Des de l’inici de la vida laboral: autodefensa, autonomia i assessorament sindical
La realitat del món sindical ens indica que un dels col·lectius que està menys avesat a sindicar-se és el juvenil. Malgrat que molts comencen a treballar ja als 16 anys o, sense ser cap excepció anòmala, abans, moltes joves no assumeixen el seu rol de “treballadores” fins ben entrada la maduresa, ja amb feines estables, i és llavors, sobretot quan s’enfronten a problemes seriosos, quan se sindiquen. Aquesta situació, malgrat ser majoritària, no és hegemònica. És per això que Joves Llibertaris van organitzar aquest dissabte 5 de novembre a Reus una jornada de formació sindical per a joves per a l’autodefensa laboral al local de la CGT, tot donant lliçons de quins drets es tenen des de l’inici de la vida laboral.
Per començar, Blanca Rivas, advocada de la CGT, va repassar els efectes de la reforma laboral, que va motivar la darrera Vaga General, en les joves, és a dir, l’allargament dels períodes permesos per a contractes de formació i de pràctiques, la via lliure de contractació per ETT en gairebé tots els sectors, la cotització dels becaris fins a 2 anys fent pagar a la treballadora el mínim a la Seguretat Social, a més dels efectes globals d’abaratiment de l’acomiadament, etc.
Després d’un breu descans, Jordi Martí, afiliat a la CGT, va explicar el procés de construcció de les paraules, que a casa nostra han seguit les tradicions grega, cristiana/musulmana/judaica i la dels moviments socials. Totes elles van de dalt cap baix, ja siguin déus o escriptors, amb diferències, i és que aquí l’escriptura té un paper importantíssim, a diferència de la paraula oral. Tal com narra a la seva columa “Les paraules són punys” a la revista Catalunya, els mots tenen el significat que algú li ha donat i que la resta ha assumit. És així com “anarquia” avui dia equival a “desordre”, o només percebem “violència” com allò perpetrat contra l’Estat i no des del mateix Estat, i sempre físicament. Com a solució, a banda de crear el propi discurs des de mitjans de comunicació propis i construir alternatives al marge de l’entramat actual com feien els anarquistes de principis del segle XX, proposava deconstruir el llenguatge i la història per fer-nos-les a la nostra mida, de la mateixa manera que s’ha fet sempre a la contra del poble. Per tal de no dur la marca de l’esclau, fer servir la llengua de l’amo, entre d’altres coses posava l’exemple de les associacions de pares d’alumnes, que avui són associacions de mares i pares d’alumnes i que haurien de convertir-se en associacions de mares d’alumnes. La feminització del llenguatge davant la masculinització imperant durant segles faria adonar de la injustícia a la que han estat sotmeses les dones durant aquest llarg període. Però no només això, encaixant la a d’anarquia, l’in d’insubmissió i el no al PHN, va contraposar la tradició del llenguatge dels moviments socials a la del poder dient que “la cultura del no” que Jordi Pujol rebutjava fa uns anys conté molts sí que transgredeixen el seu llenguatge i que un cop assolida qualsevol victòria cal celebrar-la perquè no se la facin seva, com va ser el cas de l’aboliment del servei/segrest militar.
Tot just acabat el dinar, Miguel Moya, delegat sindical de la CGT a Telefónica, va concretar els objectius de la jornada, que no eren més que resoldre dubtes i animar la gent a organitzar-se als centres de treball per tal de poder reclamar millores, sempre des de l’autonomia personal, buscar-se la vida i espavilar-se per aconseguir la informació, ja sigui amb assessorament sindical o sense. Així com Blanca Rivas, destacava que no se signés res que no es tingués clar, i feia esment sobre les noves condicions d’acomiadament per absentisme, que deixen indefenses aquelles treballadores que pateixin qualsevol malaltia. Hi va haver debats també sobre el paper dels autònoms en el món sindical i sobre per què les joves no participen generalment en aquestes organitzacions, a més del paper social que haurien de desenvolupar, tot acollint la resta de moviments socials més intermitents.
* Crònica extreta del web de Pobleviu: