Diccionari militant: Martí, Ada (1915-1960)
Maria de la Concepció Martí Fuster, coneguda com Ada Martí, va néixer a Barcelona l'1 de juliol de 1915, en el si d'una família de classe mitjana. Anarquista, intel·lectual cultíssima i escriptora amb gran facilitat d'expressió, tant en castellà com en català. Universitària. Dirigent de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Militant de Dones Lliures.
Va impressionar i seduir els joves de la seva generació per la seva bellesa, la seva intel·ligència, les seves àmplies lectures, la seva culta conversa, la seva passió intel·lectual, la seva llarga cabellera negra i la blanca vestimenta.
Havia estat ferida en els fets d'octubre de 1934, en la defensa del CADCI, al costat de Jaume Compte. Citava amb mestria i profund coneixement a Kierkegaard, Unamuno, Freud, Reich, Romand Rolland, Gide, Rabelais... Es cartejava amb Pío Baroja, a qui considerava el seu mestre. El 1936 (abril i octubre) va publicar dos relats en la sèrie de La Novel·la Ideal, publicada per les edicions de La Revista Blanca.
Vivia al Poble Sec, en un habitació plena de llibres. Era assídua assistent a les tertúlies, que totes les tardes es celebraven al quart pis de la Casa CNT.-FAI, organitzades per González Pacheco, fundador del Teatre del Poble, en què intervenien freqüentment, acarnissant el mat, Simón Radowitzki, Vicente Tomé, Antonio Casanova (fundador de la FORA argentina), la seva amiga Dolors (Eva) Cascante i altres. En aquestes tertúlies, Ada es va enamorar de Lunazzi, milicià de la Columna Durruti, amb qui va trencar rotundament la seva relació el dia que el va veure vestit de militar.
A la fi de 1937 va intervenir en el congrés, reunit a València, on es va fundar la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), que va publicar la revista Fuego, dirigida per Ada. Es va enfrontar a les manipulacions de Serafín Aliaga del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), perquè ella considerava que la FIER no havia de ser una mena de cenacle d'inútils discussions filosòfiques, sinó una activa organització alhora específica i sindical .
Va destacar en l'enorme obra cultural realitzada pels Instituts Obrers, que tenien per objectiu facilitar estudis superiors a joves obrers, encara que la seva durada va ser molt limitada, des del 20 desembre 1937 fins l'ofensiva franquista a Aragó, amb l'allistament de molts aquells joves.
Ada va publicar, durant la Guerra civil, nombrosos articles en les publicacions més diverses: Estudios, Evolución, Esfuerzo, Ruta, El Amigo del Pueblo (òrgan dels Amics de Durruti), Libre Estudio, Tierra y Libertad, Nosotros (de la FAI de València), Mujeres Libres, Acracia, el número únic de Fuego, etcètera...
Ada va ser tan inconstant i voluble amb els seus amants, com intransigent i radical en les idees. Durant la guerra va mantenir posicions anticol·laboracionistes, que li van valer l'apel·latiu de "pell roja". Inconformista i iconoclasta, va rebutjar el culte a la personalitat, i va escriure un article contra la deïficació de Sant Durruti i San Francisco Ascaso. La seva sèrie d'articles sobre el paper de la dona en la revolució, publicats a Libre Estudio, són alhora provocadors i molt sensats, situant a la dona com a persona que ha autoalliberar-se i educar-se com a individu lliure, més enllà de la seva condició femenina.
Des de molt jove es va identificar amb el nihilisme i el pessimisme existencial, begut a Schopenhauer i a Nietzche. Va afirmar que "l'anarquisme és com el silenci: quan es parla d'ell, se'l nega".
Durant la Segona Guerra Mundial va portar una vida nòmada i semi clandestina, intentant ajudar els refugiats espanyols, organitzada en diferents agrupacions, sense participar mai en la Resistència francesa, que considerava massa nacionalista. Una dolorosa infàmia, mai aclarida suficientment; potser la seva negativa a col·laborar amb els estalinistes (els assassins de la revolució a Espanya) en la lluita contra els nazis, potser perquè la seva vida sexual, sense tabús ni normes, era insuportable per a la moral cenetista en vigor; li va impedir reingressar el 1946 a la CNT, malgrat els avals incondicionals d'Antonio García Birlán ("Dionisios") i de Gaston Leval. Una altra dolorosa ruptura. La llibertat es pagava amb l'aïllament.
Lectora voraç, es va interessar per l'existencialisme de la bohèmia parisenca de postguerra: el cafè Flora i Edith Piaff, recomanant en les seves cartes la lectura de Sartre, Camus, Beauvoir, Breton, René Guénon, Robert Brasillach (afusellat per col·laboracionista), el polonès Milosh, el mestre Eckhart, taoisme, Ernest de Gegenbach, Mall de la Roche ...
En 1946 va certificar l'antifeixisme de la seva amiga Dolors (Eva) Cascante, resident a Viena, atenent a una angoixant crida d'auxili de la seva amiga, que el 1943 havia viatjat a Berlín, acompanyada d'un oficial nazi del qual s'havia enamorat. Les pertorbadores cartes d'Eva registren, a més del culte compartit per la literatura, una íntima relació personal, que més enllà de l'amistat i l'enamorament mutu, apunten a una mena de "tirania" sentimental, fonamentada en la conjura de les dues per ser absolutament lliures, superant qualsevol moral cristiana de caràcter repressiu o possessiu, la qual cosa sembla implicar l'obligació "que té" Ada ajudar a Eva en tot el que li demani. Ada i Eva es complaïen en el difícil art de la seducció, obsequiant als seus esporàdics amants una experiència inoblidable i extraordinària, que les satisfeia i realitzava. Abel Paz, a les pàgines 167 i 168 del seu llibre “Entre la niebla”, narra magistralment el seu breu romanç d'una nit amb Eva, en el Bordeus de 1941.
La intensa vida amorosa d'Ada avorria la idea de matrimoni, però incoherentment es va casar amb un professor i escriptor danès, pare del seu fill Frederic, nascut al febrer de 1948. Al setembre d'aquest mateix any es va divorciar i va obtenir la tutela del nen, malgrat l'oposició del pare, que des de llavors es va desinteressar completament. En els anys cinquanta, Ada va fixar la seva residència a París.
El 30 novembre 1950 va escriure a la seva amiga Adora (Adoración Sánchez): "la lluita per la vida material s'ha carregat tot el que podia haver en mi, antany, de transmissible. Només em queda sensibilitat per patir ". L'allunyament del seu fill, al qual no podia veure, perquè no tenia diners per pagar-se el viatge a l'internat on era, la turmentaven fins a la desesperació: "Per què tenir fills si no es poden tenir al costat!". Era molt conscient del seu caràcter generós, que contrastava amb la seva incapacitat per demanar o rebre qualsevol ajuda personal. La malaptesa i ineficàcia per enfrontar-se als problemes de la vida quotidiana i l'horitzó d'una lenta mort interior, en vida, senyorejant pel seu ànim: "tot l'essencial, l'únic realment important, sembla haver mort en mi", i també aquest tenebrós símil musical: "Les cordes trencades, no vibra l'arpa".
Es va enamorar del rus Boris, llibreter amb cert alleujament econòmic, amb qui va compartir pis al bulevard Raspail. Boris li va comprar una "boîte" a la vora del Sena i va contractar una "femme de menage". Amb la solució dels problemes domèstics van tornar l'alegria i les ganes de viure. En els seus desplaçaments per comprar llibres es va retrobar a Tolosa a Ginés Alonso, vella amistat i efímer amant barceloní dels temps de la guerra, amb qui des de llavors va mantenir una correspondència intermitent. Boris també li va donar una filla, Clàudia, nascuda el 1953, que va semblar trencar el seu fràgil equilibri. Boris se'n va anar. De nou els problemes quotidians es van convertir en una insuportable tortura. Els malsons i l'insomni ho complicaven tot.
A l'agost de 1956 la seva amiga Ana Sánchez, resident a Barcelona, la va visitar a París, alhora que consultava un especialista pels seus problemes cardíacs. Ada, en opinió de la seva amiga, vestia descuidadament robes àmplies i masculines. Ara vivia a Saint Germain des Prés, amb Roland, un comptable culte i educat. Els nens vivien en un pensionat. Ada li va demanar sorpresivament a l'Anna que adoptés els seus dos fills, organitzant una bronca per la seva negativa temporal. Al dia següent li va simular un fals intent de suïcidi. Anna va tornar desil·lusionada a Barcelona: el seu mite de joventut s'havia trencat. Roland també va marxar.
En la tardor de 1957 Abel Paz la va trobar casualment al seu lloc de “bouquiniste”. Ara Ada vivia amb l'exiliat hongarès Georges Villa, en un lúgubre i fosc apartament, situat al 115 de Notre Dame des Champs, molt a prop del bulevard Montparnasse. Pocs mobles i molts projectes literaris frustrats. Els seus fills continuaven en un pensionat. El seu treball com a venedora de llibres d'ocasió ("bouquiniste") a la vora del Sena, amb un calaix (boîte) ple de literatura espanyola, al Quai des Grandes Augustins, al costat del Pont Neuf, tot just donava per sobreviure.
En la seva correspondència, Ada va acumular i va arrossegar a la nostàlgia de la família i la terra, la tristesa d'una desgraciada vida familiar i l'allunyament dels seus fills. La infinita angoixa, causada per la derrota i el desarrelament de l'exili, sumada a una deficient alimentació, es va manifestar en un omnipotent insomni, que va trencar encara més la seva sempre precària salut. Es va lamentar de la dolorosa pèrdua soferta en l'ús i domini del castellà i del català (la seva llengua materna) a causa de la seva plena immersió en el francès. Va viure turmentada per la impossibilitat de dedicar-se plenament a la literatura, mentre hagués de atendre, sempre de forma molt apurada, a les necessitats econòmiques del pagament del lloguer i del manteniment dels seus dos fills.
El 29 agost 1959 moria el seu fill Frederic, que no es va recuperar de l'anestèsia aplicada a una intervenció quirúrgica d'escàs risc. Brutal paradoxa: el seu fill no va despertar, ella no podia dormir. Va posar a la seva filla en un pensionat de monges. Se sentia fracassada com a escriptora i va realitzar diversos intents de suïcidi. La veu del seu fill la cridava en els seus malsons. La seva autoanàlisi era tan profunda com sinistra. En les seves cartes explicava lúcidament que ella interpretava la boja revolta del poeta que refusa enfrontar-se a la realitat i s'evadeix, per tornar renascuda després de cada intent suïcida, amb més ànsies de viure que mai abans. Deia als seus amics que, en el record d'aquestes fallides temptatives, experimentava una satisfactòria rebel·lió absoluta contra l'opressió d'una vida carregada de sofriments.
El seu company Georges Vila es desvivia per cuidar-la i protegir-la. Va morir l'1 de desembre de 1960 a causa d'una sobredosi de somnífers, després d'una horrorosa nit d'insomni, deliris i ansietat, que va acabar amb la ingesta de totes les pastilles que quedaven en el tub, amb el just i urgent objectiu de descansar. Les seves últimes paraules van ser: "Només vull dormir".
Van assistir a l'enterrament (6 de desembre) una trentena d'amics, entre els quals hi havia molt pocs espanyols o catalans, com Carmen Quintana. Gairebé cap d'ells l'havia conegut durant la seva època d'esplendor, en aquella Barcelona revolucionària, tan llunyana ja. La seva filla Clàudia va ser recollida en un convent de monges, sense que els seus amics poguessin fer res per evitar-ho. Havia desaparegut, trencada, una de les dones més lliures, sensibles i brillants de la seva generació.
Abel Paz va impulsar immediatament una recollida de materials i correspondència entre els coneguts i amics d'Ada, amb vista a elaborar una biografia que mai va arribar a publicar. Aquesta nota biogràfica no hagués estat possible sense aquest excel·lent treball de recerca d'Abel Paz.
* Article d'Agustí Guillamón publicat al núm.154 de la revista Catalunya.