CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Eficàcia i repertori

Dimarts, 24 abril, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Un vell relat obsessiona a l'esquerra; és el relat de la Gran Revolució. Segons aquest relat, una mobilització social creixentment organitzada, enquadrada sota una estratègia unitària de conquesta del poder i sota el comandament d'una agència antagonista –de preferència un partit, encara que també valgui un sindicat– assoleix fer-se amb els recursos de poder que facin possible derrotar al neoliberalisme.

Sota aquesta perspectiva, Grècia avui es converteix en una fantasia i –com a tal– en un formidable exterior constitutiu al servei de la política identitària. Igual que la Itàlia de l'autonomia, l'Euskal Herria dels independentistes i altres exemples, Grècia esdevé el terreny imaginari que ens permet escapar a la terrible sensació d'impotència que aboca el relat de la Gran Revolució. I és que si alguna cosa no suporten els partidaris d'aquesta èpica, és el desolador salt entre les condicions de poder efectives sota l'opressió del qual viuen, i l'exigència de canviar tot d'arrel.

Per a entendre'ns: la Gran Revolució és una cosa així com el conte de la bona pipa per a l'esquerra radical; la narrativa neuròtica de l'èxit pretèrit que –per ser tal– no s'ha de verificar avui. La seva veritat se suposa i d'ella només es requereix que sigui el que és: un axioma. No obstant això, per a qui ja hem hagut d'experimentar dècades de reculada neoliberal, el problema no és, substantivament, epistèmic ni psicològic, sinó polític: aconseguir modificar les condicions efectives de poder sota les quals s'implementa el neoliberalisme; i això de tal sort, que sigui possible instaurar una alternativa viable.

Com abordar llavors l'exterior grec? Com extreure lliçons útils de la seva realitat-altra que no ens aboquin a projeccions neuròtiques d'impotència política? Cal invocar el principi de realitat enfront de la fantasia; i amb ell –en política– la dura prova de l'eficàcia. Només sota un gir així podran esdevenir canvi efectiu, els immensos esforços que requereix, avui, l'acció col·lectiva a qui participen en ella.

En el terreny del concret això últim s'ha de traduir en una avaluació realista dels assoliments ‘polítics’ de les mobilitzacions i aquests, caldrà recordar, no només es mesuren per l'èxit d'assistència, sinó pel que se segueix d'aquests èxits que de vegades són això –encara que no sigui poc–. I és que les mobilitzacions no haurien d'acabar el dia de la manifestació o el dia de la vaga. Resulta absolutament prioritari, si es vol començar a canviar les coses, veure més enllà de cada jornada d'acció col·lectiva, més enllà de cada cicle de lluites, més enllà fins i tot de cada ona de mobilitzacions.

Arribats a aquest punt el debat es reobre de manera productiva: les vagues –generals i sectorials– es desmitifiquen a favor de la vaga metropolitana; el proselitisme partidista cedeix davant la cooperació entre singularitats irreductibles; la construcció d'hegemonies internes es retira davant la confrontació agonística entre iguals, i la d'hegemonies externes escapa a la disciplina de negociacions i pactes entre elits... A resultes de tot això, la política es redimensiona a una escala en la qual l'eficàcia de la participació es fa assumible a mitjà termini, permet produir les institucions de l'autonomia i instaurar, per tant, el règim polític del comú –el del 99%–. És això o persistir en “un contra el PP ens mobilitzarem millor” sense més sentit ni utilitat que la ja coneguda: retornar el PSOE al poder amb més o menys contrapès de les esquerres subalternes –de partit i sindicals–.

* Raimundo Viejo és activista social i professor de teoria política de la Universitat Pompeu Fabra. Article publicat al núm. 169 de la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció