impulsar un repertori de democràcia directa –la ILP promoguda des de la desobediència– sense partits com mediadors, però amb un punt de palanca en el règim suficient com per a desbordar les lleres d'aquest, en pro d'una recuperació del dret de la gent a decidir la seva pròpia destinació.

Més enllà d'atacar el règim en la línia de flotació de la seva constitució material –el model productiu basat en el maó–, la PAH ha aconseguit donar forma a tota una agència política: apuntala la legislació més del que l'esquerra parlamentària pressiona a l'Executiu i a la majoria absoluta del Legislatiu, més del que somia amb arribar a fer l'oposició, organitza i mobilitza el carrer com fa dècades que no ho fan els partits, posa l'opinió pública contra les cordes fins a fer necessàries les més obscenes campanyes de difamació, etc.

Així les coses, la tejeriana inter­jecció de Posada tot just ha desvetllat la impotència del règim partitocràtic davant la irrupció del moviment i la democràcia directa en el seu propi espai de poder. I és que sense mediadors corrompibles, jerarquitzats i, per tant, controlables, la PAH ha aconseguit el que mai hauria pogut haver aconseguit l'esquerra parlamentària: obligar a un PP amb majoria absoluta a donar el seu braç a torçar. Cert que el PP manté en les seves mans l'últim recurs institucional. No obstant això, per ventura pot l'oposició fer més que la PAH referent a això? No serà com en 2004 que la multitud i no el PSOE hagi de derrotar al PP?

Arribats aquí s'imposa pensar el pas següent: com subsumir en ella la política de partit? com generar en el govern representatiu els interfícies que cortocircuïtin la implementació del seu funcionament fent implosionar el projecte neoliberal? Hora és de prendre'ns de debò la política de moviment i no com un simple motor subaltern de les precampanyes electorals de l'esquerra.

En el 15M el règim va ser desbordat. Ja no és hora d'alternatives ‘en’, sinó ‘al’ règim. L'agència democràtica ja no és la del moviment subsumit en el partit, sinó la del partit subsumit en el moviment.

* Raimundo Viejo Viñas, Artefakte / Profesor UdG. Article publicat a la revista Diagonal http://www.diagonalperiodico.net/la-plaza/del-partido-al-movimiento.html

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció