CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Democràcia irreal

Dimecres, 22 juny, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El 1979, mentre es desenvolupava la revolució iraniana, cap analista o expert internacional entenia allò que succeïa. Tret d'un. El figuerenc Jaume Miravitlles, periodista, escriptor, amic de Dalí i antic comissari de propaganda durant la Guerra Civil entenia aquella estranya situació com el que s'havia esdevingut quaranta-tres anys abans a Catalunya. En les mateixes paraules que l'anarquista reusenc Joan Garcia Oliver, s'havien fet amos del carrer “nosaltres, els qui no teníem nom”. Tot i que la comparació sembla inadequada, aquesta anècdota voldria il·lustrar la confusió actual sobre el moviment de protesta de maig i juny a les ciutats de l'Estat, d'ocupacions espontànies de l'espai públic i de l'expressió generalitzada del malestar social per part d'aquells qui, políticament, no existeixen sinó com a votants i pagadors de la crisi econòmica. Miravitlles, en la seva comparació iraniana, volia explicar que, sota el món oficial de la modernitat de Teheran, darrere la crònica rosa de la cort del xa, un grup de clergues fou capaç de teixir una xarxa paral·lela d'assistència social, de resoldre problemes concrets de milions de persones excloses del glamour, de lliurar la seva lleialtat a qui era capaç d'atorgar-los la ciutadania que l'Estat, de facto, els negava. Així, els qui no tenien nom van ser capaços d'enderrocar la ficció del país oficial, sense que ningú dels qui ignoraven aquella marginada realitat entengués què passava.

Al voltant d'aquest extens moviment del 15-M hi ha, en els debats intel·lectuals, grans incògnites i paradoxes. Incògnites perquè hi ha una certa confusió sobre la seva naturalesa. Paradoxes, perquè els seus detractors, en línies generals, estan més mal dotats intel·lectualment que moltes de les persones que, sota unes rastes, amaguen màsters i doctorats, i han resultat ser molt més àgils en els diversos debats públics a l'hora de defensar les seves conviccions. La caricatura podria ser César Vidal, que atribuí a ETA la inspiració del moviment, encara que un gruix important de tertulians, especialment dels mitjans madrilenys, exhibeixen amb afirmacions histèriques llur condició d'indocumentats. Al cap i a la fi critiquen un moviment heterogeni i contradictori, encara que amb una certa inspiració del que seria la generació més ben formada de la història, que, contràriament a la lògica, té menys oportunitats que la dels seus crítics amb micròfon. Es tracta d'una revolta moral que s'alça contra l'anòmia ètica de l'estructura del poder oficial. Que deixa en evidència la condició impresentable del “capitalisme de col·legues” que domina l'Estat, amb bancs rescatats amb els diners de la sanitat, que després assetgen l'estat del benestar, o la Telefónica de l'amic de l'Aznar que acomiada treballadors entre beneficis històrics.

Qui hi ha darrere aquest moviment? Més enllà de teories conspiratives, sí hi ha noms poc coneguts, que habiten en la perifèria del país oficial, i porten molts anys amb el que seria una obra constructiva revolucionària. Persones com l'Enric Duran el Robin dels Bancs, que, amb nuclis com Podem va deixar en evidència el sistema bancari i anticipà el col·lapse financer. O grups cooperativistes dels més diversos àmbits que tracten d'organitzar al marge de la realitat institucional diversos projectes, alguns amb noms tan metafòrics com La Ciutat Invisible. Col·lectius econòmics internacionals en xarxa com ATTAC, que des de fa més d'una dècada planteja diverses mesures (la taxa Tobin o la supressió dels paradisos fiscals) a fi de controlar els mercats o diverses agències de notícies, revistes, ateneus o universitats alternatives que complementen la bona formació acadèmica que domina entre els seus components. Tots plegats componen la radiografia d'un moviment que demostra tenir imaginació, capacitat organitzativa, treball i disciplina, adobat amb el substrat llibertari que condiciona històricament Catalunya.

Més enllà d'un cert perill d'excessius estètica i folklore revolucionaris, el moviment de maig sorprèn pel realisme de bona part de les seves reivindicacions. Eliminació de SICAV, donació en pagament dels habitatges hipotecats, creació d'un parc públic d'habitatge, o un sistema electoral proporcional no són aspectes inassumibles pel conjunt de la població ni el propi sistema polític. Tanmateix, les escasses probabilitats que l'Estat cedeixi a aquesta mena de peticions tan lògiques implica el reconeixement que són els interessos minoritaris dels poders fàctics els que evidencien que la nostra és una democràcia irreal.

* Article extret del bloc de Xavier Díez

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció