El carrer indignat

El carrer, allunyat de les fredes i manipulades estadístiques o notícies, és el veritable termòmetre social que ens permet mesurar el grau d'insatisfacció de la societat. Aquest últim any, el carrer ens deixa gravada en la retina la indignació dels que se senten marginats de l'estat de benestar incomplet i en clara reculada.

Demostrant que no estavems dormits, vam sortir al carrer en massa a protestar contra la guerra de L'Iraq o la la manipulació de la informació dels greus atemptats del 11M. Aquesta vegada, la retallada de llibertats imposada per les entitats financeres i les grans corporacions, amb la col·laboració, sense pudor, de les classes polítiques de tots els estats, ha incrementat l'heterogeneïtat de les persones que l'ocupem i la diversitat dels moviments socials, símptoma inequívoc que la resposta ha estat molt més nombrosa que les anteriors.

Per desgràcia, no seran les i els polítics del Partit Popular una excepció i decidien, tot just una setmana després de la constitució del govern i contra el seu propi programa electoral, retallar el dèficit públic pujant impostos i reduint les despeses socials.

Volen que paguem la seva crisi: persones majors, o en edat infantil, estudiants o treballadores, per compte propi o aliena, que desenvolupen la seva activitat en el públic o en el privat, siguin incapacitades, actives o en l'atur, forans o immigrants... La recepta és sempre la mateixa; però aquesta vegada en dosis industrials: congelació de les pensions i salaris, abaratiment de l'acomiadament, pujada dels impostos i grans retallades en despesa social. I ens avisen que la retallada de 16 milions d'euros es pot veure incrementada per cada punt que se superi el 8% del dèficit!

Però a aquesta cançó de bressol, corejada per polítics, agents socials i mitjans de comunicació de masses, amb tonada d'austeritat i melodies de sacrifici, el carrer li retorna un crit unànime: Aquesta crisi no la paguem!

Fins i tot entre les escletxes del periodisme institucionalitzat s'escapen advertiments de l'error de triar la retallada de la despesa pública i l'augment de la pressió fiscal, per als de baix, com únics camins per a eliminar el dèficit. Més al contrari, diuen que l'única possibilitat de reactivar la destrossada economia és mantenir el poder adquisitiu i augmentar la capacitat de l'estat per a seguir millorant l'imperfecte estat de benestar.

Però, per a aconseguir-ho, primer caldria aplacar la voracitat dels mercats financers posant barreres al lliure comerç, culpable de l'estrangulament creditici, tan sols solucionat, momentàniament, pel préstec dels governs a les entitats financeres a interès mínim. Caldria impedir que els bancs utilitzessin aquests diners, com ho estan fent, per a especular amb el deute públic i asfixiar-los; i, ja que es va concedir per a donar liquiditat a milers de persones en dificultats, o a les petites i mitjanes empreses a la vora de la fallida, forçar-los que així ho facin.

Per a sortir d'aquesta situació, a més, el nostre govern hauria de pujar l'impost de successions, recuperar el del patrimoni, eliminar els privilegis de les Sicav, augmentar la persecució del frau fiscal amb l'enduriment de les penes per prevaricació, frau i evasió fiscal... i un llarg etcètera de mesures que permetrien creure que existeix una democràcia real i justa.

O en el més proper, en la nostra Telefònica, hauria d'haver impedit la retallada de la plantilla amb subvencions estatals, com el subsidi d'atur que ja complementa la indemnització de qui se'n van; o les exempcions fiscals que buiden les arques de l'estat. I sent cert que sindicats signants i empresa van arribar a un acord perquè Telefònica compensés aquesta sagnia i que, fins i tot, hi ha una llei (sense desenvolupar) que l'obligaria a reingressar en la hisenda pública una part del subisidi emprat, recentment, la patronal, reclama la inconstitucionalitat d'aquesta mesura perquè s'aplicaria només a les empreses de més de 500 persones. Aquest és el seu tarannà!

Insistirem a lluitar contra tal atrocitat i, a pesar que el ministeri de treball ens ha desestimat el recurs d'alçada del ERO (era d'esperar que el ministeri, que li va donar el vistiplau, amb l'informe favorable dels sindicats que van signar l'acord, ho desestimés), ja hem anunciat a la justícia el nostre recurs contenciós administratiu, obligatori previ a la posterior denúncia.

No estem sols, l'essència de la demanda coincideix amb la de la lluita de milions de persones que, exigint la sobirania popular en multitud d'assemblees, concentracions i manifestacions, reclamen un món més humà i sostenible.

Ara, més que mai, la lluita transcendeixen del laboral per a instal·lar-se, com ho està fent, en tota la societat, més enllà dels centres de treball. La nostra organització té l'obligació de participar i arrossegar al major nombre de persones a aquesta altra globalització, la de la lluita social, en contra dels que defensen la de la deshumanització i la destrucció del planeta.

Secció Sindical CGT Telefònica Tarragona

Attached documents