El Bages, una comarca sense rodes

Quan es parla de crisi sovint es relaciona amb elements vinculats a les grans capitals i s’oblida que les conseqüències més dramàtiques es pateixen en l’àmbit local, invisible als ulls del ciutadans de les grans ciutats. Fa més d’un any que la comarca del Bages ostenta un récord indesitjable: és la comarca on el nombre d’aturats s’ha incrementat més per sobre de la mitjana catalana. Mentre a Catalunya l’evolució dels darrers dotze mesos presenta un augment de l’atur del 65%, al Bages, l’increment puja fins al 80%, una tendència que, atesa l’actual conjuntura amb diversos expedients reguladors sobre la taula, pot anar a més. A Manresa, per exemple, la taxa d’atur ja ha superat el 15% i hi ha municipis on gairebé arriba al 18%, com Sant Vicenç de Castellet, Navarcles, Sant Joan de Vilatorrada o El Pont de Vilomara. De fet, les comarques que han experimentat un augment del nombre d’aturats per sobre de la mitjana són el Berguedà, l’Anoia, el Bages i el Garraf. Les tres primeres pertanyen a la Catalunya Central.

En el cas del Bages, la davallada del sector de la construcció, el cop mortal a la petita i mitjana empresa, una indústria minera molt tecnificada que no preveu incorporar més mà d’obra, un sector agrícola residual i en constant disminució, propici a la precarietat dels seus llocs de treball i, especialment, l’espectacular caiguda de la multinacional italiana Pirelli, són les causes de l’enfonsament comarcal que desgranen els cinc jubilats que comparteixen conversa, taula i partida des d’un bar de Sant Joan de Vilatorrada, al costat de Manresa. Des del finestral del bar s’aprecia la imponent silueta de la factoria Pirelli i en un dels murs encara es llegeix un melancòlic «No a l’ERO» de pretèrites lluites. Les paraules dels nostres informants transiten entre la nostàlgia i el rancor quan la conversa es centre en la multinacional. Dels cinc, tres han treballat llargs anys a la factoria de pneumàtics i rememoren temps no gaire llunyans, quan Pirelli va arribar a emplear 3.500 treballadors i marcava les hores, els neguits i les il·lusions de tota una comarca.

Albert R. ha treballat 25 anys a la factoria i reconeix «que els salaris mai han estat dolents. Fins i tot, els convenis laborals de la Catalunya Central prenien com a referència el de Pirelli». I afegeix que «tot i així, aquesta gent mai han tingut pèrdues i aquesta factoria en particular sempre ha obtingut beneficis. Per què marxen? Pregunta’t millor on marxen: a Rússia, a Rumania i a Brasil».

Tancament imminent

El 31 de desembre és el termni inexorable de la fi dels pneumàtics Pirelli al Bages. Mentrestant, els sindicats estan negociant a hores d'ara el ritme d'abandonament dels 580 treballadors que queden a la planta afectats per aquest segon ERO -el primer ERO del passat mes de gener va afectar 260 treballadors-. Uns ERO pactats favorablement -55 dies per any treballat i pejubilacions a partir dels 57 anys- que pretenen apaivagar la sensació d'estafa i d'engany que s'estén entre els afectats i que s'afegeix a la impotència i al cansament d'una lluita enverinada per l'opacitat i la desinformació.

I és que ningú a la comarca no s'esperava una necrològica de la històrica planta de la multinacional italiana. Tampoc l'Administració, que preveia un termini de tres anys, mentre s'estudiaven línies alternatives de producció. El president Montilla i el conseller manresà d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, havien visitat a Milà el president de la multinacional Marco Tronchetti, i havien tornat amb molt bones notícies que van escampar als diaris locals. Al passat mes de juliol, fa tot just un any, la direcció de l'empresa encara plantejava la possibilitat de la construcció d'una nova planta i no hi avia alcalde de municipi de la rodalia que no oferís terrenys per a la seva ubicació. I, al març de l'any passat, l'aleshores ministre d'Indústria, Joan Clos, feia campanya tot anunciant una negociació amb el Govern italià perquè Pirelli romangués definitivament al Bages.

No és estrany doncs, que els compromisos adquirits per l'empresa italiana en les negociacions amb els sindicats i amb l'Administració ja ningú no se'ls cregui. Entre d'altres, que Pirelli no marxarà del Bages. Segons el comunicat de la direcció, en la factoria s'ubicarà un centre hub logístic, un centre de desenvolupament d'energia fotovoltaica, una planta de reciclatge de pneumàtics i una altra de filtres antipartícules. Els nostres contertulians no poden amagar el somriure. S'afegeix a la xerrada Moisès Rial, antic delegat sindical de la CGT i acomiadat en el primer ERO del gener passat: "Tot plegat, per convertir la factoria en un magatzem de distribució de pneumàtics al nord d'Àfrica i el Sud d'Europa que amb 50 o 60 treballadors ja cobreix la demanda. Aquest procés negociador deixa força clar que el poder polític és un vassall del poder econòmic". Moisès també diposita sobre la taula de joc una pregunta capciosa que obté el silenci còmplice dels veterans: " Que passarà amb els 162.000 metres quadrats de la factoria Pirelli, dels quals 124.000 són edificables? Qui es beneficiarà d'aquesta deslocalització encoberta?"

Model industrial

La fugida de Pirelli deixa òrfena una comarca sencera i evidencia un model industrial de territori, hereu del centralisme més ranci que ha provocat en la Catalunya Central inseguretat, augment de l'atur i manca d'expectatives. Segons un estudi elaborat per l'Observatori del Bages, de les primeres 50 empreses de la comarca, el 60% presenten problemes relacionats amb ERO o situacions assimilables. Un panorama gens esperançador en una comarca amb l'autopista més cara d'Europa i amb un tren que arriba a Barcelona més tard que fa un segle.

Moisès Rial (CGT): "La comarca va ser una Àfrica a Europa"

Moisès Rial és un antic delegat de la CGT a Pirelli, d'on va ser acomiadat al mes de gener passat, durant el primer expedient regulador. Ha participat activament en totes les lluites que en els darrers 16 anys s'han viscut a la factoria i emfasitza "el caràcter fraudulent i enganyós de les propostes de la direcció de la companyia durant les negociacions. Cal recordar que Pirelli ha estat assessorada pel bufet de Miquel Roca". Durant el primer expedient del gener passat, recorda que "per evitar conflictes posteriors", la direcció va nominar els 40% dels afiliats de la CGT per cobrir l'ERO i que una de les estratègies utilitzades des d'un principi ha estat "la tàctica del desgast". "La gent, finalment, està farta de lluitar i de tanta mentida i el que vol és marxar cap a casa en pau".

Sobre el model industrial a la comarca, és concloent: "En 23 anys de CiU es va fer una política d'aterratge d'empreses de capital estranger i van convertir això en l'Àfrica salarial d'Europa: poc valor afegit, mà d'obra intensiva que produïa, els salaris més baixos de l'Europa occidental... I tot segueix igual. No s'ha fet un canvi de model estratègic en aquest país ni en aquesta comarca".

Segons Moisès, "la deslocalització de Pirelli ha estat escandalosa i ha comptat amb la ingenuïtat còmplice de l'Administració i dels sindicats majoritaris. Pirelli ha obtingut plusvàlues immenses i marxa com si no res...".

Article de J. Palomés publicat al número 928 del setmanari El Triangle.