El disbarat de Wert: L’avantprojecte de la LOMCE aposta per menys assignatures, més concertada, més competitivitat, interins a dit…
La Contrareforma educativa proposada pel Ministre Wert i el PP (la LOMCE) suposa no solament un
important pas enrere en el Sistema Educatiu sinó l’ampliació de la Competitivitat entre Centres i alumnat,
l’ampliació dels Concerts, la privatització de serveis com la contractació d’interins, la retallada d’hores en
matèries i assignatures que fins ara eren bàsiques, la introducció de la ideologia neoconservadora del PP i
la permanència de l’adoctrinament ideològic…
1. Recentralització del currículum per
«tornar al bàsic».
Augmentar el percentatge de continguts establerts
pel Govern central que fixarà el 65% dels currículums
escolars en els territoris que tinguin llengua cooficial i
el 75% en aquelles que no la tinguin (actualment, és el
55% y el 65%, respectivament); així com les
competències bàsiques i els criteris d’avaluació.
Reduir el nombre d’assignatures i centrar la càrrega
lectiva en uns continguts mínims i bàsics, és el que
s’anomena en la terminologia neoconservadora «tornar
al bàsic». Dedicar així l’educació obligatòria a preparar
mà d’obra barata, flexible i polivalent, dotada amb els
coneixements instrumentals bàsics per accedir a un
futur mercat laboral precari i en constant rotació. El
que Berlusconi va resumir amb el lema de les tres «is»:
«Inglese, Internet, Impresa» (traduït aquí, aquest últim
per «esperit emprenedor»).
En aquest retorn al de sempre, es dóna
preponderància a Educació Física, Anglès, Llengua
Castellana i Matemàtiques; es retalla en Ciències
Socials, Economia, Música, Plàstica, Filosofia,
Grec, Ciències, Psicologia, Tecnologia i
desapareixen moltes assignatures sobre tot al
batxillerat. També elimina Educació per a la
Ciutadania i els Drets Humans a primària i a l’ESO
la substitueix per Educació Cívica i Constitucional.
Suprimeix tot el relacionat amb el
reconeixement de la diversitat en els models
familiars i en l’orientació sexual, mentre inclou
nous temes com el respecte a la vida lligat als
postulats de l’església catòlica.
2. Segregació classista de l’alumnat.
El segon principi que es desprèn d’aquest Avantprojecte
és la filosofia i la pràctica de segregar, seleccionar i
classificar com més aviat a l’alumnat no només mitjançant
«itineraris» sinó amb la doble titulació. Es crea un nou tram
educatiu, la Formació Professional Bàsica que substitueix
als programes de qualificació professional (PQPI) i que
donen lloc a la titulació de «Tècnic Professional Bàsic».
Encara abans, en 2n d’ESO, els alumnes que hagin repetit
dues vegades també podran accedir a programes de
Millora De l’Aprenentatge i Rendiment, que duraran dos
anys i substituiran a la diversificació curricular, que ara
arrenquen un curs després, en 3r.
A més s’empeny a aquests programes l’alumnat que
tingui «situació socioeconòmica desfavorable». Wert
equipara així pobresa i poca capacitat per a l’estudi i posa
al mateix nivell les dues realitats, la de tenir moltes dificultats
en els estudis i menor capacitat per seguir les classes, amb
viure en una família amb ingressos econòmics baixos. La
qual cosa reflecteix la visió de l’equip ministerial de Wert.
No queda aquí la cosa. S’avança també la via cap a FP
a 3r d’ESO. Els estudiants triaran algunes optatives i
entre dos nivells de matemàtiques. Després, en 4t,
els itineraris cap a la FP o el Batxillerat estaran «ben
diferenciats» establint una separació irreversible
entre l’itinerari acadèmic i el professional. Com
veiem és una restauració de la LOCE de l’època
d’Aznar: separar i segregar el més aviat possible.
Itineraris que no condueixen a reduir l’abandonament
i el fracàs escolar, com pretén fer-nos creure, sinó a
eliminar progressivament la comprensivitat i la
igualtat d’oportunitats.
3.Cursa d’obstacles amb tres revàlides.
El tercer eix sobre el qual pivota aquesta reforma
proposada per Wert és convertir l’educació en una cursa
constant d’obstacles i superació de proves i revàlides al
final de cada etapa (Primària, ESO i Batxillerat), apostant
per un model d’ensenyament basat en la pressió de
l’examen, davant d’un model educatiu més centrat en les
necessitats i motivacions de l’alumnat. És el que el PP
entén per «cultura de l’esforç» i «carrera meritocràtica».
En comptes de buscar estratègies i formes de motivar i
entusiasmar l’alumnat pel coneixement i l’aprenentatge, es
concep l’educació com un camí de penitència i sofriment,
minat de proves i exàmens continus, que converteix
l’educació en un autèntic viacrucis recuperant l’esperit
tardofranquista de la «lletra amb sang entra». El problema
afegit és que s’acaba estudiant el que s’avalua i es centra
el temps i els esforços docents en preparar l’alumnat per
resoldre proves i exàmens en totes les etapes educatives,
com ja passa en 2 º de batxillerat de cara a la selectivitat.
4. Jerarquització dels Centres Educatius.
El Consell Escolar deixa de ser òrgan de decisió. L’article
127 diu textualment: «El Consell Escolar és l’òrgan
consultiu del centre...» i, per tant, s’impedeix
als pares i a les mares, així com als docents
i a l’alumnat la seva participació en
les decisions del Centre.
Es dota de molt més poder als
Directors, equiparant-los als gestors
d’una Empresa. Es reforça
l’autonomia dels Centres i la funció
directiva, com a la LEC. El Director o Directora podrà
abandonar projectes educatius per centrar-se en el
pressupost i complir amb les exigències de l’Administració.
Article 132. «Competències del Director…n) decidir
sobre l’admissió d’alumnes amb subjecció a l’establert
en aquesta llei orgànica i disposicions que la
desenvolupin. o) aprovar l’obtenció de recursos
complementaris.»
Elecció del Director; segons els articles 133 i 135 se
suprimeixen les decisions de Claustre i Consell Escolar i
serà l’Administració qui nomeni a dit als Directors, ja que
segons l’Article 135, punt 2; «La selecció serà realitzada
per una Comissió constituïda per representants de
l’Administració educativa i almenys un 30% de
representants del Centre, d’aquests últims el 50% serà
del Claustre.» És a dir l’Administració té fins al 70% de
poder decisori en el nomenament del Director.
Els Directors podran seleccionar professorat a dit sense
estar, si més no, en Borses d’Interins i saltant-se criteris
normatius en el cas del professorat funcionari. Article 122,
apartat 4; «…el director del Centre disposarà
d’autonomia per adaptar recursos humans a les
necessitats del Centre (…) a) Establir requisits i mèrits
específics per als llocs oferts de personal funcionari,
així com els llocs en interinitat, en aquest cas podran
rebutjar-se, mitjançant decisió motivada, la
incorporació de personal procedent de les llistes
centralitzades. b) Quan existeixi vacant i finançament
adequat i suficient, proposar de forma motivada el
nomenament de professors que, havent treballat en els
projectes de qualitat, siguin necessaris per a la
continuïtat dels mateixos.
5. Concepció mercantilista de l’educació.
El cinquè element d’aquesta nova contrareforma
educativa augmenta l’autonomia dels Centres, fomenta la
seva especialització i exigeix la rendició de comptes. Es pretén
sotmetre els centres educatius a les exigències del mercat,
especialment a la competitivitat, establint proves externes a
nivell nacional, per oferir una classificació de col·legis segons
els seus resultats. Per tal de que els «clients» puguin comparar
i triar aquell que més avantatges competitius els aporti als
seus fills i filles en el futur mercat laboral.
L’article 122.4 diu «El projecte educatiu de qualitat
podrà suposar l’especialització dels centres en els
àmbits curricular, funcional o per tipologia d’alumnat,
i comprendre, entre altres coses, actuacions tendents a
l’excel·lència, a la formació docent, a la millora del
rendiment escolar, a l’atenció de l’alumnat…» Segons
això es podrà segregar als alumnes en diferents tipus de
Centres. El que remet als Centres d’Excel·lència de la
Comunitat de Madrid aprovats per Esperanza Aguirre. Serà
l’Administració qui posarà els requisits a cada centre. La
supressió del punt 2 de l’article 140 permet que les
avaluacions externes puguin fer classificacions d’alumnes
i centres en un llistat públic. La qual cosa permetrà fer
valoracions individuals dels alumnes, de manera que en
aquest mercat competitiu les escoles es fan més selectives,
rebutjant l’alumnat que presenti més dificultats i que pugui
fer baixar els seus resultats i la seva posició en la
classificació del rànquing de resultats d’aquestes
avaluacions.
6. Finançament segons els resultats.
Aquest eix està profundament relacionat amb el cinquè
element , el «pagament per resultats». Es tracta d’aplicar
reforços i incentius als centres, no ja en funció de les
necessitats del centre i del seu alumnat, sinó d’acord amb els
resultats que obtenen en aquestes avaluacions. En definitiva,
condicionar el finançament públic als resultats obtinguts,
mitjançant els contractes-programa o altres fórmules similars.
Això suposa la competència oberta entre centres que
lluitaran per tenir els millors alumnes o els millors resultats
per no perdre els recursos de l’Administració. Segons
l’article 144 sobre avaluacions generals de diagnòstic
desapareix la referència expressa a la prohibició de realitzar
classificacions de Centres i a la publicació de les
mateixes.»Les accions de qualitat educativa, que hauran
de ser competitives, suposaran per als Centres educatius
l’autonomia per a la seva execució, tant des del punt
de vista de la gestió dels recursos humans com dels
recursos materials i financers».
Es busca ajustar el pressupost a tots els Centres, a partir
de la qual cosa se’ls ofereix una sèrie d’incentius o càstigs
depenent dels resultats obtinguts. Els Centres es poden
finançar amb activitats en el seu espai o cedint-los.
Com podeu observar molts d’aquests plantejaments estan
també en la LEC catalana del quatripartit.
7. Foment del negoci educatiu.
Finalment, es complementen la resurrecció d’aquestes
velles receptes tardofranquistes amb el setè eix, l’anomenada
«nova gestió». És a dir, gestionar els centres públics segons
les receptes de l’empresa privada, mitjançant una major
autonomia financera que requereixi de fonts de finançament
privades davant la insuficiència del finançament públic.
Finançament extern de patrocinadors que imposen els seus
logotips i exigències, introduint els interessos privats i mercantils
a l’educació pública, així com la «professionalització» de la
direcció, com gerents o directius professionals especialitzats
en gestió empresarial i de recursos humans de manera
«eficient» i amb rendibilitat econòmica.
Es legalitza el finançament als centres concertats que
segreguin alumnat per sexe, malgrat tenir sentències
judicials del Tribunal Suprem en contra. Els cicles de
Formació Professional Bàsica «es podran concertar amb
caràcter preferent» (Article 116.6). S’exclou de l’Educació
Bàsica al primer i segon cicle d’Infantil, al Batxillerat, als
Graus Mitjans i Superior de Formació Professional i al Règim
Especial. D’aquesta manera s’afavoreix la
seva privatització.
Sobre el Batxillerat, l’apartat 7 que
s’afegeix a l’article 121 de la LOE diu
textualment «Correspon a l’Administració
promoure l’especialització dels Centres
Educatius Públics de Batxillerat en funció
de les modalitats establertes en aquesta
llei, a fi que aquestes Administracions
puguin programar una oferta educativa
ajustada a les seves necessitats.» És a dir
que se seguiran suprimint modalitats de
Batxillerat en la Pública, de cara a oferir-los
a la xarxa concertada.
CGT exigeix la retirada
d’aquesta contrareforma
educativa que vol establir
un model escolar elitista i
discriminatori. Amb
aquesta enèsima nova ‘Ley
Orgánica para la Mejora
de la Calidad Educativa’, el
PP vol tornar a l’antiga llei
d’educació de l’època
d’Aznar, aprofundint
encara més en aquest
procés de privatització,
segregació i
desmantellament de
l’educació pública.
>>> En document adjunt el butlletí L'Esquerda de CGT Ensenyament que inclou aquests continguts
Attached documents