CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Diverses iniciatives posen sobre la taula la necessitat de marcar un full de ruta per al moviment llibertari a Catalunya i a l’Estat espanyol

Diumenge, 5 juliol, 2015
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Avui dia, el moviment llibertari gaudeix d'una extensa xarxa d'ateneus, centres socials, assemblees de barri i de facultat, nombroses iniciatives socioculturals molt consolidades i una branca sindical que, tot i ser minoritària, no és gens menyspreable. Encara que la sensibilitat antiautoritària es trobi present en molts espais i lluites, des de fa temps, hi ha veus de dins del moviment que demanen acabar amb la dispersió que pateix aquest moviment. Sense voler renunciar a la pluralitat i la identitat pròpia que han caracteritzat l'anarquisme ibèric, s'expressen voluntats per acabar amb la hiperreferencialitat i deixar de banda les petites diferències per cohesionar el moviment i poder actuar dins les lluites socials.

Diverses iniciatives han posat sobre la taula la necessitat de marcar un full de ruta per al moviment llibertari a Catalunya i a la resta de l'Estat espanyol. Moltes d'aquestes iniciatives incideixen més a unir forces d'acord amb unes pràctiques comunes que no pas en la necessitat d'identificar-se amb certes marques o etiquetes ideològiques.

És dissabte al matí i l'Iru i en Carlos, membres del col·lectiu editor d'Una Posició, ens esperen a la Kasa de la Muntanya, el centre social okupat més veterà de Barcelona, ubicat al barri de la Salut. A la taula de la cuina, tenim torrades i infusions, sinònim d'hospitalitat i que es volen prendre les coses amb calma per transmetre la seva alternativa i posició estratègica sobre els debats que es donen dins els moviments socials. Volen explicar-nos de què va el seu projecte, el context polític i social d'on surt i, sobretot, com aquest context ha afectat els moviments socials arran del moviment 15-M.

Una Posició va fer la seva presentació en forma de revista d'anàlisi i debat a principis de maig. Ràpidament, ha aixecat molt l'atenció als entorns activistes, fins i tot fora de l'àmbit estrictament llibertari, i ha arribat a militants d'altres tradicions organitzatives i polítiques de l'àmbit anticapitalista. El col·lectiu està format per activistes de diverses generacions i que integren diferents projectes arrelats a Vallcarca, el Poble-sec, Sants, la Barceloneta i el Raval, entre altres barris. “La majoria venim de l'entorn de l'okupació, però, amb el temps, hem anat construint projectes amb una vocació d'estabilitat als nostres barris. No volíem que això es quedés només en una publicació, sinó intentar obrir un procés on la gent que està bastint projectes de base als barris i que no té res a veure amb la via electoral es pugui trobar. Pot semblar que la dispersió de projectes als barris significa que cadascú va a la seva, però es poden identificar pràctiques, estratègies i accions comunes que donen aquesta cohesió que no es veu”, afirma en Carlos. El seu company, l'Iru, afegeix que cal “una brúixola conjunta per a aquesta força que està dispersa, per poder saber entre totes cap a on hem d'anar; crear un relat, una història i un discurs que, malgrat la dificultat, pugui ser comú; poder donar respostes a les problemàtiques que ens trobem als barris”.

No són pocs, els problemes que s'han creat o accentuat als barris més populars de la Barcelona de la crisi econòmica. Les dificultats d'accés a l'habitatge, el turisme massiu, el procés d'expulsió del veïnat de tota la vida mitjançant l'assetjament immobiliari i l'augment especulatiu dels preus de l'habitatge que porta associat aquest turisme o la precarietat que marca la creació de nova ocupació després de vuit llargs anys de crisi han esdevingut la cara més amarga de la Marca Barcelona i tot un repte per als moviments socials antagonistes de la ciutat. Unes problemàtiques que, avui dia, a molts d'aquests barris, es treballen des de la base, mitjançant grups de suport mutu en matèria d'habitatge, xarxes d'aliments, etc... En altres paraules, buscar solucions comunes des de la base i de manera autoorganitzada a problemes tan quotidians com la manca de recursos per accedir als subministraments d'aigua, llum o els aliments. Problemes que, d'altra banda, es quedarien en l'àmbit més privat i personal de les persones que els pateixen.

Assaltar les institucions o crear i enfortir el contrapoder?

Tots dos reconeixen que, el sorgiment de la revista Una Posició i el debat que vol impulsar ve marcat pel moment actual, en què una part de les activistes dels moviments socials ha apostat per la via electoral i per entrar a les institucions. “Quan Barcelona en Comú va començar a perfilar-se i persones que fins llavors havien estat participant d'espais de lluita es van passar a aquest moviment electoral, vam començar a discutir com rebatre l'argument del sostre de vidre, que diu que els moviments socials necessiten una punta de llança en forma de partit que assalti les institucions”.

I és que, per a aquest activista de Vallcarca totalment escèptic amb la via electoral, el motor de canvi resideix en “la força autònoma que hi ha als barris en forma de col·lectius, ateneus, assemblees de barri i xarxes antirepressives i aquesta força ha de tenir una articulació fora de les institucions. Davant d'això, hem de construir una crítica constructiva i acurada”. Malgrat aquesta reflexió, també reconeixen que l'entrada de la CUP al Parlament de Catalunya amb els vots de moltes persones actives als moviments socials catalans va agafar moltes activistes d'aquest entorn tradicionalment abstencionista amb el pas canviat. Aquest enfocament, en part reactiu, també és compartit des d'altres plataformes com Procés Embat i la Federació Anarquista de Catalunya (FAC) o Apoyo Mutuo a Madrid.

Des de Madrid, Dilia Puerta, militant feminista i portaveu d'Apoyo Mutuo, expressa obertament aquest regust amarg que va deixar entre moltes capes d'activistes l'aposta per la via electoral cristal·litzada a Ahora Madrid i el fenomen Podemos. “L'origen d'Apoyo Mutuo arrela en el descontentament i la sensació que ens va generar que gran part de l'energia que es va mobilitzar al voltant del 15-M, que suposava el qüestionament col·lectiu de tot, acabés desembocant en vies electoralistes i deixés les places i els carrers bastant buits. Paral·lelament, moltes persones dels moviments socials que no ens identificàvem amb aquesta deriva vèiem que el tren passava i ens deixava a l'andana”. No va ser casualitat que la presentació de la proposta d'Apoyo Mutuo es fes el 9 de maig d'enguany, dia que arrencava la campanya electoral per escollir representació a tots els ajuntaments i una part dels parlaments autonòmics de l'Estat espanyol. La tria d'aquesta data era una crida oberta a totes aquelles persones dels moviments socials que s'havien quedat sense referent polític perquè no tenien afinitat amb cap de les candidatures impulsades des d'una part d'aquests moviments.

A principis de maig, en una roda de premsa que es va fer al barri barceloní de la Bordeta per presentar la FAC, es remarcava especialment la necessitat de desvincular els moviments de la via electoral. “No es poden buscar solucions dins del mateix sistema”, va dir llavors una de les portaveus d'aquest paraigua organitzacional que engloba fins a divuit col·lectius de tradició llibertària d'arreu de Catalunya. Tanmateix, la FAC, a través de les seves aparicions públiques i els seus manifestos, també ha declarat que rebutja les estructures partidistes o parlamentàries, que no dóna suport a cap de les candidatures de ruptura i que prioritza l'autonomia dels col·lectius que la integren, l'acció directa, l'autogestió, la divulgació cultural i la lliure associació com a opció organitzativa. L'altre projecte per reagrupar forces al voltant de l'anarquisme social és el Procés Embat, que es va presentar la tardor de 2014 a l'Ateneu La Base, radicat al Poble-sec barceloní. Dins el Procés Embat, també trobem aquest recel cap a les estructures de partit que orienten els seus esforços cap a la via electoral i que prenen com a base els moviments socials.

L'autocrítica com a punt de partida

Malgrat que el cicle electoral ha marcat gran part d'aquests processos de congregació de forces fora del terreny institucional, no és ni de bon tros l'única motivació que ha fet aflorar aquestes iniciatives dins el camp polític de l'anarquisme i l'autonomia. De totes les respostes que hem rebut dels col·lectius i les persones amb qui ha contactat aquest mitjà per a l'ocasió, la verbalització de l'autocrítica és un element comú que comparteixen en major o menor grau totes les estratègies que han sorgit per cohesionar i impulsar la lluita autònoma dins els moviments socials.
El professor i activista llibertari madrileny vinculat a Apoyo Mutuo, José Luís Carretero, en unes declaracions a aquest mitjà, diu que la motivació inicial per promoure el manifest Construyendo un pueblo fuerte para posibilitar otro mundo –que després donaria lloc al procés organitzatiu llibertari madrileny– és “superar la situació de paràlisis del moviment i les dinàmiques heretades de dogmatisme i tribu-urbanisme” i fins i tot identifica tendències dins del moviment que van cap a “la marginalitat autoassumida i el tancament en un gueto allunyat de les necessitats reals de les persones que ens envolten”.

Miguel Gómez, del Procés Embat a Manresa, s'expressa en termes similars: “Partim d'una crítica a la manera com s'estaven fent les coses dins el moviment llibertari del qual ens sentim part. El vèiem incapaç d'assolir una incidència significativa en la societat. Després de molts anys en la marginalitat, no teníem estratègia ni línies d'actuació ni objectius de futur a curt termini... i el que és pitjor, com a moviment, no els volíem. Per tant, es podria dir que no existia un moviment llibertari pròpiament format, tret de l'anarcosindicalisme”.

A la FAC, tot i que el seu manifest proclama la “construcció del comunisme llibertari” entre els seus objectius explícits, també trobem militants que prioritzen el foment de “valors i pràctiques llibertàries que ens ajudin a conviure en una societat justa i equitativa” i no pas l'autoreferencialitat.

Sortir del gueto sense perdre la identitat

Moltes d'aquestes iniciatives de caràcter llibertari accentuen molt la necessitat d'obrir el moviment llibertari a les lluites de la gent. “Amb un diàleg revolucionari, l'anarquisme necessita sortir del gueto identitari on es troba i entrar a tots els debats que es plantegen”, apunta la portaveu d'Apoyo Mutuo. L'anarquista manresà s'expressa de manera similar i defensa que el moviment llibertari ha de participar activament “a la reconstrucció d'un moviment popular a partir de la confluència dels moviments socials amb els sindicats, el moviment veïnal, estudiantil, feminista, de defensa de la terra, etc.”

“Tots els moviments socials han de començar a sentir-se part d'un tot, d'un poble en moviment, per conformar un moviment popular d'intencions transformadores. No creiem que, ara mateix, a Catalunya, hi hagi quelcom semblant”, afegeix. Sembla que la resposta, segons aquests espais de confluència autònoma, és tornar als moviments del carrer que tanta energia van mostrar entre els anys 2011 i 2013 i que, arran de diversos factors, l'any passat es van començar a desinflar. Potser aquest cop, a banda de tornar al carrer, s'han de crear espais de comunicació, de debat, d'intercanvi d'idees i apostar per aquests espais de trobada per col·laborar en la lluita sense perdre la identitat. “És treballant en comú com s'aprèn a treballar en comú. És molt important cuidar aquests dos espais de col·laboració: el de les plataformes o coordinadores àmplies dels moviments populars i el de l'organització específica de militants amb una visió compartida”, comenta Jose Luis Carretero.

Tornem a la tassa de te que compartíem amb el Carlos i l'Iru i plantegem la mateixa pregunta: com sortir del gueto que vosaltres mateixos heu identificat? I tornem a sentir una resposta al voltant del repte d'anar a l'arrel dels problemes de la gent del carrer i posar-los en comú sense perdre la identitat pel camí ni caure en possibilismes. En Carlos ho resumeix amb aquesta idea: “Mantenir una mentalitat dual, apropar-te al barri des de les necessitats quotidianes i pràctiques sense que això signifiqui treure't la càrrega ideològica”, a la vegada que cal prioritzar les pràctiques comunes per identificar companyes afins dins del moviment, més enllà de les caracteritzacions ideològiques que, sovint, porten més a la divisió que no pas a la clarificació política: “Començo a estar una mica fart dels ismes en general”, comenta l'Iru.

A aquestes alçades de la conversa, ja acumulem unes quantes tasses buides, un cendrer ple de burilles, molts minuts de gravació i tot un debat sobre què fer quan les candidatures de ruptura o adscrites a la nova política guanyin les eleccions tal com diuen algunes enquestes. Però això ja serà part d'un altre article. De moment, el debat resta obert i el temps i els esdeveniments seran els que donaran la raó a una opció o l'altra.

* Article de Ramon Samblas publicat a la revista Directa.

https://directa.cat/confluencia-fora-de-institucions-es-fa-en-lluita-de-carrer-en-dia-dia

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció