CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Egipte: menys democràcia, menys revolució, menys laïcisme

Dimarts, 30 juliol, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'autor, arabista i expert en Orient Pròxim, analitza la marxa enrere en la revolució egípcia, l'escenari polític i social després del recent cop d'estat de l'exèrcit egipci i a qui beneficia.

Acceptant el principi que el procés desencadenat al gener de 2011 en tot el món àrab requereix una llarga durada (i el de que sempre hi ha temps en la Història), hem d'atenir-nos a algun criteri que permeti saber quan hem guanyat o quan hem estat derrotats o, almenys, quan progressem o quan sofrim un revés.

Que la Història no es detingui pot resultar consolador, però no hauria d'induir la il·lusió que sempre progressa cap a millor; per altra banda, que un poble semblant al que va enderrocar a Moubarak hagi enderrocat ara a Mursi no ha de fer creure que tot derrocament, amb independència de l'objectiu i dels mitjans, és una revolució. El cop d'estat contra els Germans Musulmans (GGMM) s'inscriu en un marc de convulsions revolucionari però no per això és necessàriament revolucionari. Franco –cal recordar-lo quan es compleixen 77 anys del “glorioso alzamiento nacional”– va avortar un incipient procés revolucionari a Espanya amb un cop militar. També Pinochet.

Més enllà de la paradoxa que un món dominat per les noves tecnologies produeixi més mobilitzacions físiques que mai (a Egipte, a Turquia, a Madrid, a Brasil), hi ha efectes que podem reconèixer com molt antics i experiències que podem recordar com ja viscudes.

Anomenem-lo o no pel seu nom, el cop d'estat de Al-Sisi només es podria justificar per tres motius. El primer és que fos bo per a la democràcia. Alguns pensem que aquesta mica de democràcia formal conquistada a Egipte des de les places el 2011 significava una ruptura simbòlica i cultural decisiva a l'hora d'obrir desplaçaments interns més radicals en tota la regió.

És difícil entendre de quina manera les mesures clàssiques de tot pronunciament militar contra un Govern civil electe –desaparició de dirigents, detencions indiscriminades, tancament de mitjans de comunicació, assassinat de manifes­tan­ts– pot ajudar a democratitzar Egipte. Fins i tot si la pragmàtica cúpula dels GGMM cedís a les pressions d'EE UU i es resignés a la seva derrota, a partir d'ara qualsevol convocatòria electoral futura resultarà tan increïble com les de Mubarak.

La legitimitat de les masses, arbitràriament decidida pels militars, deslegitima per a sempre el joc democràtic. Un “Estat d'excepció revolucionari sense revolució”, gestionat per un Exèrcit reaccionari, s'instal·la com nou marc institucional d'una societat profundament desestabilitzada i dividida.

El cop militar es podria justificar també amb la pretensió que, democràtic o no, té –com el de Nasser en 1952– un vessant “progressista” revolucionari. Crec que basten les reaccions d'Aràbia Saudita, EE UU i Israel, així com la composició del nou Govern (format a parts iguals de tecnòcrates i fulul de la dictadura) per a descartar com gairebé patètica aquesta pretensió. Més encara: els que s'aferren al “fons multitudinari” de la intervenció militar per a parlar d'una “segona onada revolucionària”, obliden que tots els efectes que ha generat són més aviat inquietants.

Els beneficiats del cop

De la precipitada i irregular caiguda del model turc-qatarí dels GGMM només es beneficien els vells exèrcits i els vells dictadors, en el Golf, a Jordània, al Marroc i a Israel. És difícil negar que, entre ells, Bachar Al-Assad ha sortit també reforçat en tots els sentits, com ho demostren els nous dubtes occidentals sobre l'ajuda militar als rebels (Anglaterra ha anunciat ja que no els armarà, assegurant que “el règim siri durarà molts anys”) i l'anunci d'una possible represa de relacions diplomàtiques entre Síria i Egipte.

La solidaritat entre pobles deixa el seu lloc a la solidaritat entre exèrcits. El model dels GGMM queda fora de joc en favor de Al-Sisi i Al-Assad; EE UU i les potències occidentals, que poden donar suport sense escrúpols a bandits i criminals, no donen suport mai a perdedors.

Finalment, i en íntima relació amb el punt anterior, podríem justificar el cop a partir d'aquesta instintiva islamofòbia que comparteixen tantes vegades la dreta i l'esquerra: almenys ens hem lliurat d'uns fanàtics religiosos. Fins i tot si no fos cert –com he insistit tantes vegades– que la “via dictatorial” contra l'islamisme no ha aconseguit fins ara sinó reforçar les dictadures i alimentar els islamismes, un dels efectes més paradoxals i més trists del cop de Al-Sisi és que, lluny de desislamitzar el Govern, el desplaça més a la dreta, com revela ja la posició dels salafistaes i els nous articles introduïts en la Constitució pel president plenipotenciari Adli Mansour.

L'ensulsiada precipitada i irregular del model turc-qatarí dels GGMM deixa el seu lloc al model de la ultradreta salafista d'Aràbia Saudita i els Emirats, que han donat suport al cop concedint al nou Govern un regal de 12.000 milions de dòlars. Com a conseqüència del cop, i si arriba a evitar-se la confrontació civil, tant les institucions com l'oposició islamista veuran radicalitzat el seu islamisme. El cop és una tornada enrere en tots els sentits: menys democràcia, menys canvis estructurals, menys laïcisme. És cert: la història no es deté i els pobles no han dit l'última paraula. Però si al gener de 2011 van ser els pobles qui la van prendre dels seus enemics (la paraula), al juny de 2013 han estat els seus enemics qui l'han rebut d'ells com regal.

* Santiago Alba Rico, és escriptor i arabista. Article publicat a la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció