Egipte, dos anys i mig després de Tahrir: la liquidació de l’esperit revolucionari? Entrevista amb Marc Almodóvar i Mohammed Ezz

Conversem amb en Marc Almodóvar, periodista que ha seguit la revolució egípcia des dels seus primers dies el gener de 2011, i amb en Mohammed Ezz, anarquista egipci del moviment socialista llibertari. Després del derrocament de Mursi per part de l’exèrcit el passat 3 de juliol i la repressió desfermada contra els Germans Musulmans i contra tota veu de dissident, la societat està més polaritzada que mai i les esperances en el procés revolucionari semblen quedar liquidades.

- MASALA- Què significa viure en una situació revolucionària durant més de dos anys i mig?

MOHAMMED EZZ- El concepte de revolució és un problema. Tothom està utilitzant aquesta paraula, i al final ja no saps què significa. La gent es refereix a la Revolució de Gener del 2011 com un canvi; vol dir que la gent pot exercir pressió, pot prendre els carrers. En la nostra cultura no havia estat habitual això de sortir al carrer i protestar. Abans les persones no parlaven de res les unes amb les altres, mentre que a partir del gener de 2011 van començar a dir-se: «estem en revolució, fem alguna cosa junts, necessitem parlar». Però trobar una alternativa compartida, fer un canvi comú, ha resultat impossible. En definitiva, viure la revolució és passar a l’acció. Però el concepte ha estat manipulat per l’Estat i per l’exèrcit: ara revolució significa un cop d’Estat!

MARC ALMODÓVAR- Hi ha un gran manipulació amb les paraules. Moltes paraules polítiques estan sent utilitzades per a diferents objectius polítics. Ara criden «llarga vida a la revolució» aquells que ploraven quan Mubàrak marxava, que era només el primer pas per a una revolució. Diuen que a Egipte el poble està sent manipulat per mitjà de la religió, però de fet és a través de les paraules polítiques que és canalitzat. Diuen: «molt bé, vam fer una revolució, has d’estar content perquè la vam fer, però ja s’ha acabat i ara toca tornar a la feina»; o «canviarem algunes coses i tot anirà bé».

La gent està sent encarrilada pels principals líders polítics, que més o menys són els mateixos que hi havia fa trenta anys: aquest és el principal problema. Ara bé, la sensació d’estar vivint un moment revolucionari és pensar que tens el poder de fer aquest canvi, que una cosa que no creies que podia passar és possible. Però al final hi ha tantes coses que canvien a cada pas… Pots palpar la rapidesa amb què canvia l’opinió de la gent. En tot cas, la paraula revolució ha estat massa masegada.

- Què hi ha de les demandes originals de «Pa, llibertat i justícia social»? La gent veu que no han aconseguit els seus drets, ni millores en les seves condicions laborals ni de vida, ni amb la caiguda de Mubàrak ni amb la dels Germans Musulmans?

M.A.- La gent denunciava que Mohammed Mursi, el líder dels Germans Musulmans, no estava aconseguint els objectius de la revolució, cosa que és certa, perquè el seu govern no va en la línia política de justícia social que el poble estava reclamant, sinó tot al contrari. Si parlem de justícia social, l’agenda política dels Germans Musulmans està en plena sintonia amb la que està marcant el nou govern. Els ministres d’economia del règim de Mubàrak, dels Germans Musulmans i de l’actual govern pertanyen a la mateixa escola. Els mateixos Germans Musulmans deien que les polítiques econòmiques del govern de Mubàrak —gens preocupat per la justícia socia— eren bones, i que l’únic problema era la corrupció. Per altra banda, la gent sap que tot és un gran caos, però està sent manipulada per les paraules dels grans mitjans de comunicació i dels líders polítics.

- Sembla que totes les principals opcions són neoliberals econòmicament i repressives políticament… On és el lloc de les esquerres i dels moviments socials? Han intentat alguna via electoral?

M.E- Hi ha qui s’autoreclama d’esquerres, però és que tornem amb el problema de les definicions. La paraula «socialisme» està associada amb Nàsser i amb l’exèrcit. Quan parlem d’esquerres, algú surt i diu: «jo sóc nasserista, jo sóc d’esquerres». I llavors la gent pensa: «oh, com Nàsser, votem-lo, ajudarà els pobres». Però un cop al poder dirà que està en contra que el govern tregui els negocis occidentals, i que s’ha d’implementar el mateix pla neoliberal; això no té res a veure amb el que se suposa que haurien de ser les esquerres. Això pel que fa a l’esquerra política.

Pel que fa a l’esquerra al carrer, és difícil decidir qui és d’esquerres i qui no. Hi ha alguns moviments que estan treballant, però som massa pocs comparats amb l’aparell estatal. Imagina’t que intentes fer treball social al carrer, però quan la gent torna a casa i es posa davant de la televisió, ja no se’n recorda. En menys de sis mesos el malestar de la gent ha estat canalitzat contra els Germans Musulmans. No estic dient que els Germans Musulmans estiguin bé, però en molts casos hi ha hagut acusacions falses.

M.A.- Moviment d’esquerres? Hi ha moltes faccions, molts moviments. Tens els nasseristes que s’autoreclamen d’esquerres, però quan els preguntes quines polítiques d’esquerres aplicaran, no responen res. I després tens una altra classe de gent d’esquerres que estan massa vinculats a l’exèrcit. I també hi ha petits grups que intenten fer sentir la seva veu, però són massa dèbils, i alguns que són una mica més forts, tenen l’amenaça de l’exèrcit a sobre. Fa uns dies, un dels líders dels trotsquistes, dels socialistes revolucionaris, va ser detingut acusat de ser membre d’una organització il·legal terrorista. Tenim una gran caça de bruixes amb l’única finalitat de reprimir les veus que dissenteixen.

Això ho teníem des d’un bon principi. Quan Mubàrak va marxar, ja deien que els treballadors havien de tornar a la feina i hi havia una veritable ofensiva contra les veus que demanaven un canvi social. Va ser una gran jugada per part de l’exèrcit, en aquella ocasió amb el suport dels Germans Musulmans: van fer un acord per acabar amb les demandes socials d’aquesta revolució. Amb prou feines van concedir unes molletes, per fer callar els que protestaven.

Però és cert que els moviments socials no han aconseguit formar un gran moviment per fer sentir la seva veu. Han estat forts només per onades, i no han estat prou organitzats, especialment a causa de la contrarevolució, que els ha ofegat, han posat moltes presses per anar a les urnes a posar un paper. Però la revolució no era això, has de construir alguna cosa més gran, destruir les velles institucions i construir-ne de noves. I això no interessa ni a l’exèrcit ni als Germans Musulmans, que han intentat desmobilitzar els moviments socials.

També hi ha algunes parts de l’esquerra que intenten la via electoral. Hi ha passos no gens clars per part de l’esquerra. I al capdavall hi ha una força que s’ho està menjant tot: la voluntat de l’antic règim, dels mitjans, dels propietaris de fàbriques i empreses… I tu et trobes dèbil, perquè véns de quaranta o cinquanta anys sota una dictadura militar. Als anys setanta el règim va fer un acord amb els islamistes per tal de destruir els moviments d’esquerres; un cop liquidats, van començar una ofensiva contra els islamistes. I ara estem tenint més o menys el mateix: un acord amb els islamistes per acabar amb els moviments socials, per després esclafar els islamistes i tornar a prendre el poder el mateix antic règim, amb més suport liberal aplaudint-lo.

- Què hi ha de la construcció d’alternatives, de l’ajuda mútua, de l’organització col·lectiva per al sosteniment material de la vida, com les cooperatives, etc.?

M.E.- Les esquerres a Egipte… No sé, al nostre grup potser no ens n’estem ocupant prou. Estem molt enfocats amb confrontar la propaganda del sistema amb la nostra pròpia propaganda. Però som massa dèbils i posem massa esforços en fer-ho, i llavors oblidem de fer xarxes socials. Ara bé, abans del 30 de juny teníem molts projectes, com anar als barris populars i fer coses allà, un centre, una biblioteca… Però va arribar el 30 de juny i els bàndols eren tan obvis, era el retorn de l’Estat, i ja no sabíem si era segur seguir treballant al carrer. Així que tenim un munt de coses per fer que han quedat suspeses, tots els plans són a curt termini.

M.A.- El gener de 2011, quan la policia va retirar-se dels carrers, hi va haver un moviment de comitès populars als barris, i això va ser una bona oportunitat per polititzar-se, perquè la gent ja estava al carrer. Alguns barris van fer coses interessants, però la majoria no van aconseguir fer aquest pas polític. Ha estat una oportunitat perduda.

M.E.- Fins i tot els comitès populars van ser infiltrats pels cossos de seguretat, la intel·ligència militar, la policia… fins al punt que la iniciativa es va tornar contra la revolució mateixa. En un principi estaven d’acord amb les protestes, però al cap d’uns dies ja estaven agafant els que protestaven i barrant-los el pas pels seus barris.

M.A.- També hi ha molta propaganda que pren la forma de la propaganda de grups d’esquerres. Es diu que si hi ha mans internacionals darrere certs grups, que si són terroristes, tot barrejat… Però també s’ha de dir que els barris populars ja han estat treballant en l’ajuda mútua, com la lluita contra la corrupció en la distribució del pa, contra la falta d’infraestructures, contra les mancances en el transport. Aquestes coses ja existien, però no es fan amb mentalitat política, sinó per necessitat. Si vas al camp trobaràs molta cooperació entre els camperols. Ara bé, si els intentes convèncer que el que estan fent és autogestió i que és polític, no els agradarà. Et diran que si ets un espia israelià o alguna cosa així.

- Quins són els interessos de les potències internacionals i regionals en la situació d’Egipte? L’exèrcit egipci té el suport dels Estats Units i de l’Aràbia Saudita…

M.A.- L’antic règim i l’exèrcit egipcis tenen el suport de l’Aràbia Saudita. Una de les principals fonts d’ingressos de l’exèrcit és els Estats Units, que estan molt incòmodes amb el que està passant. El seu pla era fer un pacte amb els Germans Musulmans i l’exèrcit per aconseguir l’estabilitat de la regió, perquè això és l’únic que els interessa, i no pas que els egipcis visquin bé ni siguin lliures. Però el pla no ha funcionat.

Els EEUU refusen parlar de cop d’Estat encara que sàpiguen que és un cop. Has de llegir les instruccions a la premsa de la Secretaria d’Estat de la Casa Blanca, és un guió de comèdia: «El que està passant a Egipte és un cop d’Estat? Bé, a Egipte hi ha gent que no ho anomena cop d’Estat, de manera que estem analitzant la situació». S’han referit al cop d’Estat com «una forma de democràcia cretiva» o com «una restauració de la democràcia». Els cables que veiem de Wikileaks demostren que els EEUU s’han equivocat respecte la situació a Egipte.

En definitiva, l’Aràbia Saudita, més que estrictament a l’exèrcit, dóna suport a l’antic règim. Per la seva banda, els Germans Musulmans han tingut el suport de Qatar i de Turquia. Es tracta d’una lluita regional: Qatar contra l’Aràbia Saudita… I l’oposició síria —per ser més exactes, l’oposició oficialitzada—, que era liderada per un partidari de Qatar, ara és liderada per un seguidor de l’Aràbia Saudita.

- La repressió ha estat igualment forta en els dies de Mubàrak, en els de Morsi, i ara amb el cop d’Estat? O ha crescut?

M.E.- Tenim cop d’Estat des del 1952, que aleshores també va ser anomenat revolució. Però el que ha passat a Egipte després del 30 de juny jo no ho havia vist des del 2011, ni tan sols amb Mubàrak… En un sol dia van morir més de mil de persones. Veure una repressió tan aclaparadora, la motivació per reprimir brutalment… Si ho han fet contra els Germans Musul mans són capaços de fer-ho amb qualsevol.

M.A.- I llavors l’exèrcit va als mitjans i diu que no estan usant una força brutal, perquè si ho fessin ja haurien mort molts milers de persones (!), i que quan tractes amb terroristes no cal preocupar-se pels drets humans, perquè no són humans. Novament la perversió de les paraules: si parlem de terroristes, siguem justos i reconeixem que tots dos bàndols estan sent terroristes. Què estan fent sinó l’exèrcit, la policia? No terroritzen les persones? Si les estan matant!

- Com afronteu la repressió? Amb tant de dolor, quan tothom ha sigut o té algú ferit, mort, detingut, empresonat…

M.E.- Depèn de la situació. La meva experiència és que hem sigut colpejats tot aquest temps, ser apallissat, detingut i empresonat és el normal. A principis de 2011, l’onada repressiva va ser brutal, i el juliol de 2013 encara pitjor. Jo vaig ser empresonat aquest any; quan vaig sortir, vaig saber que hi havia 1.800 detinguts, però encara hi havia 400 persones desaparegudes. A la presó estàvem amuntegats, però almenys prenien nota del teu nom; en altres casos et posen directament al camp de detenció, et colpegen, no et donen menjar… També et poden matar al carrer i deixar-te allà, o al desert, o abandonar-te al mig d’una autopista… depèn.

- T’acabes acostumant a aquest nivell de repressió?

M.A.- Sí, l’esclat del 25 de gener de 2011 va arribar després d’anys i anys d’això. La gent hi estava acostumada. Això és el que va passar amb Khaled Said: se’n sentia parlar, però només alguns van començar a dir que ja n’hi havia prou, mentre la majoria deien «això no m’incumbeix, no passa res».

M.E.- La primera protesta per Khaled Said eren només quinze persones, dempeus davant de la comissaria de policia.

M.A.- Si anaves al seu barri de Cleopatra, deien que aquell paio passava haixix, i que es passava el dia fumant porros… Com si això justifiqués la seva mort! Però ara tornem a tenir el mateix. Es va fer una manifestació perquè s’ha repetit el judici contra els policies que van matar Khaled Said. Van ser condemnats per un tribunal com a responsables a sis anys de presó, que és el mínim. Al cop de pocs mesos el tribunal va decidir que la decisió no era justa i van repetir el judici. Khaled Said és el gran màrtir de la revolució. Doncs els que el van matar, perquè està provat que ho van fer, estan molt a prop de ser lliures. I mentrestant el govern diu que farà valdre els drets dels màrtirs de la Revolució del 25 de Gener… A la protesta davant dels jutjats, la gent insultava els manifestants dient «què coi és això?!, qui és Khaled Said?!».

M.E.- Ens insultaven perquè insultàvem la policia, que ara «està lluitant contra el terrorisme». Ens deien que no ho féssim, que era perillós, que «la policia són els nostres amics, els nostres salvadors».

M.A.- Això és el que hi ha: la gent va sortir per alguna cosa, i ara ja ni ho recorden. En menys de dos anys! No recorden què és la policia, no recorden què és l’exèrcit, no recorden què és la justícia social, res! Per què? Perquè hi ha una gran força manipulant les paraules… no ho sé.

- El moviment sindical va tenir molt a veure amb l’esclat de la revolució, oi? Què se n’ha fet?

MA.- Sí. El moviment sindical és molt important per entendre el que va passar el 2011, és una part important de la lluita social. De fet els treballadors van ser els primers que van començar a enfrontar-se amb la policia, concretament un grup de treballadores de Mahala. Són els que han estat més reprimits, han fet un munt de vagues, han lluitat molt… i ara ningú els fa cas, l’exèrcit i tothom arremet contra ells: «heu de tornar a la feina, heu de produir».

Després del cop d’Estat, han posat com a ministre de Treball Kamal Abu Eita, que va ser un dels fundadors del primer sindicat lliure i és líder de la Federació de Sindicats Independents. És nasserista aquest home, se suposa que és d’esquerres. Però des que és ministre hem vist com l’exèrcit entrava a les cases dels treballadors de Suez per acabar amb la vaga, hem vist els tancs als carrers de Mahala contra vaguistes, estan detenint sindicalistes… El ministre no ha estat capaç d’aturar res d’això. Han mirat de cooptar-lo per desmobilitzar els treballadors. De fet, ja havia format part d’una coalició entre els Germans Musulmans i els nasseristes, que van anar a les primeres eleccions en una llista conjunta. I ara tens el líder d’aquest partit dient que hem de seguir els fulul, els membres de l’antic règim. Ara resulta que la lluita ja no és contra l’antic règim sinó contra els Germans Musulmans. Però si estava amb la germandat en la mateixa llista tot just fa un any!

- En quina situació estan ara els Germans Musulmans i l’islam polític?

M.E.- Estan en una situació difícil, però els seus líders també s’estan beneficiant del que està passant. Ara tenen víctimes i màrtirs, i saben jugar molt bé amb això, ho han fet durant vuitanta anys. Quan els Germans Musulmans van pujar al poder, la major part de la societat va començar a qüestionar-se l’islam polític. Aquell era un bon moment per començar alguna cosa secular; en lloc d’això, han decidit aturar els Germans Musulmans i treure’ls fora. Han guanyat un munt de simpatitzants perquè són víctimes i ho exploten: «Per què ens maten? Perquè estem en el correcte, perquè som religiosos».

MA.- «Perquè tenim Déu al nostre costat», i aquest és el principal problema: el nou govern diu que està combatent l’islam polític. Pot no agradar-nos l’islam polític, però en realitat el que estan fent és reforçar-lo, just quan estava perdent poder en la societat. Ara que els estan reprimint, ja tenen una causa i tornen a ser forts.

- Quines expectatives teniu ara? Quan la gent vegi que aquest nou govern tampoc està interessat en els drets socials, etc., tornarà a emprenyar-se, no? Alguna cosa ha d’haver quedat de més de dos anys i mig d’experiència revolucionària…

M.E.- La situació ara està pràcticament fora de control. Malgrat tot, ara la gent té la idea que poden fer alguna cosa, potser no ho recorden, però ho tenen dins. Va per onades des del 2011: pugem, hi ha un procés democràtic, vénen els militars i la cosa baixa, i cap amunt i cap avall altra vegada. Quan passarà i què farem no ho sabem encara. Protestar al carrer per protestar, ara és inútil, estem repetint la història una i altra vegada. Potser podem trobar una solució, però ara mateix estem paralitzats. Alguna cosa queda; per exemple, els meus amics i jo abans del 2011 no ens preocupàvem per res, ara en canvi sí que ens importa el que passa. Potser aquesta mena de canvi ha afectat petites porcions de la societat, i aquestes seguiran existint, vull dir que no ho oblidarem tot…

Més info: http://egiptebarricada.blogspot.com.es/

* Entrevista publicada al web de la revista Masala.