CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Després de Sintagma: Experiències d’autogestió i autoorganització davant la crisi a Grècia

Dijous, 3 octubre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'arquitecte, professor de la Universitat Tècnica Nacional d'Atenes i activista grec Stavros Stavrides parla sobre espais comuns i experiències d'autogestió urbana en la Grècia posterior a l'ocupació de la plaça Sintagma d'Atenes.

"L'ocupació de la plaça de Sintagma no era simplement una forma col·lectiva de manifestar-se ni de fer demandes. Més enllà, era una forma de reclamar les nostres pròpies vides i de proposar una manera diferent de compondre la vida social". L'arquitecte i professor de la Universitat Tècnica Nacional d'Atenes Stavros Stavrides va visitar Madrid el passat mes de maig per a donar una sèrie de xerrades sobre els moviments contra l'austeritat a Grècia, des de la perspectiva dels processos d'autogestió o presa directa per part de la població de serveis mèdics, places, menjadors, mercats o centres socials. "Per les experiències viscudes a Europa aquestes experiències estan molt lligades a la reivindicació d'un nou tipus de democràcia i de construcció de les nostres vides", va assegurar Stavrides en la seva xerrada del centre social madrileny Patio Maravillas, de la qual reproduïm una transcripció seguida del torn de preguntes.

Suport mutu sobre les runes de l'Estat-deute

Aquest període ha creat una nova manera de produir subjectes polítics. Que no són simplement subjectes d'acció i reivindicació, sinó de proposició i creació. Aquests subjectes, que ni tan sols eren conscients d'això, han creat noves formes d'autoorganització i d'autoajuda enmig d'una crisi econòmica i política molt greu. La primera característica dels moviments i iniciatives que van sorgir a partir de la plaça de Sintagma era precisament el seu vincle amb l'autogestió.

En aquest període de crisi a Grècia, a Atenes, ens enfrontem a greus problemes que tenen a veure amb la supervivència del dia a dia. Han sorgit nous agents que tracten de socórrer als més necessitats, com ONG i associacions filantròpiques. Aquesta forma d'iniciatives reprodueixen les formes del poder: clientelisme i poder directe. En l'altre costat, tenim el llegat de Sintagma que són iniciatives que tracten també d'ajudar en relació a les necessitats però que tenen a veure amb la participació i la co-implicació en aquesta ajuda.

Com exemple: un centre social va ser creat en el centre d'Atenes, a Yografu. En aquesta zona l'Ajuntament d'Atenes també tenia un centre que oferia menjars diaris per a les persones sense llar. Amb la crisi, l'Ajuntament no tenia diners per al seu manteniment i el centre i la intervenció es van anar abandonant. La gent assistida va recórrer en aquest moment al centre social. Aquest va ser creat sobre propietat municipal en un petita cafeteria que es va ocupar per a fer un centre social i cultural en el mateix barri dintre de l'esperit de Sintagma. La gent del centre social li va dir als sense sostre que no podrien ajudar-los tret que ells mateixos participessin en accions que produïssin ajuda, tant per a ells com per a uns altres: “en el cas de saber cuinar, unir-se a l'equip de cuina per a cuinar per a vosaltres i els altres”. És un petit exemple de l'esperit de Sintagma, on destaca l'autoorganització i l'autoajuda (ajuda mútua) a través de projectes col·laboratius.

Democracia

Aquests subjectes polítics no són susceptibles de ser classificats de la mateixa manera que ho eren abans de Sintagma. Seguint la idea de Jacques Rancière (filòsof francès contemporani), l'acció política és bàsicament una acció que desclasifica als subjectes. Crec que la gent que estava involucrada en iniciatives es reinventa social i políticament a través d'aquestes accions.

Per exemple, hi ha un gran nombre de centres mèdics a la ciutat d'Atenes on els professionals involucrats desenvolupen l'activitat mèdica, on no estan reproduint el paper tradicional del metge perquè estan constantment reinventant la relació amb el pacient. L'ajuda que aquí s'intercanvia és de tipus neutral, no lligada al mercat ni a l'obtenció de benefici, tampoc tenen en la majoria dels casos cap ajuda pública, estan basats purament en la solidaritat. Totes aquestes experiències desenvolupades sota el paraigua de Sintagma tenen a veure amb la democràcia d'una manera molt particular.

Després de Sintagma, i segur en relació també amb les experiències viscudes a ciutats de l'estat espanyol, democràcia no significava només una forma de participació i de prendre decisions. Després de Sintagma la democràcia es va convertir en un problema de creació, coordinació i pràctica. El sentit de la democràcia va canviar a Sintagma, va ser reinventat perquè la gent es va trobar, uns als altres com iguals, i van haver d'actuar en coordinació sense que hi hagués cap centre. Podem dir que aquestes iniciatives tenen com característica en comú l'ocupació de la democràcia com forma de coordinació i creació a través d'iniciatives col·lectives. Democràcia en altres paraules és compartir entre iguals en una situació en que aquesta igualtat és la precondició.

Sense avantguarda

Durant i després de Sintagma la idea d'avantguarda va ser posada a prova. No és causalitat que tant la part més estalinista del Partit Comunista com la part més combativa dels anarquistes s'oposessin al procés-experiència de Sintagma en nom de la lluita contra la burgesia (com forma d'acusació). Al contrari, Sintagma va demostrar que si tots eren considerats igualis tot el món era capaç de participar en un procés col·lectiu.

Crec que l'esperit de Sintagma, el seu llegat, es pot veure en aquelles iniciatives en que cap part del moviment apareix com el líder. Aquestes experiències basades en l'horitzontalitat han assolit connectar molt més amb la gent que aquelles altres més basades en una idea d'avantguarda.

El fer produeix allò comú

Aquestes iniciatives en l'esperit de Sintagma que intenten combatre els efectes de la crisi no es caracteritzen només per un tipus de procediment sinó també per un tipus de producte. Si estem d'acord en que els productes es produeixen a través de relacions socials, i que per aquests podem entendre tant els béns físics tangibles com els serveis i relacions socials, podem arribar a l'acord que van sorgir nous productes resultat d'aquestes noves formes de col·laboració, és a dir, béns comuns que estan produïts mitjançant el fer (en) comú (commoning).

Per exemple: hi ha moltes cuines col·lectives en la ciutat, algunes connectades amb col·lectius anarquistes o d'esquerra, altres amb associacions de veïns, però en cap d'elles es produeix només menjar, sinó noves formes de col·laboració, relació i hàbits que produeixen en la gent un nou enteniment de quines són les situacions en les quals ells viuen. També és el cas de les xarxes d'intercanvi desenvolupades a través de tot el país, on la gent pot intercanviar béns i serveis sense un intercanvi monetari.
De manera similar al cas d'Argentina i altres casos, sabem que en les crisis la gent desenvolupa xarxes a través de les quals es pot trobar el que es necessita o intercanviar sense necessitat de posseir diners. En aquest cas no és el mercat el qual estableix el preu que tenen les coses si no que es produeix una reevaluació social del valor dels productes i serveis.

Un altre exemple són els col·lectius de treball, on s'entén que el problema del treball, en un context d'alt atur, no és ja un problema individual sinó col·lectiu. Hi ha nombrosos exemples de petits cafès i botigues gestionats per col·lectius, sense cap, on són els propis treballadors qui es reparteixen el benefici i avaluen el servei que estan donant en funció de diferents criteris d'avaluació.

Tenim altres dos exemples indicatius d'antigues empreses que han estat abandonades i els treballadors les han recuperat: la primera és una indústria mitjana de materials de construcció a Tessalònica, i la segona un gran periòdic en la ciutat que està sent produït pels propis treballadors.

La política no està en un altre lloc

Estem en un moment en que la política no es defineix merament com una acció que és indistinta, separada de qualsevol altra acció. Perquè solidaritat, democràcia, i coresponsabilitat no estan considerats com elements ideològics solament. Després de Sintagma la democràcia i la solidaritat formen part d'una lluita diària per a redefinir el que significa una vida digna. Molta de la gent involucrada ara no estava involucrada abans en política en sentit tradicional, encara que entenguem per política també una pràctica antihegemònica i anticapitalista. Aquest entendre la política com una cosa que travessa tots els nivells de la vida diària és una redefinició de la política. En aquest tipus de política la gent està convidada a jutjar la vida que estan vivint i també a somiar quin és un altre tipus possible de vida.

Espais intermedis

Aquesta repolitització del quotidià produeix un nou tipus d'espai públic creat pel fer comú-comunalització. Aquest tipus d'espai no és un tipus d'espai que l'autoritat regula, no és un espai donat sota certes preposicions, condicions i regles. És un tipus d'espai públic que es produeix a través de la gent que està reinventant el fer coses en comú. Llavors, públic no és el que pertany a l'Estat o a qualsevol tipus d'institució pública, sinó que és l'espai que la gent produeix al crear la seva pròpia vida i els béns que són necessaris per a ella. Aquest tipus d'espai (cuines comunitàries, centres socials mèdics, centres socials de la producció d'educació, cultura…) és sempre un espai que ha de romandre obert a la negociació, no és un espai tancat. Hauríem de parlar d'ell com espai comú perquè ja no és més l'espai públic tal com ho enteníem.

Aquests espais tenen per necessitat uns límits que no són tancats, que són porosos. És un gran ensenyament de la plaça de Sintagma, que l'espai públic no és áquell que és obert si no el que està contínuament obert. Al contrari del tipus de procediment mitjançant el qual la policia va intentar delimitar l'espai de la plaça com un espai fitat de rebel·lió o la mateixa estratègia dels que acusaven a aquest espai de asocial, acusant-lo com enclavament d'il·legalitat.

La lliçó que ofereix Sintagma és si aquest tipus d'espai és el camp de prova d'un nou tipus de vida social. Aquests han de ser espais intermedis, llindars, que no pertanyen a ningú i que pertanyen a tot el món. Aquest és el llegat, una gran quantitat d'experiències i iniciatives que s'estan intentant fer funcionar i que eren desconegudes. No és fàcil, i ens força a transcendir a nosaltres mateixos en algunes ocasions. Però és important per a aconseguir un futur millor d'emancipació.

Entrevistem a Stavros Stavrides

- Una preocupació entorn del comú surt de la definició del que és de tots i no és de ningú, perquè deixa fora la coresponsabilitat en la gestió dels processos. Aquesta és sens dubte una característica de l'espai públic. Els espais comuns com els centres socials es construeixen entorn de les comunitats, diverses, poroses, inclusives, que s'obren i tanquen, però que són necessàries, perquè tractar els béns comuns sense la qüestió de la comunitat no es correspon tant amb la realitat. Potser el futur dels espais comuns passa per reconèixer tant els recursos i les comunitats més enllà de l'obvi, i de la relació d'elles entre si.

En la definició d'espai públic com comú, la idea de que pot pertànyer a tots i a ningú alhora deixa fora el problema de les comunitats. Hi ha dues grans línies en la teoria sobre espais comuns, una en relació a aquesta forma d'emancipació social, i l'altra els espais comuns com una forma de producció de recursos que sostenen a una comunitat específica. Crec que la nostra resposta és la de defensar els comuns com l'opció que defensa comunitats sempre en procés. No comunitats estables, perquè les comunitats que es reprodueixen a si mateixes no estan necessàriament en un procés d'emancipació sinó immerses en un procés de repetició que és en essència de caràcter conservador. A través del procés del fer comú i les renegociacions constants les comunitats es redefineixen a si mateixes i emergeixen en aquesta redefinició que sí que seria emancipatòria.

Durant i després de Sintagma van haver d'enfrontar-se al problema de com treballaven juntes en processos de col·laboració comunitats que tenien identitats molt distintes. Algunes vegades això ha creat una nova forma de comunitats que sempre afectava a les identitats prèvies. Si considerem les comunitats no com tancades i estables sinó obertes i en procés continu d'elaboració podem obtenir una solució a la consideració dels comuns com processos d'emancipació. En termes d'identitat política, després de desembre de 2008 i de Sintagma, col·lectius d'esquerra, extrema esquerra i anarquistes col·laboraven, la qual cosa era impensable cinc anys abans.

- Respecte de l'estratègia policial de reduir Sintagma a un enclavament, creus que d'aquí es pot deduir una estratègia general de govern que consistiria a reduir qualsevol punt disruptiu (la ciutat en si) a un enclavament espacial?

Sobre si els enclavaments responen a una estratègia particular o general de dominació, crec que es tracta de la segona. Vivim en una ciutat d'enclavaments, en una situació en la qual es produeix una separació social i un control d'aquestes formes de separació. En contra d'aquesta experiència, que no és simplement la dels apartheids o la gran segregació de les megalòpolis llatinoamericanes, podem actuar en els espais on s'intenten produir processos de comparança social i política. En termes de llenguatge espacial això significa obertura i porositat. En llenguatge més estrictament polític és inclusivitat. En el llenguatge de Sintagma equival a “estem a tot arreu i no som ningú”. O com es va dir en el 15M, “venim de cap lloc, ningú ens esperava”. Tot això expressa el mateix, un tipus d'obertura radical que pretén lluitar contra els processos de “enclavització”, un terme que existeix en anglès i que es refereix a les agressives formes de separació social i espacial.

Com fan els espais d'autogestió per a resistir aquesta tendència a la “enclavització”? Sobre l'eficàcia d'aquests dispositius, deixats com elements de contenció (exemple de la bigsociety d'Anglaterra, l'estratègia de deixar a la ciutat que assumeixi els problemes d'exclusió). Els estem fent el treball? En realitat no, perquè dintre d'aquestes experiències es generen valors antagònics, d'expansió del comú. Però el perill està latent. Com lluitar contra aquests processos? Com suggeriment, crec que hem de trobar i crear espais oberts, espais-llindar, així com les experiències socials que es creen en aquests espais llindar, i a través d'això anar en contra de la ciutat dels enclavaments, produint des de baix i de manera heterogènia i impredictible aquesta ciutat de llindars.

Sintagma seria un prototip d'aquesta ciutat de llindars, perquè és la prova que la dialèctica de descentralització-recentralització pot succeir en l'espai públic. Va ser creada a través d'una xarxa de microplaces i col·lectius, que no reemplaçava la necessitat d'una assemblea general a través de la qual aquestes iniciatives podien compartir una idea o base comuna. Crec fermament que el procés de creació d'una ciutat de llindars des de baix és un procés de metàstasi.

- En aquest context de crisi, d'impossibles, hi ha una sèrie de necessitats bàsiques insatisfetes tant per a la burgesia com per a les classes populars. Creus que aquesta situació es perllongarà en el futur?

Sobre la creixent similitud entre classes burgeses i la classe treballadora, entre les classes mitges-altes i baixes, i si això ha produït un desclassament, no estic segur de si aquests processos estan produint igualtat entre elles, però sí un tipus distint de relació entre elles. Sense entrar en el fons de la discussió teòrica d'aquesta qüestió, crec que la definició marxista de que les classes es defineixen per la seva relació amb les maneres de producció no és suficient, ja que hi ha un problema en la composició d'aquestes en les quals cadascuna fantasia amb el seu rol en la societat i la seva relació amb la manera que volen dirigir les seves vides.

El que vull dir és que quan les classes mitges perden el seu treball o fins i tot les seves perspectives de desenvolupament social no necessàriament es converteixen en anticapitalistes o comprenen o tenen consciència de quin és el seu paper dintre de l'estructura de la societat en la qual participen. El mateix passa amb la classe treballadora en la pèrdua dels seus treballs, que tampoc els fa més proclius a un enteniment de la qüestió anticapitalista i el que això suposa. Al mateix temps, la possibilitat de comparar la teva situació actual amb un passat recent està plena de possibilitats perquè et fa pensar que realment les coses poden canviar.

- A Amèrica Llatina hi ha una gran riquesa de pràctiques autogestionàries de autoconstrucció en els barris, però no s'aconsegueix canviar l'estat de les coses. Per exemple, l'espai públic a Mèxic està segrestat

No crec que sigui del tot cert, perquè de fet estem veient grans canvis polítics a Llatinoamèrica (com a Bolívia o a Equador) basats en formes de solidaritat quotidiana on pot estar el propi Mèxic. Segueixo pensant que els zapatistes signifiquen un gran canvi polític que ha produït canvis globals. Però no hem de suposar que una proliferació de moviments pressuposa la capacitat de coordinar-se i de fer canvis qualitatius en l'estructura global.

Crec que estem veient a Grècia el límit d'aquest tipus d'experiències en relació amb la capacitat de sobreviure de la gent. Com sabem les societats no se suïciden, així que anem a veure què succeeix. Ningú esperava la revolució a Tunisia ni Egipte, ni els indignats grecs ni Wall Street. Estem en un període de grans canvis des de baix.

- En la resta d'Europa hi ha preocupació sobre les notícies que arriben dels neonazis d'Alba Daurada, sobre si ells també estan construint comunitats i els perills que suposa

No és tan complicat. Alba Daurada és un moviment nazi, feixista i racista, que propugna la superioritat d'una raça, que en aquest cas no és la grega sinó la blanca, d'inspiració alemanya. La seva estructura ideològica política és bastant naïf, aquest no és el seu perill, sinó l'assenyalament que fan dels immigrants en la responsabilitat de tot el que estan sofrint els grecs. Desgraciadament això convenç a una part de la gent, que busca una explicació senzilla a la destrucció de la seva pròpia vida.
Tot el que fa Alba Daurada en termes de solidaritat té a veure amb aquesta idea. Ajuden als pobres, o fan certes coses així considerades, sempre que aquests siguin grecs. Hem de desmitificar aquest perfil solidari. En la majoria dels casos són solidaritats de xarxes quasi mafioses, és a dir, nosaltres et protegirem sempre que ens donis el teu vot i ens acceptis com els líders polítics d'una certa zona afectada per la crisi. Alba Daurada proveïx d'un cert tipus d'ajuda a canvi d'un xantatge polític a la gent.

No crec que hi hagi un perill real que Alba Daurada distorsioni el sentit veritable de la solidaritat. Crec que essencialment produeix un comportament racista i xenòfob en certes parts de la població, i així és com és utilitzat per l'Estat i el establishment a fi d'imposar major agressió i repressió per part de la policia. Un altre aspecte important que potser no és fàcil d'entendre per als que no sabeu tant de la història de la guerra civil a Grècia, encara que es pot imaginar, és que Alba Daurada és utilitzat com una palanca per a produir una important fractura en la societat grega. Acusant al creixent moviment d'esquerres que està definitivament relacionat amb Syriza com antisocials, antigrecs i antieuropeus. Intenten forçar aquesta divisió usant a Alba Daurada com ariet que trenca en dues la societat, encara que no crec que assoleixin fer-lo.

- Mirar al passat recent com font d'inspiració, és l'única cosa que ens pot donar el passat? No ens pot donar raons de per què estem avui així i seguim fracassant? També ens interessa la relació d'experiències que existien abans de Sintagma com experiències del procomú. Em sorprèn que es digui que la comunitat anarquista va rebutjar en primer moment l'experiència de Sintagma, quina és la situació ara?

Sobre el passat i les correspondències i el passat com forma d'inspiració. No solament busquem els èxits sinó que també hem d'aprendre dels fracassos del passat, no valent-nos solament d'exemples però sí de casos que no hem de repetir. Permeteu-me que insisteixi en la importància de comparabilitat entre passat i present i diferents situacions d'aquest moment, afegint el problema de la traducció. Traducció no significa simplement veure el que és diferent i comparar, sinó també veure el que es pot convertir en comú i comparar.

Les diferències amb les experiències de Exarquia prèvies a Sintagma, és que ara les experiències no es limiten a col·lectius anarquistes o d'extrema esquerra. Per fi ens hem lliurat d'aquesta idea de barri lliure que és Exarquia. Això era part d'estar empressonats en un enclavament alternatiu. Ara som testimonis d'experiències de trets similars per tota Grècia. Això va començar després de desembre de 2008 (amb l'assassinat d'un jove per part de la policia durant una manifestació) que va provocar manifestacions en llocs on no les havia hagut durant cinquanta o seixanta anys. Aquestes iniciatives estan ara molt més integrades en la societat i connectades a les pràctiques quotidianes, molt més que fa sis o set anys. És fàcil de veure això amb el nombre d'iniciatives que han proliferat, com el cas de Bolos. Una ciutat que va tenir sempre un moviment d'esquerres i un fort sindicalisme que ara té processos i iniciatives connectades amb diferents parts de la societat.

- Com es convoquen les mobilitzacions més generals, com sorgeixen? La coordinació és estable o puntual?

No hi ha una gran coordinació, no la va haver durant el temps de la plaça de Sintagma, com sabem que no la va haver en les altres Sintagmes desenvolupades en altres llocs. De tant en tant hem de separar-nos i pensar sobre aquesta qüestió, si és una cosa que hem d'imposar o és una cosa que hem d'esperar que passi en diferents ritmes i nivells. Perquè potser si intentem el primer potser obtinguem just el contrari, un subjecte que imposa acció sobre aquest estrat heterogeni.

No estic per descomptat en contra de la coordinació, però sí que hem de tenir en compte i tractar de generar artefactes que ens ajudin a comprendre com el moviment no té sempre les mateixes metes, no sempre es focalitza en el mateix lloc ni amb les mateixes necessitats, però que aquesta multiplicitat també pot aconseguir efectes importants.

- Sobre la qüestió de la democràcia. S'està reinventant la democràcia en els carrers, Però s'imaginen noves formes de democràcia a nivell més ampli? De transformació del sistema de partits i del sistema de representació?

Sobre democràcia la idea predominant a Sintagma era la democràcia directa, en igual relació amb les experiències similars en altres parts del món. Va haver-hi una gran assemblea que va pretendre treballar precisament aquesta qüestió de democràcia directa, democràcia essencial, a la qual vaig ser convidat amb altres persones a fer una intervenció. A part del fet que aquesta va ser una de les experiències més importants de la meva vida, aquesta discussió girava entorn de com solucionar el problema de la representació. Hi havia gent de l'opinió que l'ocupació de la plaça havia de servir com esperó per a demanar canvis en la legislació, però la major part era sobre la qüestió que eren ells els que prenien les decisions i no els que estaven dalt en el Parlament.

La idea de democràcia s'ha desenvolupat a través de totes aquestes experiències que he estat citant, i d'un major escepticisme cap a la classe política, encara més després de les decisions que han estat prenent en els últims temps. Però tampoc cal oblidar que una gran part de la societat creu que hi ha un moviment d'esquerres institucionals darrere de Syriza que pot fer canvis reals i obrir noves possibilitats en les condicions socials i que això ha provocat un nou naixement de la confiança en la democràcia participativa i en la capacitat dels partits polítics de canviar efectivament coses. Aquestes dues coses passen alhora.

* Article-entrevista d'Eva García i Beatriz García (Observatorio Metropolitano de Madrid), publicat a la revista Diagonal i al núm. 153 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció