El 30% dels catalans ja són pobres i 1 de cada 5 està en risc d’afegir-se al gruix de pobres ja existents
Més pobres, més solidaris
Les iniciatives solidàries privades augmenten davant les retallades de les administracions
Ciutadans sense recursos fan cua per recollir el sopar calent que BarcelonActua els ofereix cada dijous a la Rambla del Raval (Carmen Secanella):
Leopoldo Gallego té 57 anys i és pintor. O més aviat, era. Ara, és un "supervivent" que els dijous a la tarda s'acosta a la Rambla del Raval de Barcelona per col · laborar amb BarcelonActua repartint tiquets que donen dret a un sopar calent.
Leopoldo distribueix els paperets entre la gent que fa cua i es queda un. Fa una mica més de dos anys que no té feina. I els 400 i pocs euros que rep d'ajuda estatal ja no li arriben per cobrir tots els àpats ni molt menys per pagar un lloguer. Dorm al carrer. A la Ciutadella. Just davant de la comissaria dels Mossos d'Esquadra. "Visc de la solidaritat de la gent", afirma Leopoldo, una de les cares del 22% de catalans que ja viuen amb rendes per sota del llindar de la pobresa. Les xifres són esgarrifoses. Les històries darrere dels números, encara més.
La pobresa s'estén a Catalunya com una amenaçadora taca d'oli. Un de cada cinc catalans està en risc d'afegir a la bossa de pobres ja existents, el 30% dels ciutadans de Catalunya, segons les últimes dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). "L'amenaça de fractura social és alta", sosté Teresa Crespo, presidenta del ECAS (Entitats Catalanes d'Acció Social).
Perquè cada vegada hi ha més gent que, com Leopoldo, es queda sense feina i no pot fer front a les necessitats bàsiques. El 57% dels catalans té problemes per arribar a final de mes. I el 40% són incapaços de fer front a despeses imprevistes.
Les dades apareixen en l'últim informe Insocat per a la millora de l'acció social i poden ser benèvols: pertanyen al 2010. "La bonança econòmica que vivim fins a l'any 2008, molt associada al totxo i al fàcil accés al crèdit, va fer que la gent gastés més del que tenia. Per això, en part, la crisi ha colpejat tan fort", explica Crespo.
Menys inversió i més atur
Per això i perquè, a l'hora d'afrontar la crisi, els governs català i espanyol van decidir aplicar la tisora en aspectes bàsics per als ciutadans: la salut, l'educació, l'ajuda a les entitats solidàries .
Les xifres respecte a la resta d'Europa són eloqüents. Ja l'any 2010, mentre un 20% de la població catalana estava en risc de pobresa (20,7% a Espanya), la Unió Europea es mantenia en un 16,4% i la zona euro, en un 16,1% . "La inversió social a Europa sempre ha estat més elevada que aquí", parla Crespo. "I a més, la nostra taxa d'atur és molt més elevada que a la resta d'Europa", afegeix.
Fins que va perdre la feina de pintor, fa una mica més de dos anys, Leopoldo havia treballat sempre. "Des de llavors, no m'ha arribat cap oferta", assegura. "I jo era dels que pensava que mai em passaria a mi", confessa. Ara, la situació li resulta tan "humiliant" que l'amaga a la seva filla, de 19 anys, que viu amb la seva mare i no sap que el seu pare dorm al ras des de fa un any. "Cada vegada hi ha més famílies que mai havien utilitzat els serveis socials i que ara depenen perquè els dos membres de la parella s'han quedat de cop sense treball", constata la presidenta del ECAS.
Els nens, principals víctimes
Els estudis, però, apunten cap als nens com els principals perjudicats d'aquesta situació. Els menors de 16 anys són avui dia els més exposats a caure en la pobresa , un 29,5%, segons l'informe Insocat.
Han avançat de llarg a la gent gran que, el 2006, eren un 21,1% (enfront del 22,3% dels menors de 16 anys) i ara són un 15,8%. I fins i tot en la franja d'edat entre els 16 i els 64 anys, que avui està en el 28,5%, 3,3 punts més que el 2006. "Tot i que s'estan creant noves situacions de pobresa entre la gent gran, aquests encara resisteixen perquè les seves pensions no han variat molt.
Els nens, en canvi, són els que més pateixen la precària situació familiar: les beques de menjador els proporcionen, sovint, l'únic àpat calent que fan al dia ", assegura Crespo. La de molts pares la serveixen als menjadors socials o on sigui que les entitats solidàries munten la seva paradeta per donar un cop de mà. "Jo vinc aquí i demano almoina a la parròquia, però procuro que els meus cinc fills tinguin sempre de menjar a casa", diu Miguel, assegut a la seva cadira de rodes, mentre espera que un voluntari de BarcelonActua li acosti la seva ració de sopar. Després, haurà de tornar a Santa Coloma, on viu amb la seva dona i la seva nens. "Vaig tenir una paràlisi infantil als cinc anys, em vaig quedar orfe de pare als 12 i he fet de tot: vendre diaris, loteria i, ja a Barcelona, acrobàcies a la Rambla. Llavors, em guanyava prou bé la vida, però fa cinc anys que ja no ho faig. Ja no estic en forma. I demanar almoina no em fa vergonya, és millor que robar ", relata Miguel, que va arribar de l'Equador als 22 anys per competir en els Jocs Paralímpics de Barcelona ' 92. Es va quedar perquè, al seu país, "no hi havia futur". Ara, però, alguns dels seus compatriotes retornen a Equador, com altres immigrants dels anys de bonança ho fan cap als seus països.
Catalunya ja no és el Dorado . El treball escasseja, està mal pagat i les possibilitats d'accedir a serveis i prestacions socials disminueixen. "Tenim problemes seriosos, no se sap cap a on anem, però en aquest país encara hi ha riquesa ", afirma Teresa Crespo. "El que passa és que està mal distribuïda. La desigualtat ha augmentat perquè el model socioeconòmic ha estat al servei del capital, s'ha de revisar", continua la presidenta de l'ECAS.
Vulneració dels drets fonamentals
Les retallades en serveis socials no només han aprimat l'estat del benestar. "També han vulnerat els drets mínims de tots els ciutadans recollits a l'Estatut", recorda Crespo. "L'Estat és el responsable últim de garantir aquests drets mínims.
L'economia ha d'estar al servei de les persones i tots hem d'aprendre a ser tots més iguals i tots més pobres , si cal ", assevera. És una qüestió de prioritats, segons la presidenta de l'ECAS. "I la cosa aniria millor si els governs donessin prioritat a les polítiques redistributives. Això és el que hem d'exigir perquè una societat més justa és possible", afirma. "Però els mandataris tenen pressions diverses i, encara que aquesta situació els preocupa, no sempre la prioritzen, com proven les seves retallades". El fracàs dels acords de Lisboa (2000) és la prova.
El 2010, la desaparició de la pobresa, l'objectiu marcat, no s'havia aconseguit ni de lluny. I es va redefinir a la baixa: la reducció de la mateixa en un 10% fins l'any 2020. "Amb aquesta dinàmica i aquest model socioeconòmic que persegueix el màxim benefici privat i està dominat per l'individualisme, dubto molt que es pugui aconseguir", assenyala Crespo. La presidenta de l'ECAS manté, però, una mica d'optimisme. "La crisi ha generat iniciatives comunitàries d'ajuda, ha augmentat la solidaritat i confio que, un dia, tots junts diguem prou i trobem una manera més personal i humana de relacionar ", conclou Teresa Crespo. Actituds com la d'Adrià reforcen els seus arguments.
Aquest home amb aspecte afable, voluntari de BarcelonActua, té 59 anys i està a l'atur des de fa mesos. Però estira els 150 euros que li queden del subsidi per menjar-la resta se li va en lloguer i altres despeses fixes-per baixar, cada setmana, alguna cosa cuinat a la cua de 'els dijous tots a menjar', una de les iniciatives de aquesta organització solidària. "La situació és molt difícil, però sé que hi ha gent pitjor que jo. Aporte el que puc i ho faré mentre pugui . Em satisfà i em dóna força ", remata Adrià amb un somriure encoratjadora.
FONT: ELDIARIO.ES
Més informació:
- Informe indicadors socials de Catalunya. Informe insocat:
- ENTITATS CATALANES D´ACCIÓ SOCIAL (ECAS)