CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Dolors Marín, historiadora: “Des de l’anarquisme es planteja una visió alternativa però integral del canvi social”

Dimarts, 3 febrer, 2015
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Nascuda a l'Hospitalet del Llobregat, va estudiar Sociologia i Història Contemporània i s'especialitzà en historia dels moviments socials urbans del segle XX a Catalunya i a Espanya. És professora d'ensenyament secundari i va treballar molts anys com a documentalista i comissaria d'exposicions i documentals.

- Comenta'ns les teves investigacions sobre l'anarquisme?

Tinc molta curiositat per les formes de vida del passat i la revolta dels més desfavorits, ja sigui en forma violenta (la Setmana Tràgica, juliol del 36, etc.) o cultural, sovint més soterrada però més determinant (introducció i difusió del darwinisme en la societat immobilista i carca de finals del XIX, mestres i professors racionalistes, mètodes anticonceptius neomalthusians, vegetarianismes i nudisme, etc.). Tot està molt lligat, encara que semblin temes diversos; és el que es planteja des de l'anarquisme: una visió alternativa però integral del canvi social, que abasti tots els aspectes de la vida de les persones.

Penso que l'anarquisme no és un bolet que sorgeix de les idees mutualistes de Proudhon o del catecisme de Bakunin, al contrari. El rebuig a l'autoritat i a la violència amb què prenen a bona part de la humanitat els seus drets i els seus espais comuns (amb el naixement del capitalisme i la seva consolidació amb els estats moderns) fa que molts homes i dones es plantegin viure al marge d'aquests sistemes de dominació o que intentin transformar-los. Les dues alternatives són possibles més vegades de les que ens pensem i això és el que impulsa els meus treballs. Devem moltes idees als ranters o els diggers anglesos i, com no, als il·lustrats anglesos i francesos, per no parlar de la desobediència civil dels primers anticolonialistes americans.

Sóc molt iconoclasta amb això d'explicar les coses, no m'agrada donar respostes tancades, perquè jo mateixa sóc molt autodidacta, com els iaios que van fer la revolució. Com l'Abel Paz, el Mingo Canela, el Peirats, en Téllez, la Conxa Pérez, la Liaño o l'Antonia Fontanillas. Ells i els companys que vaig tenir el gran privilegi de conèixer em van fer aprendre moltes coses, a més d'una història de revolució dels anys trenta: des de fer una paella als llibres que em van mostrar o les converses -i baralles- que sovint manteníem, o a divertir-nos. Penso que l'humor o la música són fonamentals en la personalitat dels anarquistes, sinó el suïcidi i la depressió haurien acabat ja amb la Idea. Com dic, l'humor és una part fonamental en la concepció anarquista de la vida i es manifesta en els il·legalistes francesos, però també en totes les manifestacions artístiques i creatives que envolten la revolta, des del teatre, la música o qualsevol aspecte de la quotidianitat. El pessimisme respecte a les accions dels humans ha d'ésser compensat amb una certa alegria de viure, de gaudir en les petites coses i sobretot per la independència intel·lectual i moral.

L'esforç per recuperar aspectes poc coneguts ha estat una constant en el meu discurs sobre l'anarquisme, sobretot pel que tenen de quotidians, de coses senzilles o petites. Descrivint coses petites podem fer-nos una idea del lligam entre la història general, dels grans esdeveniments, i la història local, a nivell micro, de poble o barriada. Aquesta dialèctica és per mi la clau per entendre els processos històrics com el del anarquisme.

Un altre tema que m'agrada relacionar amb la practica dels anarquistes és el del lloc geogràfic i la seva relació amb els fets del passat. És important relacionar els llocs significatius del passat amb el present i la lluita. Per això, m'agrada participar en recorreguts urbans que mostren evidències d'un passat que no es mostra a les guies turístiques: escoles racionalistes, seus de sindicats, atracaments a bancs, ateneus, etc. Reconèixer els itineraris urbans per on transitaven sindicalistes, mestres o dones lliures és important per reconèixer que formem part d'una mateixa lluita que ens ha exclòs de la representació dins de l'espai public, el qual està sempre ocupat per les imatges, els noms i la iconografia del poder. Els itineraris rurals de les marxes del maquis també responen a aquesta mateixa problemàtica. És molt emotiu transitar pel Pirineu i trobar les masies que els feien de base o rememorar les trobades i les anècdotes del camí sovint amb algun dels supervivents de la lluita contra la dictadura. Les rutes i les marxes no s'han de fer com a cosa nostàlgica sinó com a part de la lluita contemporània, sinó estaríem participant de la comèdia perversa en que s'ha convertit la narració històrica del nostre passat en mans de les institucions i de les classes polítiques.

El passat de la revolució i de la repressió s'ha convertit en una història anecdòtica, que crida a la llàgrima fàcil davant del cas personal o en un producte de museu asèptic. La narració s'ha convertit en mitja dotzena de plafons i en unes fotografies amb poc text, amb això s'acompleix el deute polític. El problema és que no es fomenten les recerques, ni s'analitzen les bases reals de la situació, ni les evidencien i el que és més greu, no es fa la denúncia pública dels botxins (les recents condemnes argentines ho evidencien), ni es retornen a les víctimes els seus bens, els cossos enterrats a les voreres de les carreteres o el pagament d'una pensió, com en el cas del maquis Joan Busquets.

La terrible fabulació en que s'ha convertit la transició pactada és una mostra de com se segueixen fent les coses i s'ha comptat amb la complicitat de molts historiadors acadèmics que s'han venut a baix preu. Per sort, hi ha algunes excepcions en el món universitari i ara, cada vegada més, les noves generacions emprenen projectes antropològics, historiogràfics o sociològics interessants i apassionants. La narració del passat és una eina important en mans dels joves que va més enllà del que s'ofereix als llibres de text, que invisibilitza les dones, els lluitadors obrers, els vençuts o els anarquistes.

* Josep Estivill, publicat al núm. 168 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció