CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El BCE posa l’aixovar en les noces de la UE i la banca

Dijous, 29 desembre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'autor examina qui ha guanyat en les setmanes posteriors a la cimera de la UE. La banca ha mogut fitxa per a fer-se amb títols de deute públic.


MIGUEL ÁNGEL LUQUE MATEO / Diagonal nº 164 / 27 desembre 2011

En la segona setmana de desembre el Banc Central Europeu (BCE), en coordinació amb els principals bancs centrals del món, anunciava noves “mesures no convencionals per a facilitar un accés del sector bancari europeu a la liquiditat i millorar el funcionament del mercat interbancari”. A més de rebaixar els tipus d'interès en un quart de punt, fins a situar-los en el 1%, les principals novetats consisteixen a permetre que els bancs puguin rebre préstecs del Banc Central Europeu per un període inusualment llarg de tres anys, en lloc d'un, a més de relaxar les garanties que se'ls exigeixen per a poder sol·licitar aquests préstecs.

En definitiva, es tracta d'augmentar encara més la barra lliure de liquiditat al sistema bancari, tenint en compte que, per exemple, Dexia Bank té disposats 45.000 milions en una línia de crèdit, ampliable fins a 90.000 milions i que, en aquesta setmana, 80 bancs es van presentar en les finestretes del BCE a demanar més de 50.000 milions d'euros.

El paradoxal de la situació és que, mentre això passa, els Tresors Públics dels Estats de la perifèria Europea es troben amb creixents dificultats per a poder col·locar les successives emissions de deute, de manera que han de pagar, a més, un interès cada vegada més elevat que, en el cas dels bancs espanyols està entorn del 5-6%, pels bons espanyols. I qui es beneficia d'aquesta alta rendibilitat que detreu uns ingressos públics que es retallen d'altres partides? Aquest mateix sector financer que, a pesar de totes les dificultats, s'aprofita d'un sistema que li permet guanyar sobre un 4-5%, simplement, prestant als Estats els diners que abans ha rebut del BCE.

Així, per exemple, segons les dades de l'Autoritat Bancària Europea, els grans bancs espanyols han elevat la seva cartera de deute públic estatal en un 1,83% en els nou primers mesos de l'any, al mateix temps que han reduït el crèdit a l'Administració pública en un 12%.

Arribats a aquest punt un es pregunta: com és possible que una institució pública europea com el Banc Central corri a rescatar als bancs i no realitzi la mateixa política amb els Governs i els seus ciutadans? La resposta tècnica es basa en la independència de l'entitat i en la prohibició de finançar als Estats imposada per l'article 123 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. La veritable raó, no obstant això, caldria buscar-la en els problemes d'apalancament dels principals bancs alemanys i en la dictadura imposada pels mercats, que col·loquen al capdavant de les institucions que dirigeixen la política financera als seus propis homes disfressats de tecnòcrates. Pensi's que Mario Draghi, l'actual president del BCE, a més d'haver estat director executiu del Banc Mundial, va ser exvicepresident durant els anys 2002 a 2006 del banc nord-americà Goldman Sachs que, constitueix un dels grups d'especulació més grans del món i que va ajudar a camuflar el deute grec mitjançant instruments financers per a enganyar a Brussel·les.

L'as en la màniga

Assistim a una altra jugada del capital, ja coneguda per alguns països llatinoamericans, amb la següent seqüència:

1) s'enfonsa als països mitjançant l'especulació en borsa/mercat i se'ls infon una por constant i progressiva a la resposta dels mercats;

2) se'ls obliga a recórrer a préstecs per a mantenir-los en statu quo o “salvar-los”, amb quanties perfectament calculades perquè no puguin ser pagades, com ha succeït a Grècia;

3) se'ls exigeixen retallades socials i privatitzacions en detriment dels ciutadans, sota l'amenaça que si els governs no les executen els inversors es retiraran de por de no poder recuperar els diners invertits en el seu deute públic;

4) es crea un altíssim nivell de descontentament social, propici perquè el poble accepti qualsevol cosa amb la condició de sortir de la situació,

i 5) el capital col·loca als seus homes on millor li convé (Monti i Papademos a Itàlia i Grècia, per exemple).

Treva en els mercats

LA PRIMA DE RISC baixa després de la venda de deute públic

Al tancament d'aquesta edició, la prima de risc del deute espanyol es mantenia estable —en 317 punts—. Les últimes subhastes de deute del Tresor Públic han superat les expectatives, ja que ha augmentat significativament la inversió d'agents financers en el deute, donada la seva alta rendibilitat.

ALEMANYA, líder en deute públic en circulació

Alemanya és el país europeu que més quantitat de deute públic té en circulació (dos milions), per davant d'Itàlia, el deute públic de la qual suposa més del 120% del PIB. Això obliga a Itàlia a pagar tipus d'interès del 6 i el 7% a qui inverteixen en el seu deute.

ESPANYA va gastar un 28% més a pagar interessos respecte a 2010

El cost financer de les operacions de venda de deute de l'Estat ha estat superior als 22.000 milions en 2011. Aquest any s'han batut rècords en els tipus d'interès que ofereixen les emissions de deute públic. Al novembre, el Tresor va pagar més d'un 5% per col·locar deute a 12 i 18 mesos, la xifra més alta des de 2000.

* Miguel Ángel Luque és professor titular de la Universitat d'Almeria. Article extret del núm. 164 de la revista Diagonal

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció