Diccionari militant: Joan Pau Fàbregas (1893-1966)

Joan Pau Fàbregas Llauró va néixer a Sant Martí de Provençals el 1893. Era fill de Pau Fàbregas, taverner, i de Maria Llauró Espinàs. Va realitzar estudis primaris i de comptabilitat. El 1909 va ser ferit durant els esdeveniments de la "setmana tràgica".
Va emigrar a l'Argentina, on va treballar de forner. Va residir breument als Estats Units, aprenent anglès. Al seu retorn va estar ocupat algun temps a la taverna paterna i a una fleca.

Les seves primeres anàlisis sobre economia internacional les va efectuar en el Centre Internacional d'Intercanvi, que dirigia ell mateix, al carrer Fontanella número 12 de Barcelona. En aquest despatx professional, Fàbregas es va dedicar a l'estudi de mercats, a l'assessorament d'empreses, a l'orientació per a l'exportació i als informes comercials. A mitjans dels anys vint aquesta activitat financera i econòmica, teòrica i pràctica, el va convertir en un expert assessor i conseller. Dirigia i editava una revista econòmica i mercantil, que es venia per subscripció, titulada “El Productor.”

El 1930 va publicar "A través del Pròxim Orient", on va exposar la seva visió dels països europeus i asiàtics, que va visitar per realitzar un estudi de mercats per a un gremi de fabricants.

Es va presentar com a candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per Barcelona a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, alhora que s'afiliava al Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Fundador del "Institut de Ciències Econòmiques de Catalunya" (ICEC, 1931) com a secció de l'Ateneu Enciclopèdic Popular i presentador del seu butlletí econòmic. Aquest ICEC pot considerar-se com la primera Facultat de Ciències Econòmiques existent a Espanya, amb la particularitat de ser una entitat obrera, orientada a l'educació i emancipació del proletariat.
Interessat en qüestions d'Economia Política, durant els primers anys de la república va publicar "Assaig d'Economia Política" en tres volums (1932-1933-1934) que recollia els cursos impartits en l'ICEC durant aquests mateixos anys.

Al desembre de 1932 va impartir un curs d'Economia Política a l'Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona, organitzat pels trentistes. Va publicar també "Les possibilitats econòmiques d'una Catalunya independent" (1932), on estudiava les relacions financeres entre Catalunya i la resta de l'Estat espanyol, i a més "Irlanda i Catalunya. Paral·lelisme politico-Econòmic" (1932) i "La crisi mundial i les seves repercussions a Espanya" (1933), on analitzava la crisi de 1929 des d'una perspectiva antimonetarista.
A l'inici de la Guerra Civil va representar al Sindicat d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), constituït el 27 de juliol de 1936, juntament amb Albert Carsí, Miguel Escorihuela Guitart i Joan Puig Elías (president). El CENU va expropiar les escoles religioses i va impulsar la creació d'una escola pública, racionalista, aconfessional i en llengua catalana, fonamentada en els principis llibertaris de l'Escola Moderna.

L'11 d'Agost va representar a la CNT al Consell d'Economia, al costat d'Eusebio Carbó i Cosme Rofes, assumint el càrrec de vocal-conseller de Finances del Consell d'Economia.

El 24 de setembre de 1936 va participar en el Ple de Sindicats de Catalunya, dedicat als problemes econòmics de la revolució, elogiant les activitats realitzades pel Consell d'Economia de Catalunya, al qual considerava "un producte genuí de la revolució que estem vivint". Va explicar que en constituir-se el Consell d'Economia de Catalunya, "va sorgir una pugna entre les dues centrals sindicals representades", CNT i UGT: mentre els cenetistes defensaven "la noció federalista i llibertària de la socialització, els marxistes (POUM i PSUC) defensaven el centralisme i la nacionalització. Finalment "va prevaler el criteri de la col·lectivització, que era el més adequat i el més pràctic per a la revolució". La paraula "col·lectivització" havia estat una troballa del mateix Fàbregas, que va semblar acontentar a tots.

El 26 de setembre de 1936 va ser nomenat conseller d'Economia del govern de la Generalitat, presidit per Josep Tarradellas, i va formar part de la seva comissió permanent.

El 15 d'octubre, a instàncies de Joan Pau Fàbregas, es va decretar la creació de la Junta de Comerç Exterior i l'ús obligatori de la denominació d'origen "Catalunya".
El 24 d'octubre 1936 va signar el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer, la disposició legal més important en matèria econòmica promulgada durant la Guerra Civil. Encara que no hi ha dubte que Joan Pau Fàbregas va ser l'impulsor d'aquest Decret, la seva redacció va ser obra d'Eusebio Carbó, en la mesura que sigui possible personalitzar un text jurídic col·lectiu, fruit de la negociació i l'acord.

El 26 de novembre de 1936, el PSUC (estalinista) va plantejar formalment la crisi del govern de la Generalitat, perquè els decrets no es complien i perquè era un govern que no governava. Proposava un govern obrer o sindical CNT-UGT, amb participació dels Rabassaires. Era tot just una excusa per desfer-se d'Andreu Nin i del POUM. Joan Pau Fàbregas s'havia guanyat l'enemistat de Santillán (CNT), de Comorera (secretari del PSUC) i de Companys (president de la Generalitat). Circulava a més un expedient anònim de "proves" contra l'honorabilitat de Joan Pau Fàbregas, que malgrat la seva inconsistència va bastar per apartar-lo del seu càrrec com a conseller d'Economia.

El 5 i 6 de desembre de 1936 milers de treballadors van acudir al Palau de Montjuïc per escoltar les dissertacions del conseller d'Economia Joan Pau Fàbregas, de José Jiménez i de Ruiz Ponsetí. L'acte es va tancar amb unes paraules del president de la Generalitat, Lluís Companys. Les dues sessions de la Primera Jornada de la Nova Economia van exposar al poble treballador la nova estructuració de l'economia catalana.

Fàbregas va dir que el Decret de Col·lectivitzacions "era un instrument i no un fi, una base inicial per al progrés i la civilització. Que calia que el proletariat es donés compte de la seva transcendència, ja que amb ell es posa en mans dels proletaris la font de riquesa del país, riquesa que d'aquesta manera serà distribuïda per parts iguals entre tots els ciutadans productors".

Va afegir que la seva aplicació s'hauria de fer amb esperit de sacrifici, pensant en l'esforç mancomunat de les diferents forces polítiques i sindicals. No era hora de impaciències, sinó d'evitar el fracàs amb paciència. La guerra no es guanyaria si es perdia la batalla per l'economia.
Va acabar amb una cita de Goethe: "únicament és mereixedor de la vida i de la llibertat, aquell que s'ha fet digne i ha lluitat per elles". Va ser molt aplaudit, tant a l'acabar com en alguns paràgrafs del seu discurs.

El 15 de desembre va informar a la premsa que la crisi de govern es devia al enfrontament entre PSUC i POUM, i no, com informava El Noticiero Universal del dia anterior al malestar i escaramusses existents en el si del Consell de la Generalitat, entre Companys, Tarradellas, Comorera, Nin i Fàbregas. El seu diplomàtic desmentit, que no citava cap nom, no era creïble i a més no explicava la seva pròpia sortida del govern.

En els seus vuitanta dies (del 27 de setembre al 16 de desembre de 1936) com a conseller d'Economia, va donar nombroses conferències, moltes d'elles radiades, per popularitzar el seu pensament econòmic. Assistia gairebé diàriament a la Casa CNT-FAI per informar els comitès de les seves activitats.

El pla econòmic de Joan Pau Fàbregas era molt coherent, i es sostenia sobre aquests tres pilars:

1.- Mobilització civil dels treballadors a la rereguarda, per guanyar la guerra mitjançant un augment de la productivitat en les fàbriques.

2.- Monopoli del Comerç Exterior, mitjançant la creació d'una eficient xarxa en els principals mercats estrangers, que fomentés les importacions i exportacions. L'obtenció de mercats a l'estranger permetria reprendre la producció de les fàbriques catalanes, algunes d'elles paralitzades per la pèrdua del mercat interior espanyol. La centralització del control de les divises permetria que les exportacions financessin les importacions, en primer lloc de matèries primeres, inexistents a Catalunya i indispensables per a moltes fàbriques, així com d'aliments i armament. Aquest monopoli del comerç exterior (i del control de les divises) abaratiria els preus de compra, garantiria els crèdits i impediria l'especulació.

3.- El Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer legalitzaria les conquestes revolucionàries de juliol de 1936, amb importants repercussions en l'exportació, impedint les confiscacions per demandes jurídiques de particulars, com succeïa amb les potasses.

El 20 de desembre de 1936, el projecte del monopoli del comerç exterior va ser immediatament rebutjat per Comorera, en favor del lliure mercat i l'aniquilació dels comitès revolucionaris de barri. La sortida d'Andreu Nin va ser àmpliament comentada. La significativa sortida de Joan Pau Fàbregas va passar desapercebuda, i només va merèixer el comentari de Federico Urales en un petit diari de comarques d'escassa difusió.

El 5 gener de 1937 Fàbregas va acabar l'informe sobre el seu viatge a París i Londres, "en compliment de les instruccions del conseller d'Economia, company Santillán, d'acord amb el Comitè Regional, per mitjà del company secretari Mas". El viatge es va iniciar el 18 de desembre, és a dir, l'endemà de la seva sortida del Govern de la Generalitat, i va acabar el 31 de desembre. L'objectiu del viatge era el d'elaborar un estudi sobre "els organismes creats a França" durant la seva gestió com a titular d'Economia. Es tractava de valorar l'eficiència dels organismes i empreses creats "per la Junta de Comerç Exterior, adscrita a la Conselleria d'Economia". Al retorn del seu viatge a l'estranger va tornar al seu càrrec de vocal-conseller de Finances del Consell d'Economia, el que exercia abans del seu nomenament com a conseller d'Economia.

El diumenge, 14 de març de 1937, Joan Pau Fàbregas va pronunciar una conferència al cinema Coliseum, que va tenir una enorme repercussió i va ser immediatament impresa en fullet. A l'abril va ser ampliada la seva argumentació i publicada en un llibre de 170 pàgines: “Els factors Econòmics de la revolució”. La tesi fonamental sostenia que per guanyar la guerra calia abans guanyar la batalla econòmica.
El 25 de març de 1937 va pronunciar una conferència sobre les finances de la revolució, al Teatre Llibertat de València, interrompuda pels bombardejos aeris, que al juliol va ser publicada en format de llibre.

El 5 d'abril de 1937 va formar part amb Valerio Mas, Domènech i Manuel Escorza de la delegació cenetista que va tractar la vigent crisi de govern de la Generalitat. Va haver-hi "un viu incident" entre Fàbregas, Escorza i Companys que va empitjorar encara més les relacions existents entre tots ells. L'incident, segons sembla, va ser provocat pel veto inicial del president Companys a les candidatures de Joan Pau Fàbregas i d'Aurelio Fernández com a consellers de la Generalitat.

El juny de 1937 va participar en el Ple de Sindicats de la CNT, en representació del Sindicat d'Ensenyament i Professions liberals, i va signar un dels dictàmens del Ple. En les reunions de comitès superiors de finals de juny de 1937 es va alinear al costat dels que volien rebutjar l'oferta de tres carteres proposada a la CNT per Companys, considerant que era una representació insuficient.

Després de diversos mesos com a gestor de la Companyia Internacional d'Exportacions (fundada per la CNT) i com a assessor econòmic internacional de la Conselleria d'Economia, regida per Santillán, va tornar al CENU, però a primers d'agost de 1937 es va exiliar definitivament, residint a França, temorós de la repressió anticenetista en auge, de caràcter judicial per part del govern de la Generalitat i de caràcter txequista per part del PSUC.

El setembre de 1937 va publicar en un llibre la seva experiència en el govern.

El 10 de setembre de 1938, exiliat permanentment, no va poder assistir a l'enterrament de la seva mare.

A l'inici de la segona Guerra Mundial va decidir traslladar-se a Londres, on va col·laborar amb la BBC i va fundar una empresa d'exportacions.

Va morir a Londres als 73 anys, al setembre de 1966. Seguint les seves disposicions testamentàries el seu cadàver va ser traslladat a Barcelona. El funeral va tenir lloc a l'església de Santa Madrona. Va ser enterrat al cementiri del Sud-oest en presència de la seva esposa Narcisa Cardona, familiars i amics.

* Article de l'historiador Agustín Guillamón publicat al núm. 184 de la revista Catalunya.