Desbordar les places. Una estratègia d’objectius
1. El moviment del 15 M que s'ha desplegat durant aquests dies suposa la fi d'una llarga etapa d'obediència i submissió. Prendre les places ha estat el gest radical que – repetit en tantes ciutats - ens ha permès llançar el crit col·lectiu de “Ja n'hi ha prou. Volem viure”. Hem començat a perdre la por. Juntes hem travessat la impotència i la solitud.
2. Hem après a organitzar-nos, a prendre decisions col·lectivament, a viure en el carrer i que el carrer visqués en nosaltres. La intel·ligència col·lectiva ha estat prodigiosa ja que ha permès dur endavant el que semblava impossible: crear un altre món dintre però també contra aquest món fet de misèria moral i econòmica. Hem sabut autoorganizar un forat negre inintel·ligible per al poder i que per això tem. El poder tem tot el que no pot entendre, i per tant, controlar.
3. La novetat fonamental del nostre moviment és que no es construeix sobre la societat-fàbrica sinó que neix a l'ajuntar-se i compartir-se el malestar de cadascuna. No anem a la plaça presa en tant que treballadors, ciutadans… sinó que allí deixem enrere tota identitat. Som més que en cap altre lloc cadascuna de nosaltres mateixes, i alhora, som les singularitats d'una força de l'anonimat, d'una força de vida que apunta més enllà del que hi ha.
4. El nosaltres que s'ha format no preexistia, no estava latent, sinó que ha sorgit en el mateix moment que hem pres les places. Per això és un nosaltres obert, obert a tot el qual vol entrar i formar part d'ell. En la plaça hem après a conjugar el verb polititzar, i el propi espai ha estat el que ha permès l'articulació de les diferents polititzacions que es donen necessàriament dividides en el temps. La remor de fons que el poder volia fer callar ha emergit. Nosaltres som els rostres d'aquesta remor que ha acabat amb el silenci del cementiri.
5. Prendre les places significa primer de tot prendre la paraula. Però la paraula, el discurs no és tant el que es diu com el que es fa. En les places ocupades el més important és el que es fa i com es fa. Això és cert i ha estat així. Ocorre, no obstant això, que a poc a poc la potència que ens donava una manera de funcionar (comissions, subcomissions, consens…) s'ha anat convertint en un autèntic fre. D'una banda, una organització tan subdividida si bé pot ser eficaç introdueix una dispersió creixent, una pèrdua dels continguts essencials, i sobretot, una profunda arbitrarietat que acaba per ser paralitzant. D'altra banda, el consens ha de ser un mitjà però mai un objectiu en si mateix, en cas contrari decisions polítiques inajornables no poden prendre's. L'estar junts no pot mesurar-se en unitats de consens.
6. Ara el problema fonamental és com continuar el moviment que ha començat. Perquè hi ha una cosa que dia a dia estem comprovant: si no avancem cap a endavant, necessàriament retrocedim. I això és així perquè la posició que hem aixecat al prendre les places es veu minada, tant per la tornada a un primer plànol de les opcions personals, és a dir, d'un proliferar d'interessos completament subjectius que havíem aconseguit esbiaixar, com per la campanya de difamació (“el 15 M està degradant”, “perjudiquen a altres”…) orquestrada mitjançant els mitjans de comunicació oficials.
7. El problema no és si abandonem la plaça o no. El problema és com seguim endavant amb un moviment que ha estat el més important dels últims anys i que segurament obrirà un cicle de lluites. En la plaça de Catalunya hem cridat moltes vegades “Aquí comença la revolució”. Potser hauríem de prendre'ns de debò aquestes paraules. Quan afirmem “no som mercaderies”, “ningú ens representa” o altres frases semblants estem construint un discurs revolucionari que soscava l'essencial d'aquest sistema. El problema no és si abandonem la plaça o no. El problema és si ens atrevim a passar d'indignats a revolucionaris.
8. Com indignats sabíem que calia atacar abans que ningú als polítics i als banquers. Aquesta intuïció era encertada especialment pel que fa referència als primers. El subsistema polític que funciona amb el codi govern/oposició és molt fàcil d'atacar. Basta que afirmem de manera conseqüent “ningú ens representa” i curtcircuitem un dels codis fonamentals que organitzen la realitat. No en va la deslegitimació de l'Estat dels partits ha crescut. En canvi no hem aconseguit erosionar el codi tenir diners/no tenir diners que regeix el subsistema econòmic. Ni per descomptat hem sabut plantar cara a la crisi i a l'ús de la crisi com forma de govern.
9. Per aquesta raó el moviment de la “presa de places” està abocat a haver de donar un salt ja que en cas contrari, o ens quedem dintre d'una bombolla autocomplaent feta d'opcions personals o la deslegitimació de la política per si sola no arribarà mai a obrir un altre món. Cal atacar tota la realitat, aquesta realitat tota enterament capitalista en la qual ens ofeguem. Donar un salt vol dir, doncs, atrevir-nos a ser revolucionàries. Més exactament. Atrevir-nos a imaginar què significa ser revolucionàries avui dia.
10. El problema no és si abandonem la plaça o no. El problema és com desbordem la plaça, i per a això hem de pensar ja no només com indignats sinó com revolucionaris. Enfront d'una realitat (capitalista) que és essencialment despolititzadora perquè recondueix el conflicte i amaga a l'enemic, perquè augmenta incessantment les seves dimensions amb la finalitat de que la obvietat s'imposi, l'únic camí és la defensa de la politització: “quan res és polític, tot és polititzable”. Desbordar la plaça és conjugar col·lectivament el verb polititzar, i per a això hem d'inventar una articulació de dispositius que ja hem començat a emprar: eixams cibernètics, assemblees generals i de barri, comissions diverses…
11. De la mateixa manera que som un nosaltres que no es pot subsumir en un espai públic no estatal – som una assemblea general, un grup en fusió, un poble nòmada, un món fet de singularitats - l'organització que organitzi el desbordament ha de ser també una articulació complexa de dispositius. La força de l'anonimat, la força de vida que som, rebutja els models antics identitaris i sectorials. Així mateix qualsevol intent de recuperar la nostra força mitjançant la forma partit està abocat necessàriament al fracàs. La força de l'anonimat mai podrà ser tancada en una urna.
12. Desbordar la plaça no és una metàfora. Consisteix en infiltrar-se dintre de la societat com un virus, actuar com partisans que sabotegen la realitat durant la nit. Però hem de tornar intermitentment a la plaça i esforçar-nos per mantenir en ella un rastre del nostre desafiament. La plaça presa ha de seguir sent una referència política, i alhora, la millor base d'operacions de la qual partir per a prosseguir aquesta guerra d'escamots. Infiltrar-se en la societat implica, en definitiva, un qüestionament radical de tot el que s'imposa amb la força de la obvietat. Perquè aquesta lluita sigui efectiva hem de dotar-nos d'una estratègia d'objectius i de maneres adequades d'actuació. El crit de ràbia i d'esperança que ha ressonat en les places ha d'organitzar-se políticament, en cas contrari es perdrà en la foscor. I de nou el silenci entrarà en el nostre cor.
13. Quan la vida és el camp de batalla es vénen a baix els diferents fronts de lluita i és més fàcil que mai crear una estratègia d'objectius. L'estratègia d'objectius que proposem podria començar amb: a) 1000 euros per a cada persona pel sol fet de formar part de la societat i donada la riquesa ja acumulada. b) No més desnonaments i tornada dels expulsats. Possibilitat de retornar l'habitatge al banc i no seguir pagant la hipoteca. c) No a la llei Sinde. Contra la privatització de la xarxa. L'estratègia d'objectius s'inscriu i té sentit solament en l'interior del moviment que deslegitima l'Estat dels Partits. No es tracta per tant d'uns punts mínims que uns portaveus negocien.
14. Una estratègia d'objectius requereix l'acció directa per a poder imposar-se. En la nostra època, no obstant això, la seva culminació no pot pensar-se sota el model de la vaga general clàssica. D'una banda, la fàbrica ha perdut tota centralitat política en la mesura que es disseminava pel territori; d'altra banda, en ella existeix por i els sindicats històrics saben gestionar-ho. De la mateixa manera que amb la presa de plaça es va inventar una manera de lluita inesperada, la pròpia acció directa ha de ser pensada de nou. La transformació social, econòmica i política que ha tingut lloc en les últimes dècades – la societat sencera s'ha convertit en productiva - juga al nostre favor ja que estén la vulnerabilitat a tot el territori. Per aquesta raó l'acció directa ha de ser sobretot interrupció dels fluxos de mercaderies, energia, i informació, que travessen i organitzen la realitat.
15. El gest radical de prendre la plaça que s'ha plasmat en tantes ciutats ha de seguir buidant les institucions de poder però ha de perllongar-se en un bloqueig real i efectiu d'aquest sistema d'opressió. No és una cosa impossible. Som nosaltres mateixos vivint qui sostenim aquesta màquina infernal i corrupta en fugida cap a endavant. Si veritablement estem indignats hem de fer de la nostra vida un acte de sabotatge i llavors tot es vindrà a baix. Tot es vindrà a baix com un castell de naips i potser descobrim una platja a la Porta del Sol o a Plaça Catalunya. Encara no sabem quines sorpreses pot oferir-nos el món que estem començant a construir.
* Un article extret del web Espai en Blanc: www.espaienblanc.net/