El coneixement com a mitjà, el coneixement com a fi
La comunitat educativa alerta: les reformes que es porten a terme amb cada canvi de govern –d’acord amb els gustos i valors del partit de torn- no només dificulten la feina de mestres i professors, creant una gran inestabilitat curricular, sinó que, a més, no han frenat el fracàs escolar que des de fa uns anys ha esdevingut una de les grans preocupacions del sector.
Es creen i s’eliminen matèries, es recuperen convocatòries d’exàmens desaparegudes, es projecta reduir o allargar l’escolaritat obligatòria i, des de fa uns mesos, plana un futur incert sobre la Selectivitat, que podria donar lloc a una revàlida al final del cicle de Batxillerat, tot plegat amb l’objectiu de definir un nou model d’alumnat, potencialment, un nou model d’empleat dissenyat per les bases del sistema perquè ocupi el lloc que el faci més eficaç per al sosteniment d’una situació social, econòmica, laboral i personal que és insostenible.
Jean- François Lyotard (Versalles 10 d'agost de 1924 - París 21 d'abril de 1998)filòsof que situem en el difícil context de la postmodernitat advertia que el coneixement ha esdevingut una moneda de canvi, alguna cosa que s’ha de tenir per aspirar a obtenir quelcom a què atribuïm més valor. El coneixement ja no és un fi en sí mateix, sinó que ha quedat reduït a un mitjà més. L’estira i arronsa al que ens aboca l’actual situació educativa explicita d’una forma molt clara aquesta pèrdua del valor del coneixement.
El coneixement hauria de ser, en primer lloc, una oportunitat per a la construcció personal i social de l’individu d’acord amb les seves particularitats i les seves inquietuds, el coneixement no pot ser un instrument per a la fabricació en sèrie d’un conjunt de ciutadans homogenis i desencantats, ha de fomentar la capacitat d’elecció de cada individu, l’auto didactisme i la construcció d’uns valors propis que li permetin elaborar un projecte de vida sobre la base de la llibertat i la reflexió.
L’escola ens ha de fer capaços d’aprendre i no d’obeir amb el cap cot i callar, de fer i no d’ esperar, de creure en les nostres possibilitats transformadores del món i no arronsar-nos davant les limitacions i censures procedents de l’imaginari dels qui es troben al poder . Hem d’aprendre a aprendre allò que volem saber i no allò que ens hem d’aprendre per a fer funcionar un engranatge mancat de lògica que fa temps que ha oblidat el sentit de la paraula humanitat.
Som nosaltres les qui hem de donar de nou valor al coneixement abans no acabi de fondre’s com l’arma de doble tall de l’estat del malestar.
Núria Bazaga, Secretària de Gènere de CGT Girona