CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Diccionari militant: Àngel Pestaña (1886-1937)

Dissabte, 3 juny, 2017
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Ángel Pestaña Núñez va néixer en un poblet proper a Ponferrada (Lleó), en 1886. Fill de ferroviari. Va treballar en les mines des dels 11 anys. Orfe als 14. Va emigrar, treballant en diferents oficis i llocs: Béjar i Bilbao, i després a França: Bordeus i París. En 1906 va ser retornat a Espanya, per viatjar sense diners ni documentació. Poc temps després va tornar a emigrar a França, i a Marsella va treballar d'estibador. En 1909 va embarcar rumb a Alger, on va fabricar espardenyes i després va aprendre l´ofici de rellotger. Arran de la Setmana Tràgica de Barcelona, ​​el 1909, va començar a col·laborar a Tierra y Libertad. A l'inici de la Gran Guerra, a l'agost de 1914, va decidir marxar a Barcelona i evitar ser enrolat en les tropes colonials franceses.

De formació autodidacta, els qui el van conèixer coincideixen a parlar del seu caràcter auster, metòdic, purità, poc loquaç i fins i tot aspre; així com del seu aspecte eixut, alt i prim. Castellanoparlant, utilitzava en els seus discursos un llenguatge incisiu, racional i fluid, però fred, molt llunyà al d'un agitador.

A Barcelona, ​​es va afiliar al sindicat de la metal·lúrgia; va visitar a Anselmo Lorenzo i es va inscriure en un Ateneu Llibertari. Aviat va participar en els mítings de propaganda organitzats pel Comitè Regional (CR) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va col·laborar assíduament a la premsa cenetista.

En 1917 va ser nomenat director de Solidaridad Obrera i va participar en l'aliança CNT-UGT, és a dir, del sindicat anarcosindicalista i del socialista, que van declarar una vaga revolucionària a l'agost, en protesta contra l'encariment de les subsistències.

El 1918 va iniciar, des de Solidaridad Obrera, una campanya de denúncia del comissari Manuel Brabo Portillo, acusant-lo d'agent de l'espionatge alemany. Els documents publicats a la Soli el 9 juny de 1919 van provocar la destitució de l'esmentat comissari i el seu temporal ingrés en presidi.

Va preparar la celebració del congrés de la CNT, reunit a Madrid al desembre de 1919. Es van plantejar dos grans qüestions: la unitat amb UGT i la revolució russa. Pestaña es va oposar al fet que es qualifiqués a la UGT de sindicat groc, perquè grocs eren els obrers que treballaven per sota del salari establert pel sindicat, i aquest no era el cas d'UGT. Es va aprovar una adhesió provisional a la Tercera Internacional, al mateix temps que es nomenava una delegació per visitar Rússia i assistir a les sessions del Segon Congrés de la Internacional Comunista (IC), celebrat a Moscou al juliol de 1920. Al seu retorn, els delegats cenetistes informarien per prendre una decisió ferma sobre l'adhesió provisional. Aquesta delegació estava formada per Ángel Pestaña, Eusebi Carbó i Salvador Quemades. L'únic que va aconseguir arribar a Moscou, gràcies a la seva tenacitat, va ser Pestaña. Anys més tard, va escriure dos llibres sobre el seu viatge a Rússia.

A Moscou va tractar personalment a Lenin, Trotski i Zinoviev. Va assistir a les sessions del Segon Congrés de la IC, sospitant que les decisions que es discutien ja havien estat preses per endavant. Pestaña va produir una profunda impressió en els dirigents bolxevics, sobretot en Lenin, que van veure en ell a un obrer intel·ligent i auster, dotat d'un profund do d'observació i d'un indomable esperit crític. Es va entrevistar amb Kropotkin i Víctor Serge, qui va tenir ocasió d'advertir-li de la manipulació de que seria objecte per part dels organitzadors russos del congrés.

Va intervenir brillantment en les sessions, afirmant que un partit no fa una revolució, sinó en tot cas un cop d'Estat, "i un cop d'Estat no és una revolució". La seva intervenció va ser tallada pel president per haver esgotat el temps. La resposta, sense limitació de temps, de Zinoviev i Trotski no va poder ser replicada per Pestaña, que va veure com s'ofegaven les seves protestes amb arguments burocràtics. Pestaña es va sorprendre que no es prengués acta de les sessions del congrés, del vot individual en substitució del vot per delegacions (en funció del nombre d'afiliats) i de les discussions entre bastidors. L'aprovació de l'article 14 del reglament de la Tercera Internacional, que establia que les organitzacions sindicals serien representades pel partit comunista de cada país, van provocar la marxa immediata dels delegats purament sindicalistes, entre els quals hi era Pestaña.

Va tornar a Barcelona, ​​després de ser empresonat a Roma durant diversos mesos, que va aprofitar per escriure un detallat informe sobre la seva estada a Moscou, en el qual condemnava al règim soviètic. Aquest informe va ser decisiu per a l'abandonament de la IC per part de la CNT, que es va materialitzar en la conferència de Saragossa del 11-12 de juny de 1922. En aquesta conferència va signar, al costat de Salvador Seguí, Joan Peiró i Josep Viadiu, la anomenada "declaració política" que ratificava l'apoliticisme de la CNT.

Ángel Pestaña va encarnar, en aquests moments, una certa oposició radical al sindicalisme pur de Salvador Seguí. No obstant això, tots dos mantenien excel·lents relacions amistoses, i Seguí va anomenar afectuosament a Pestaña amb el quixotesc àlies de "El cavaller de la Trista Figura".

A l'agost de 1922, de camí a Manresa per donar una conferència, va patir un atemptat per part dels pistolers del Sindicat Lliure, finançat per la patronal amb l'objectiu d'eliminar físicament els líders cenetistes. Mentre es recuperava a l'hospital, grups de pistolers esperaven per matar-lo. Davant l'escàndol, propagat per la premsa i magnificat per Indalecio Prieto, el govern de Sánchez Guerra es va veure obligat a destituir el governador civil de Barcelona, ​​Severiano Martínez Anido, i el Cap de Policia de Barcelona, ​​Miguel Arlegui, i a més va haver de derogar la legislació que afavoria l'assassinat dels sindicalistes.

El 27 de febrer de 1923, Pestaña, com a delegat cenetista, es va entrevistar amb Albert Einstein, després de la seva conferència a la Reial Acadèmia d'Arts i Ciències de Barcelona.

L'assassinat de Salvador Seguí, al març de 1923, i la implantació de la dictadura de Primo de Rivera, al setembre del mateix any, van truncar el gradualisme i la via sindicalista, tot afavorint la radicalització de la CNT. En 1924 Pestaña, Peiró i altres van propugnar la legalització dels sindicats enfront de la defensa de la clandestinitat que feien els anarquistes. Pestaña, a més, insistia en la separació radical i sense ambigüitats entre la CNT i els atracaments, que associava amb els seus oponents faistes.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, Pestaña va estar empresonat des de desembre de 1924 fins a 1926. Les posicions de Peiró i Pestaña van coincidir fins a 1927, quan Peiró va començar a defensar l'hegemonia "espiritual" dels anarquistes en els sindicats, mentre Pestaña s'aferrava a una estricta independència sindical.

A l'abril de 1930, Pestaña va negociar la legalització dels sindicats cenetistes. No va signar (com van fer Joan Peiró, Pere Foix, i tants altres) el Manifest d'Intel·ligència Republicana, omissió que li va atorgar provisionalment cert prestigi entre els grups anarquistes més radicals. L'esmentat Manifest valoritzava la natura, programa i objectius dels líders i dels partits republicans i afavoria el col·laboracionisme polític de la CNT amb els mateixos.

Al Congrés de la CNT, celebrat a Madrid al juny de 1931, va ser elegit secretari del Comitè Nacional. Va ser el redactor de l'anomenat Manifest dels Trenta, publicat a finals d'agost de 1931, que estava signat pel propi Pestaña i altres 29 militants cenetistes: Joan Peiró, Juan López, Ricard Fornells, Progreso Alfarache, Camil Piñón, Joaquín Cortés, Pedro Massoni, Roldán Cortada, Sebastián Clará, Espartaco Puig, Narcís Marcó i d´altres. El Manifest criticava l'excessiva influència anarquista en els sindicats i la tàctica insurreccional esbojarrada i sense cap preparació.

L'increment de la conflictivitat social i de la repressió governativa, però sobretot la insurrecció de l'Alt Llobregat i Cardener, amb la proclamació del comunisme llibertari a Fígols, al gener de 1932, va convertir els trentistes en "traïdors" i col·laboradors de la policia a la premsa anarquista controlada pels Urales i els faistes. La negativa de Pestaña a declarar la vaga general, el 9 de febrer de 1932, per intentar evitar la deportació a Guinea dels detinguts per la insurrecció, va ser denunciada per García Oliver, Montseny i altres com a prova irrefutable de la traïció trentista.

En 1933, Ricardo Sanz va publicar un opuscle titulat Los Treinta Judas, resposta crítica del grup Nosotros a les tesis del Manifest dels Trenta, en el qual es feia una subtil, acurada i tènue crítica del reformisme de Salvador Seguí, així com un brutal, sectari i visceral rebuig de les posicions defensades per Ángel Pestaña.

Es van produir constants expulsions dels trentistes, de caràcter individual i col·lectiu, o fins i tot de Sindicats sencers, donant origen als Sindicats d'Oposició. Al març de 1933 Pestaña va ser expulsat de la CNT. Peiró i Pestaña van fundar la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), constituïda el 25 de febrer de 1933 com a federació d'aquests Sindicats d'Oposició, molt forts a Manresa, València i Sabadell. Pestaña va romandre en la FSL fins que va fundar el seu partit. La FSL va formar ateneus llibertaris, va tenir premsa pròpia i finalment va reingressar a la CNT al maig de 1936, gràcies a l'esforç de Joan Peiró i Juan López, aportant uns setanta mil afiliats a aquesta reunificació del Congrés de Saragossa.

A l'abril de 1934, Pestaña va fundar el Partit Sindicalista, juntament amb Ricardo Fornells, Josep Robusté i altres. La fundació d'aquest partit va ser rebutjada per gairebé tots els militants i dirigents cenetistes, inclosos els més propers i moderats, com Joan Peiró i Eleuterio Quintanilla, i va comportar el posterior desprestigi i aïllament de Pestaña.

Va sumar el seu partit a l'Aliança Obrera, sorgida després de les eleccions de 1933, integrada pels socialistes i el Bloc Obrer i Camperol (BOC), dirigit per Maurín. També va participar en el Front Popular, coalició electoral de les esquerres, aconseguint ser triat diputat per la província de Cadis en les eleccions de febrer de 1936. L'advocat laboralista Benito Pabón va ser l'altre diputat del Partit Sindicalista, elegit per Saragossa. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels militars revoltats a l'edifici de la plaça Universitat de Barcelona i finalment alliberat pel triomf obrer sobre l'exèrcit revoltat.

A l'inici de la guerra civil, Pestaña es va traslladar a Madrid. Va ser partidari, com tants altres, de renunciar "a tot" en nom de guanyar la guerra al feixisme. La seva salut, molt precària des de l'atemptat de 1922, es va anar deteriorant ràpidament. Es va retirar amb la seva família al petit poble de Begues, a la província de Barcelona, ​​on va morir l'11 de desembre de 1937, mentre el seu fill continuava lluitant al front. Poc abans de la seva mort havia reingressat a la CNT. El partit Sindicalista, que havia arribat als trenta mil militants, no va resistir la seva desaparició i es va enfonsar ràpidament.

Publicacions d'Ángel Pestaña:
Informe de mi estancia en la URSS. Editorial Zero, Madrid, 1968; Terrorismo en Barcelona (Memorias inéditas) [Manuscrito de 1923], Planeta, Barcelona, 1977; Setenta días en Rusia. Lo que yo vi. Cosmos, Barcelona, 1924; Setenta días en Rusia. Lo que yo pienso. Antonio López Impresor, Barcelona, [1925]; Lo que aprendí en la vida. Zero, Algorta, 1971, 2 vol. [Molts d'aquests textos han estat reeditats en facsímil per Edicions Descontrol].

Fonts:
Foix, Pere: Apòstols i Mercaders. Costa-Amic, México, 1957; Elorza, Antonio: Ángel Pestaña. Trayectoria sindicalista. Giner, Madrid, 1974. Iñiguez. Miguel: Enciclopedia histórica del anarquismo español. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008; Martínez de Sas y Pagès (dir.): Diccionari biográfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universidad de Barcelona y Publicacions de Montserrat, 2000; Peirats, José: Figuras del movimiento libertario español. Picazo, Barcelona, 1978; Sanz, Ricardo: Figuras de la Revolución española. Petronio, Valencia, 1978; Llarch, Joan: Obreros mártires de la libertad. Producciones editoriales. Barcelona, 1978; Lera, Ángel María de: Ángel Pestaña. Retrato de un anarquista. Barcelona: Argos. 1978.

* Article d'Agustín Guillamón publicat al núm. 193 de la revista Catalunya

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció