Diccionari militant: Sanz, Ricardo (1898-1986)
Peó tèxtil i d'oficis diversos, militant sindicalista i anarquista. Ricardo Sanz García va néixer a Canals en 1898. Pertanyia a una família de camperols pobres valencians, que portaven una vida primitiva i de privacions . Als divuit anys va emigrar a Barcelona, on va ser acollit per uns familiars instal·lats al barri obrer de Poblenou. Va començar a treballar en el Ram de l'Aigua (del Tèxtil). Va ingressar a la secció sindical de tintorers de la CNT.
Es va fer amic personal de Pau Sabater "el Tero", president del sindicat de tintorers, assassinat i mutilat pels pistolers de la patronal el 19 de juliol de 1919. El 5 de setembre de 1919 els grups d'acció cenetistes van venjar a Sabater, assassinant a Bravo Portillo, cap de policia de Barcelona, antic espia alemany i responsable del terrorisme estatal contra la CNT, a les ordres directes del capità general Milans del Bosch. La mort de l'odiat Bravo Portillo va ser festejada en tots els barris obrers de Barcelona.
El 1920, Ricardo Sanz es va refugiar al seu poble, arran d'un atemptat contra Graupera, que presidia la Federació Patronal dels tintorers. Ricardo Sanz havia format part del comitè de vaga dels obrers tintorers.
El 1922 va participar en la fundació del grup anarquista Los Solidarios, al costat de Durruti , García Oliver , Francisco Ascaso i altres. El grup va arribar a constar amb uns 20 militants, ajudats per un ampli grup de col·laboradors i informadors, uns 80, que va facilitar i possibilitar les seves accions, no només a Barcelona , sinó a tot Espanya.
El 1923, Ricardo Sanz, i altres membres de Los Solidarios van organitzar un Comitè Regional de Relacions Anarquistes, autèntic precedent de la FAI. Al setembre de 1923 es va produir el cop d'estat de Primo de Rivera. A l'octubre Los Solidarios van comprar armes i municions a Eibar. Ricardo Sanz va organitzar un dipòsit de bombes en un magatzem de Poblenou. Però, finalment, el setge policial es va tancar fèrriament sobre el grup i Los Solidarios van haver disgregar-se i exiliar-se.
El 24 de febrer de 1924 la policia secreta va assassinar, per ordre expressa del ministre de Governació, a Gregorio Suberbiela i Manuel Campos, tots dos militants del grup Los Solidarios. Aquest mateix dia, Aurelio Fernández, amb el seu germà Ceferino i Adolfo Ballano, havien estat detinguts a Barcelona. Aurelio i Ceferino van ser traslladats a Gijón, per ser jutjats per l'atracament al Banc d'Espanya d'aquesta ciutat. Aurelio va aconseguir escapolir-se de la presó de Saragossa al novembre de 1924 i exiliar-se al gener de 1925 .
Els assalts a Vera de Vidasoa i a la caserna de Drassanes a Barcelona van desembocar en més morts i detencions. Garcia Oliver va ser detingut a Manresa i condemnat a set anys de presó. Alfonso Miguel freqüentava les presons com a pres governatiu.
El 1925, Durruti, Francisco Ascaso, García Vivancos i Aurelio Fernández, tots del grup Los Solidarios, estaven exiliats a París.
Ricardo Sanz va ser detingut com a pres governatiu a Saragossa, ciutat a la qual s'havia desplaçat per dissuadir i pressionar els testimonis en el judici contra Francisco Ascaso (en rebel·lia), Julia López Mainar, "Salamero" i Torres Escartín (a qui es demanava pena de mort), acusats de l'assassinat del cardenal Soldevila.
El 1925 Ricardo Sanz va ser detingut a Eibar, on havia intentat recuperar les armes comprades el 1923, patint 26 mesos de presó a Madrid, on va conèixer a José Romero, Mauro Bajatierra i Inestal. Eduardo Barriobero era el seu advocat i amic. Va sortir en 1928, romanent inactiu fins a 1930, quan va reprendre les seves activitats sindicals sota la Dictablanda de Berenguer.
Va participar en la reorganització del Sindicat únic de la construcció. Enfilat a un fanal, va arengar als vaguistes de la construcció, en presència de l'alcalde Joan Antoni Güell, a qui va increpar, entrevistant-se després amb ell al seu despatx, constatant acte seguit la seva inutilitat i la seva total ignorància de les causes de la vaga. Al final d'un míting, convocat pel Comitè Pro-presos, va declarar la vaga general dels treballadors de la construcció.
Complert el termini en què podia ser president del sindicat de la construcció, va batallar en el Sindicat Mercantil, per intentar contrarestar la influència del Bloc Obrer i Camperol (BOC).
A l'abril de 1931 va secundar a Joan Garcia Oliver en la seva tasca per formar els quadres de defensa. Va intervenir en el congrés de la CNT de juny de 1931, representant al Sindicat Mercantil. Es va enfrontar als moderats trentistes, qualificant-los com "Els Trenta Judes", en el fullet editat amb aquest títol per La Protesta de Buenos Aires. Al març de 1932 va formar part del Comité Nacional de la CNT, defensant la tàctica insurreccional, realitzant nombroses gires de propaganda per tot Espanya.
Al costat d'altres companys de Los Solidarios, va constituir el Comitè Revolucionari, que va dirigir la insurrecció cenetista de gener de 1933.
Aquest mateix any va publicar el seu primer llibre: Ruta de Titanes, extraordinària novel·la testimonial sobre la criminal persecució dels obrers barcelonins per Martínez Anido i Arlegui, prologada pel seu amic Isaac Puente. Mai reeditada, fins ara, per vergonya de tots els editors i per desgràcia dels lectors !!!
En els mesos anteriors a l'inici de la guerra civil va estar treballant en el Ram de l'Aigua, que realitza els acabats finals de les peces de roba sortint dels telers, treball fàcil i ben pagat al qual acudien tots els "indesitjables", llençats al pacte de la fam per les diferents patronals, però que no s'aplicava en el Ram de l'Aigua. En el tèxtil estaven a més Francisco Ascaso, Durruti, Gregorio Jover, Dionís Eroles, Aldabaldetrecu, Aurelio Fernández i altres.
Va participar en les lluites de carrer de la insurrecció del 19 i 20 de juliol de 1936, especialment al barri de Poblenou , on vivia i era molt conegut, fins al moment en què Garcia Oliver va exigir la seva presència, amb un carregament de cartutxos de dinamita en l'assalt de Drassanes.
Va assumir durant quatre mesos la responsabilitat de la formació i organització de les Milícies Populars , des de la caserna Bakunin ( Pedralbes).
Va ser Inspector General del front d'Aragó, fins que a la mort de Durruti se li va confiar el comandament dels milicians de la Columna Durruti al front de Madrid.
Al maig de 1937 estava al comandament d'aquests mateixos milicians, en trànsit des de Madrid i Xàtiva cap al front d'Aragó, guardant una disciplinada i problemàtica neutralitat davant les lluites de carrer en curs. Les tropes al comandament de Ricardo Sanz estaven aquarterades en la caserna dels Docks de la avinguda Icària, a cent cinquanta metres de la caserna Karl Marx, en poder dels estalinistes del PSUC, que no deixaven de assetjar-los.
L'1 de gener del 1938 nasqué la seva filla Violeta; sis mesos després moria la seva companya Pepita Not. Joan Garcia Oliver va publicar a la "Soli" un sentit obituari.
Al maig de 1938, la Divisió 26, sota el seu comandament, va aconseguir tots els objectius encomanats en l'ofensiva general del 11 Cos de l'Exèrcit sobre Aragó, conquistant els pobles de Sant Ramon d'Abella i Bastús, capturant 900 presoners de la Brigada Navarra i apoderant de mil fusells i diverses metralladores i canons.
El 14 d'agost de 1938 va ser ascendit a tinent coronel. Es vanagloriava d'haver col·laborat amb el general Pozas i el coronel Perea per impedir que l'Exèrcit de l'Est es convertís en un exèrcit del Partit Comunista.
Al febrer de 1939 va creuar la frontera francesa, en perfecta formació militar, pel pont internacional de Puigcerdà, al comandament de la Divisió 26, que també va travessar la frontera per La Tor de Querol i Llívia. Va ser internat com a "refugiat " en el camp de Vernet amb centenars dels seus soldats, sent nomenat Cap del camp. Durant l'estiu de 1939 va estar en llibertat, a cura dels seus dos fills, refent la seva vida privada i familiar.
El 24 d'octubre de 1939 va ser internat, per segona vegada, en el camp de concentració i càstig de Vernet, ara com a "estranger indesitjable", on va romandre fins al 12 de juliol de 1942, quan va ser enviat a Port-Vendrés, per prendre un vaixell que el va desembarcar al port d'Alger, des d'on va ser enviat al camp de treball de Djelfa, en ple desert del Sàhara.
Durant la seva estada al camp de Vernet va redactar les seves memòries de preguerra, i va assistir a l'enterrament del seu fill Floreal, de 18 anys, acompanyat d'un gendarme. Floreal havia emmalaltit a Bonnae, un poble a només dos quilòmetres del camp, però no se li havia concedit permís per visitar-lo. El llibre de memòries, que havia titulat Els fills del treball, estava datat en el camp de Vernet, al setembre de 1941, però no va ser editat fins al 1976 per les edicions Petroni de Barcelona, amb un títol diferent: El sindicalisme espanyol abans de la guerra civil.
El 1944 va tornar a París. El 1945 i 1946 les Edicions El Front van publicar els seus opuscles sobre Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, sota l'epígraf comú de Figures de la Revolució espanyola.
Va fixar la seva residència a Golfech, on tenia una casa amb una hectàrea de terra cultivable, a 90 quilòmetres de Toulouse. Durant cinc dies a la setmana treballava en una fàbrica de productes químics, a Toulouse, desplaçant-se el cap de setmana a casa seva a Golfech, on vivia amb la seva nova companya, dos nous fills i la seva filla Violeta.
El 1966 va editar pel seu compte, a Toulouse, El sindicalismo y la política. Los "solidaros " y "nosotros” (reeditat per Còpia i Difon el 2013 ), i el 1969 Els que vam anar a Madrid.
El 23 d'abril de 1975 el historiador Ronald Frazer el va entrevistar a la seva casa de Golfech .
El 1976 les edicions Petroni van editar el seu llibre de memòries amb el títol de El sindicalisme espanyol abans de la guerra civil, i el 1979 Figures de la Revolució espanyola, que a més de recollir ampliats i actualitzats els seus opuscles sobre Durruti i Ascaso, publicava les biografies de Pestaña, Seguí, Jover, Peiró i la seva primera companya Pepita, entre d'altres.
Va morir el 25 d'octubre de 1986.
* Un article de l'historiador Agustín Guillamón publicat al núm. 160 de la revista Catalunya.