CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El camí fins a les 65 hores: Un salt enrere de cent anys en el dret laboral

Dimecres, 16 juliol, 2008
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La decisió de la Unió Europea d'ampliar la jornada laboral ha sorprès a l'opinió pública. Però les reculades en drets laborals porten temps produint-se. Analitzem els plans europeus que han dut a aquest punt.

Recentment l'opinió pública dels Estats membres de la UE s'ha vist sacsejada per una notícia concreta: els ministres de Treball de la Unió han adoptat una proposta de modificació de la directiva sobre l'ordenació del temps de treball. Perquè la modificació sigui un fet només falta que l'aprovi el Parlament Europeu.


Aquesta proposta no podia menys que provocar estupor en la ciutadania europea, ja que en ella es prenen mesures que poden definir-se, bàsicament, entorn de tres aspectes clau.

El primer d'ells és la determinació d'un temps de treball expandit per als treballadors europeus: el límit màxim de la jornada laboral (48 hores de treball setmanals) podrà superar-se per acord entre empresari i treballador, sempre que no se superin un total de 65 hores setmanals –amb períodes de guàrdia– o 60 hores setmanals –sense ells– tret que, en l'últim cas, existeixi un conveni col·lectiu o acord entre patronal i sindicats que estableixi un període major.

En segon lloc, es defineix el concepte de “període inactiu d'atenció continuada”, temps que el treballador es troba en el lloc de treball, a la disposició de l'empresari, però sense prestar servei ni exercir les seves funcions. Aquest temps no es computarà a efectes salarials, de còmput de jornada màxima ni en relació als descansos diaris i setmanals, aprofundint en la concepció de la prestació laboral com una prestació de resultat (visió neoliberal) i no de mitjans (visió clàssica del Dret del Treball), amb previsibles efectes sobre la qualitat de serveis que, com el sanitari, es fonamenten en massives guàrdies d'aquest tipus.

I en tercer lloc, a l'haver-se deixat oberta l'extensió de la jornada màxima en funció de l'acord individual entre empresari i treballador, s'ataca a la línia de flotació de l'edifici sencer del Dret Laboral, retornant-nos als temps que s'afirmava l'aptitud del contracte civil per a regular les relacions industrials, desplaçant a l'oblit l'acció sindical.

Nova agressió als drets

Ens trobem, en tot cas, davant una Directiva comunitària, i cal fer notar que aquestes normes no són directament aplicables pels Estats membres, sinó que les mateixes han de ser traslladades als ordenaments jurídics nacionals per regulacions internes de desenvolupament. I que, a més, aquestes funcionen com un sòl mínim: l'Estat en qüestió no té per què regular exactament així el temps de treball, sinó que sempre pot fer-lo de forma més favorable per al treballador. No obstant això, mentre la Directiva existeixi, la temptació d'allargar la jornada fins a l'extrem indicat en ella estarà sempre present.

I és que aquesta nova agressió als drets laborals dels treballadors no és un acte aïllat. La veritat és que configura una més de les modificacions que resultaven previsibles a la calor del desenvolupament del concepte de la flexiseguretat potenciat pel "Llibre Verd - Modernitzar el Dret del Treball per a afrontar els reptes del segle XXI", presentat per la Comissió Europea en l'any 2007. Recordem que a la promoció del concepte de la flexibilitat externa (facilitat d'acomiadament) efectuada per la Comissió, va respondre un Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu, proposant al seu torn la flexibilitat interna (funcional i horària). Enfront del que, finalment, el Consell Europeu va decidir que convenia donar suport ambdues.

Flexibilització, d'altra banda, que arriba a la seva major expressió precisament on va tenir la seva gènesi el mateix dret laboral (en la regulació col·lectiva del temps de treball) i que ha fonamentat totes les modificacions introduïdes per les successives reformes implementades en l'Estat espanyol en els últims decennis. Desregulació i flexibilització que no busquen altra cosa que soscavar tota resistència al poder de comandament empresarial.

Ofensiva flexicuritària

Es tracta doncs, d'una proposta de Directiva que incorpora tota una bateria de mesures que afectaran no tan sols als professionals de la sanitat i altres ocupacions amb assidus períodes de guàrdia, sinó també als sectors més febles i precaritzatss: només cal fer el compte de quantes hores podrà realitzar un treballador temporal (sempre més feble a l'hora d'establir un acord individual amb l'empresari), 60 hores per setmana durant cada període de tres mesos, fan un total de 2.880 hores a l'any.

Així doncs, l'ofensiva flexicuritaria avança, demolint al seu pas tota una branca del dret que trobava la seva justificació, precisament, en el reconeixement de la desigualtat de partida, a l'hora de negociar, entre empresari i treballador. Desigualtat que havia de ser compensada per l'establiment d'uns mínims indisponibles per l'Estat. El treballador, aïllat, ara podrà pactar el que vulgui. Beneïda llibertat la dels i les que no tenen més que la seva força de treball, i estan obligats a vendre-la en el mercat.

Article de José Luis Carretero Miramar, autor del llibre "Contratos temporales y precariedad"

Article extret del nº 81 de la revista Diagonal

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció