Desobedients i sense exèrcit, és clar
Una de les poques coses en què coincideixo amb Artur Mas és que la “Catalunya quatreprovíncies” resultant de tot això que li ha de passar a aquest tros de Països Catalans no ha de tenir exèrcit. La comunitat autònoma, l'estat lliure associat, la colònia de la UE o el que surti de la deriva de les intencions de la manifestació de l'11 de setembre passat no ha de tenir exèrcit. Per molts motius, però un de bàsic i central és per no trair la nostra pròpia història de lluites socials recents. La majoria de les persones que avui apostem per la independència i per la construcció d'una societat més justa i lliure som filles i fills de les lluites socials dels vuitanta i noranta del segle passat i, entre aquestes, d'una que vam guanyar des de la base: l'acabament del servei militar obligatori. Per molt que CyU, PP i López Tena s'entestin a dir que van ser a ells a qui ho devem.
Sabem que la mili es va acabar perquè milers i milers de persones van lliurar els seus cossos als jutges i van fer cap a la presó en un acte lloable de desobediència civil múltiple. I milers d'altres persones els vam donar el nostre suport, acompanyant-los i estant al seu costat per al que calgués.
Sabem que sense tenir prop de cinc-cents presos mai no hauria hagut pacte entre CyU i PP per acabar amb l'obligatorietat del segrest legal que suposava passar un any o més en mans dels militars pel sol fet d'haver nascut home i dins d'un territori que administraven ells. Sabem que l'exemple dels insubmisos i la imaginació de la seva lluita va posar contra les cordes l'Estat i la seva legitimitat entre capes de població àmplies. Sabem que som fills de la victòria que va suposar acabar amb la mili, tot i que sabem també que la insubmissió buscava no només això, sinó també acabar amb la societat militaritzada i amb l'exèrcit, és clar. I és per això que ens neguem a oblidar o a entendre interpretacions irreals d'un procés social exitós que va arrancar des del no-res i ho va aconseguir tot en el pla tàctic, tot i que no en l'estratègic.
I sobretot, sabem que la desobediència social és un dels camins possibles per a qualsevol lluita social que vulgui aconseguir algun dels canvis que proposa sense que derivi en un estèril esteticisme revolucionari. En un món en què la violència és del poder -ja no perquè estigui legitimitat per exercir-la, sinó perquè té prou violència perquè no sigui posat en dubte tampoc en aquest aspecte- desobeir i posar el cos davant de les seves ordres i lleis injustes és una bona manera de sumar esforços.
I que ningú no es cregui que la cosa és fàcil ni assumible en un tres i no res, tot el contrari. Calen moltes hores i molt exercicis desobedients per trobar la gramàtica exacta que provocarà els petits col·lapses necessaris per aconseguir l'adhesió a la nostra causa de qui està expectant davant tot el que suposi canvis cap a millor però que encara no gosa fer el pas. La repressió sistemàtica contra la dissidència farà la resta, perquè un cos que no obeeix és un cos dissident, i per tant, perillós per a qui mana. Les contradiccions del Poder a l'hora de basar el seu poder en la força faran la resta. I un cop més, la persuasió serà més potent que la violència organitzada que, tal com les experiències recents no deixen de dir-nos, no porta enlloc, perquè la tecnologia i la manca d'empatia per part de qui mana fa impossible la nostra victòria, o més encara, fa impossible la victòria.
Guanyar o perdre són conceptes propis d'un pensament militar, i tot i que no deixarem de fer-los anar perquè jo ho digui (ni jo ho faig), és clar que la seva utilització respon a un model intel·lectual propi de la barbàrie i del pensament militar que alguns volem combatre. Per això si ens insubordinem acabarem parlant diferent. I pixant aigua de colònia, que diria algú que jo em sé. I té raó...
* Jordi Martí es periodista, escriptor, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona