CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Desobedients i sense exèrcit, és clar

Dijous, 25 octubre, 2012

Una de les poques coses en què coincideixo amb Artur Mas és que la “Catalunya quatreprovíncies” resultant de tot això que li ha de passar a aquest tros de Països Catalans no ha de tenir exèrcit. La comunitat autònoma, l'estat lliure associat, la colònia de la UE o el que surti de la deriva de les intencions de la manifestació de l'11 de setembre passat no ha de tenir exèrcit. Per molts motius, però un de bàsic i central és per no trair la nostra pròpia història de lluites socials recents. La majoria de les persones que avui apostem per la independència i per la construcció d'una societat més justa i lliure som filles i fills de les lluites socials dels vuitanta i noranta del segle passat i, entre aquestes, d'una que vam guanyar des de la base: l'acabament del servei militar obligatori. Per molt que CyU, PP i López Tena s'entestin a dir que van ser a ells a qui ho devem.

Sabem que la mili es va acabar perquè milers i milers de persones van lliurar els seus cossos als jutges i van fer cap a la presó en un acte lloable de desobediència civil múltiple. I milers d'altres persones els vam donar el nostre suport, acompanyant-los i estant al seu costat per al que calgués.

Sabem que sense tenir prop de cinc-cents presos mai no hauria hagut pacte entre CyU i PP per acabar amb l'obligatorietat del segrest legal que suposava passar un any o més en mans dels militars pel sol fet d'haver nascut home i dins d'un territori que administraven ells. Sabem que l'exemple dels insubmisos i la imaginació de la seva lluita va posar contra les cordes l'Estat i la seva legitimitat entre capes de població àmplies. Sabem que som fills de la victòria que va suposar acabar amb la mili, tot i que sabem també que la insubmissió buscava no només això, sinó també acabar amb la societat militaritzada i amb l'exèrcit, és clar. I és per això que ens neguem a oblidar o a entendre interpretacions irreals d'un procés social exitós que va arrancar des del no-res i ho va aconseguir tot en el pla tàctic, tot i que no en l'estratègic.

I sobretot, sabem que la desobediència social és un dels camins possibles per a qualsevol lluita social que vulgui aconseguir algun dels canvis que proposa sense que derivi en un estèril esteticisme revolucionari. En un món en què la violència és del poder -ja no perquè estigui legitimitat per exercir-la, sinó perquè té prou violència perquè no sigui posat en dubte tampoc en aquest aspecte- desobeir i posar el cos davant de les seves ordres i lleis injustes és una bona manera de sumar esforços.

I que ningú no es cregui que la cosa és fàcil ni assumible en un tres i no res, tot el contrari. Calen moltes hores i molt exercicis desobedients per trobar la gramàtica exacta que provocarà els petits col·lapses necessaris per aconseguir l'adhesió a la nostra causa de qui està expectant davant tot el que suposi canvis cap a millor però que encara no gosa fer el pas. La repressió sistemàtica contra la dissidència farà la resta, perquè un cos que no obeeix és un cos dissident, i per tant, perillós per a qui mana. Les contradiccions del Poder a l'hora de basar el seu poder en la força faran la resta. I un cop més, la persuasió serà més potent que la violència organitzada que, tal com les experiències recents no deixen de dir-nos, no porta enlloc, perquè la tecnologia i la manca d'empatia per part de qui mana fa impossible la nostra victòria, o més encara, fa impossible la victòria.

Guanyar o perdre són conceptes propis d'un pensament militar, i tot i que no deixarem de fer-los anar perquè jo ho digui (ni jo ho faig), és clar que la seva utilització respon a un model intel·lectual propi de la barbàrie i del pensament militar que alguns volem combatre. Per això si ens insubordinem acabarem parlant diferent. I pixant aigua de colònia, que diria algú que jo em sé. I té raó...

* Jordi Martí es periodista, escriptor, treballador de l'ensenyament i afiliat a CGT Tarragona