CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El 15-M: falsos amics, enemics externs

Dijous, 24 novembre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

En algun moment en els mesos anteriors li he prestat atenció als assetjaments que ha patit el moviment del 15 de maig. Torno ara a la càrrega amb la qüestió perquè hi ha dues circumstàncies que mereixen -crec jo- atenció.

La primera alguna relació té amb un fenomen que ens afecta des de temps enrere: la principal estratègia que els mitjans de comunicació progressistes -El País i Público, la SER i La Sexta, Televisión Española i Radio Nacional- han desplegat en relació amb el moviment ha consistit en rebaixar la radicalitat de les demandes que sovint arribaven d'aquest últim. Fa unes setmanes un periodista que cobria una manifestació del 15-M madrileny per a la televisió pública va acabar la seva intervenció assenyalant que els assistents havien corejat les consignes habituals a favor de la reforma de la llei electoral. No he escoltat mai consignes sobre una qüestió tan estimulant com aquesta. El periodista estava bolcant sobre el moviment una percepció prejuiciosa que feia d'aquest una simpàtica i festiva reunió de joves que, lògicament molestos per l'horitzó que se'ls ofereix, s'acontentarien de demandar una més que raonable reforma de la llei electoral ... Per a què prestar atenció a tota la resta que es reclama en les manifestacions i que revela sovint una franca vocació de posar el dit a la nafra de les misèries del capitalisme que patim?

Explico tot això perquè hora és de subratllar que distorsions semblants es fan valer, també, a l'interior del moviment. Les transmeten gent que en l'aclaparadora majoria dels casos han lluitat de sempre per horitzons ben diferents dels que postula en aquestes hores el 15-M -en lloc central l'assemblea, l'autogestió i el rebuig dels lideratges- i que fa uns mesos no apreciaven altra possibilitat que la que oferien pactes cupulars de la mà dels sindicats majoritaris. Gent que, després de subratllar l'aparent lleugeresa de molts dels joves que estan als carrers i de retreure la seva presumpta falta de radicalitat contestatària, al final poc més reclamen que la reconstrucció dels Estats del benestar dels que se suposa gaudíem un lustre enrere.

A to amb el retrat del 15-M que ofereixen els mitjans progressistes, les persones de les que parlo fugen de qualsevol contestació franca del capitalisme -n'hi ha prou, als seus ulls, amb repudiar la deriva neoliberal d'aquest últim- i aposten pel que sovint és un curtplacisme aberrant que cancel·la qualsevol perspectiva de transformació radical del sistema. Els drets de les dones, els de les generacions futures i els dels habitants dels països del Sud poques vegades treuen el cap a les seves preocupacions, que encaixen a la perfecció amb les lletanies que han acabat per enfonsar l'esquerra tradicional. Algú afegirà que res d'això seria particularment rellevant -és evident que la posició que esmento és present en el 15-M- si no comencés a cobrar cos un fenomen inquietant: després de xuclar de la imatge d'un moviment amb el que comunament han mantingut vincles escassos, alguns dels representants d'aquestes posicions haurien començat a arrogar-se una mena de càrrec de portaveu del 15-M, que als seus ulls necessitaria inequívocament de representants externs.

L'altra circumstància que volia esmentar remet a una realitat diferent davant la que s'ha de ser preparades. Amb el PSOE en l'oposició no convé perdre de vista un risc que hi és: el que aquest partit en virtut d'una decisió orgànica -o els seus militants i simpatitzants de forma més o menys espontània- decideixi desembarcar al 15-M i utilitzar aquest com a ariet davant les polítiques del nou govern. Si semblant horitzó guanya terreny caldrà estar alerta, i això tan sols sigui per una prosaica raó: el desembarcament del que parlo comportaria, per lògica, un designi de rebaixar, un cop més, la radicalitat de moltes de les demandes del 15-M i allunyaria a aquest del designi de buscar un acostament urgent amb els segments resistents del moviment obrer. Posaria en safata, a més, una possible aliança entre els anti-neoliberals que ja estan dins i els que, després de recolzar l'indefensable, s'afanyen a arribar.

* Carlos Taibo és escriptor, periodista, activista social i professor de Ciències Polítiques de la UAM

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció