Egipte: La caiguda de Mubarak inevitable, davant la massiva mobilització popular
El poble egipci en el carrer, desafiant el toc de queda i totes les amenaces del poder, ha posat entre l'espasa i la paret al president egipci Hosni Mubarak. Aquest dimarts 1 de febrer s'ha portat a terme una manifestació de centenars de milers de persones a El Caire, una gran manifestació demanant la sortida de Mubarak.
Des del 25 de gener, El Caire i les principals ciutats egípcies (Alexandria, Suez…) han estat escenari d'un poble en el carrer, exigint la sortida del president Mubarak i contra l'atur, la pobresa, la corrupció i l'exclusió social.
Mubarak ha intentat detenir el moviment per tots els mitjans, inclòs el tall de l'accés a internet i a la telefonia mòbil. Primerament, va mantenir a la policia sense intervenir directament. Després de la continuïtat de la resistència popular, van començar els primers morts i després les massacres del dissabte passat amb més de 30 morts, especialment a Alexandria. Posteriorment, va retirar la policia, deixant el camp lliure al pillatge per a donar una imatge de desordre i caos que pogués justificar una intervenció de l'exèrcit. Però cremar a un instrument clau de l'aparell de l'estat en un enfrontament sagnant directe amb el poble, no li interessa al poder. Seria massa costós utilitzar a l'exèrcit per a aixafar la resistència popular.
Egipte, país estratègic en l'Orient Mitjà
Egipte, amb més de 80 milions d'habitants, és el segon beneficiari, després d'Israel, de l'ajuda econòmica i militar d'Estats Units amb prop de tres mil milions de dòlars a l'any, té una importància fonamental en la consolidació de l'estat d'Israel i en la influència occidental en la zona pel que, des del poder, s'estan engegant diferents sortides a aquesta situació.
Difícilment Mubarak va aguantarà fins a les eleccions presidencials de setembre de 2011 i l'opció que havia preparat, el seu propi fill Gamal (al capdavant del Partit Nacional Democràtic i conseller econòmic del seu pare), es presenta avui com inviable.
L'exèrcit, àrbitre de la situació
La manipulació informativa tracta de salvaguardar la imatge de l'exèrcit i se'ns presenten imatges de confraternització de l'exèrcit amb el poble i de no intervenció en la repressió popular. Fins i tot des de l'anàlisi de certa esquerra militarista i autoritària, que recorda els exèrcits d'alliberament nacional i exemples com el de Veneçuela i que ressalta en els seus titulars que l'exèrcit està amb el poble.
Res més lluny de la realitat. L'exèrcit egipci, del que va sortir Mubarak, forma part de l'aparell repressiu i corrupte del sistema de govern actual i pot ser el més beneficiat en l'actual situació per a mantenir i desenvolupar els avantatges i prerrogatives de que gaudeix a Egipte des del derrocament de la monarquia. L'exèrcit és qui prendrà el control real de la situació, quan Mubarak dimiteixi. Es tracta de garantir la continuïtat d'un sistema militarista donant garanties d'obertura política per a obtenir la calma.
En un primer moment, la població vol acabar amb el clan Mubarak, però després cal presentar alternatives que frenin iniciatives populars. Tant les alternatives des del propi actual govern, com el vicepresident Omar Suleïman, el totpoderós cap dels serveis d'informació, o Ahmed Chafik, nou primer ministre o Mohamed Hussein Tantaoui, vice- primer ministre, ambdós ex-militars, com des de l'oposició, com Mohammed El Baradei, haurien de negociar un govern d'unió nacional amb l'exèrcit. El model turc queda a la llarga com una possibilitat: una “democràcia” vigilada per l'exèrcit. I sempre queda el recurs del perill islamista perquè l'exèrcit es faci directament amb el poder. Però aquest és un últim recurs.
La revolució egípcia no sorgeix del no-res
Els aixecaments a Egipte no són una cosa nova. La intifada del-Aqsa del 2000 en suport del poble palestí, en el 2003 amb la guerra de L'Iraq. I especialment les vagues obreres a l'abril de 2008 a Mahalla, en el delta del Nil, amb participació de 28.000 treballadors, seguida per una altra a Borollos, en el nord del país. Aquestes lluites obreres ja van posar en greus dificultats al govern de Mubarak.
El moviment sindical egipci va començar a despertar a partir de les vagues de Mahalla. El moviment sindical egipci va ser fortament reprimit en els anys vuitanta i noranta per la policia, que va utilitzar munició de guerra contra vaguistes pacífics el 1989 durant vagues en les plantes siderúrgiques i en 1994 en les vagues de les fàbriques tèxtils. Però des de desembre de 2006 va començar la recuperació del moviment sindical amb nombroses vagues. La creació de CTUWS, centre de suport per a les lluites dels treballadors, ha tingut un important paper en l'inici d'un sindicalisme autònom.
Com resultat d'aquestes vagues han sorgit els dos primers sindicats independents, des de 1957, els cobradors de contribucions per béns arrels, que inclouen a més de 40.000 empleats públics, i després els tècnics de la salut, més de 30.000, sindicats al marge dels sindicats controlats per l'Estat. Els sindicalistes independents estaven sofrint un procés de persecució i d'intimidació, però seguien enfortint-se a pesar dels continus intents de silenciar-los. L'actual situació pot crear condicions per al desenvolupament d'aquest sindicalisme que pugui suposar un avanç real en un procés de transformació social real i profund.
Mouatamid.
Equip de treball per al nord d'Àfrica de la Secretaria de Relacions Internacionals de la CGT