CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El finançament públic de l’Església Catòlica s’enfila fins als 11.000 milions d’euros anuals

Dimarts, 22 maig, 2012

MARC RUDE - Setmanari Directa

11.000 milions d’euros de diner públic aniran a parar aquest any a les mans de l’Església Catòlica. Segons el còmput que ha presentat la plataforma Aliança per una Europa Laica, les diferents administracions de l’Estat Espanyol sufragaran les activitats de la institució clerical amb una xifra que triplica la partida pressupostària destinada a educació i cultura i supera l’import de l’últim paquet de retallades aprovat per l’executiu de Mariano Rajoy.

La jerarquia eclesiàstica guanya influència política de la mà del Partit Popular, que modificarà la llei de l’avortament i es planteja revisar el paper de la doctrina religiosa a l’escola pública. Mentrestant, el clergat continua predicant l’homofòbia des del púlpit, així com es succeeixen els escàndols relacionats amb els abusos a menors per part de sacerdots i la involucració directa de l’església en els episodis més macabres de la dictadura franquista. Joseph Ratzinger torna a amenaçar amb el foc etern a una societat cada cop més secularitzada, on el seu missatge perd adeptes a una velocitat vertiginosa.

Finances privilegiades

Prop de l’1% del PIB estatal es destinarà aquest any, a través de subvencions directes i privilegis fiscals, al manteniment de la casta sacerdotal. Els concerts amb escoles religioses suposaran una despesa de 3900 milions, a la vegada que 500 milions més es destinaran a contractar capellans per a donar classes de religió als centres educatius de titularitat pública. La coneguda “casella” de la declaració de renda, que l’any passat va marcar un 35% de la ciutadania, assignarà 248 milions directes a la Conferència Episcopal, mentre que dels impostos d’aquelles persones contribuents que escullin la opció “altres finalitats socials”, una tercera part també acabarà a les arques d’organitzacions caritatives vinculades a l’Església Catòlica.

Cal recordar que la institució està exempta per llei del pagament de diverses taxes, entre les quals destaca l’Impost de Béns Immobles (IBI). Un patrimoni conformat per 110.000 propietats i 150.000 hectàrees de terreny agrícola queda així lliure de càrrega impositiva. La promesa del “paradís celestial” es transforma a terra en un paradís fiscal que suposa la pèrdua anual de 2500 milions en tributs “perdonats”.

Gràcies als acords econòmics signats entre l’Estat i el Vaticà el 1979, la funció pública manté en nòmina la presència clerical a presons, hospitals i exèrcit, amb un cost de 25 milions d’euros l’any. Els pactes de 1979, revisió del concordat franquista, signat el 1953 i ratificat el 1976 per Joan Carles de Borbó, estipulen però que l’església es compromet a conseguir per sí mateixa, de manera progressiva, els recursos necessaris pel seu finançament. 33 anys després, aquesta clàusula queda en paper mullat, alhora que es qüestiona la constitucionalitat del propi document, de difícil encaix en un estat oficialment no confessional. El Moviment Laic i Progressista afirma que “ningú pot ser obligat a finançar el culte de cap confessió”, per la qual cosa demana “la derogació del concordat i els acords amb la Santa Seu”.

Simpaties polítiques

El retorn del PP a la Moncloa ha estat rebut amb gran il·lusió des dels altars. La Conferència Episcopal, que va demanar de manera “indirecta” el vot a la formació conservadora, va oferir “suport espiritual” -en paraules del seu president, Rouco Varela- al govern de Rajoy. Tots els nous ministres van jurar el càrrec davant un crucifix i amb la mà sobre la Bíblia. El mes de febrer, el titular d’Educació i Cultura José Ignacio Wert va anunciar la supressió de l’assignatura d’educació per a la ciutadania, que segons ell “adoctrinava la canalla en el socialisme”. La reintroducció de la religió com a matèria obligatòria a l’escola pública es veu plausible. En paraules del cardenal Lluís Martínez Sistachs, les criatures que no estudien religió “pateixen un analfabetisme” que fa que “es sentin atretes per les sectes i els fonamentalismes”.

Europa Laica, en canvi, considera que la doctrina religiosa rebaixa les hores d’educació curricular en una mitjana del 10% del temps lectiu, cosa que significa, entre primària i secundària, la pèrdua d’un curs sencer. Pel que fa a les escoles sota gestió religiosa, la Lliga per la Laïcitat en denuncia la segregació per gèneres i la submissió de les nenes una indumendària i conducta patriarcals.

Les declaracions que han despertat més disputes, però, han estat les del ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón, que ha anunciat una reforma de la Llei d’Interrupció de l’Embaràs per tal de restringir l’accés a l’avortament. Gallardón matitza que, amb la nova legislació -que tramitarà a la tardor- “cap dona anirà a la presó”, i enfatitzava el mes passat que prenia mesures per prevenir “la violència de gènere estructural contra la dona pel fet d’estar embarassada” i “augmentar la protecció del dret per excel·lència de la dona, el de la maternitat”. El 19 d'abril, la secretària d’Igualtat de la Xunta de Galícia va comunicar que els fetus seran comptabilitzats com a membres de la unitat familiar a l’hora de rebre ajudes a l’habitatge. Una altra polèmica va envoltar el ministeri de Medi Ambient, al càrrec de Miguel Arias Cañete, per promocionar un llibre titulat La vegetación en la Biblia.

No són els populars els únics suports polítics dels quals disposa el clergat a l’Estat. Felip Puig ha reintroduït la missa al cerimonial del dia de les Esquadres -festa institucional dels Mossos-, que havia sigut eliminada durant els governs del PSC. La laïcitat de Zapatero, tanmateix, tampoc li va privar d’augmentar, el 2006, la designació pressupostària a l’església d’un 0,5 a un 0,7% del PIB. A la vegada, la visita de Joseph Ratzinger a Madrid -amb una despesa pública de més de 60 milions d’euros-, va trobar-li un adversari amb la missió de “reevangelitzar Espanya” i frenar “l’agressiu laïcisme” del govern. Hi va haver llavors detencions i càrregues policials contra les marxes de protesta convocades per Europa Laica i l’Asociación Madrileña de Ateos y Librepensadores, grups que també van ser privats de manifestar-se el 5 d’abril, quan els catòlics celebren “dijous sant”. La Confradía de la Virgen de las Angustias de Ciudad Real, però, sí que va poder sortir al carrer, lluint un emblema de la División Azul on s’aprecien la creu de ferro i el logotip de Falange superposats a la bandera d’Espanya i un crucifix.

Homofòbia endèmica

“Aquellas personas hoy llevadas por tantas ideologías que acaban por no orientar bien la sexualidad humana piensan ya des de niño que tienen atracción por las personas de su mismo sexo, y a veces para comprobarlo se corrompen y se prostituyen, o van a clubs de hombres nocturnos: os aseguro que encuentran el infierno”. Amb aquestes paraules es referia a l’homosexualitat el bisbe d’Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla, en una homilia retransmesa en directe per La 2, el 6 d’abril. La prèdica constitueix una provocació a la discriminació i a l’odi tipificada com a delicte segons l’Art. 50 del Codi Penal, com ha denunciat a la Fiscalia de Madrid la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transexuals (LEGBT).

PP i CiU han bloquejat la resolució de condemna plantejada pel consell de RTVE, així com els populars també han tombat la moció presentada per IU a l’ajuntament d’Alcalá demanant el cessament del clergue i no han accedit a contestar les preguntes del grup d’Izquiera Plural al Congrés. El bisbe Reig Pla, conegut per editar l’any passat una guia de “consells per curar la homosexualitat”, va aparèixer el 2009 celebrant una missa pels “caiguts” del bàndol franquista a Paracuellos del Jarama, flanquejat per una bandera espanyola preconstitucional (amb el “pollastre”). També va concedir-li al sacerdot José Martín de la Peña, condemnat per violar centenars de vegades una nena des dels 4 anys fins als 13, un pis per estar-se durant els permisos que li permetia el tercer grau penitenciari.

Declaracions com les Reig Pla, no obstant, són freqüents en l’àmbit clerical. L’arquebisbe de Tarragona i membre de l’Opus Dei, Jaume Pujol, va afirmar el gener que “el comportament dels gais no és apropiat per ells ni per la societat”. El mateix Joseph Ratzinger creu que els matrimonis homosexuals són “una amenaça pel futur de la humanitat”. Papa des de 2005, Ratzinger va “reintroduir” l’infern al missatge catòlic, “abolit” pel seu predecessor, Karol Wojtyla. El summe sacerdot, format com a prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe -antiga Santa Inquisició- i enemic afèrrim de la Teologia de l’Alliberament, va escriure a l’arquebisbe de Washington afirmant que “pot haver-hi una legítima diversitat d’opinió entre catòlics pel que fa a anar a la guerra i aplicar la pena de mort, però no respecte a l’eutanàsia i l’avortament”.

Infàncies robades

El paper de l’Església Catòlica durant la dictadura franquista és prou conegut. Més enllà de les atrocitats que van protagonitzar monges i capellans a les presons de dones i els reformatoris de la postguerra, el drama dels “nens perduts” es remonta a dates molt més recents. Fins al 1981, a la Clínica de San Ramón (Madrid) la monja María Gómez Valbuena dirigia una xarxa de compra-venda de nadons. Les religioses acollien dones embarassades amb pocs recursos, i a l’hora del part els hi mostraven un nadó mort que guardaven a una càmera frigorífica, mentre que el seu fill o filla era venut a famílies riques. El cardenal Lluís Martínez Sistach va demanar que es jutgéssin “amb criteris d’aquell temps” els robatoris de bebès.

D’altra banda, els abusos sexuals a menors són un fenòmen tristament habitual entre els clergues. Es calcula que als Estats Units hi ha més de 100.000 víctimes, i a Bèlgica 13 persones s’han suïcidat traumatitzades per les agressions que van sofrir de criatures. El 2010, The New York Times va destapar el cas de la violació de centenars d’orfes a Irlanda. El papa Ratzinger ha reconegut el problema, tot i que ell mateix va encobrir un sacerdot nord-americà que va violar a 200 menors amb discapacitat auditiva. Més “comprensiu” es mostra l’arquebisbe Celso Morga, que veu la causa de la pedofília en el fet de que “com tenim de tot, busquem plaers nous”. En una línia semblant, al futlletí setmanal Alfa y Omega, dirigit per Rouco Varela, hi apareixia al 2009 l’afirmació de que “quan es dissocia el sexe de la procreació i es desvincula del matrimoni, deixa de tenir sentit la consideració de la violació com a delicte penal”.

Catalunya no serà catòlica

Catalunya és la comunitat més laica de l’Estat. Al 2009, el 74% dels matrimonis s’hi van celebrar per ritus civil, mentre que a zones com Castella, Múrcia o Andalusia les núpcies civils van ser menys de la meitat del total. Tot i que, al mateix any, només un 29% de la ciutadania catalana es declarava no religiosa, aquesta taxa era tan sols del 2% al 1970, i creix ràpidament entre les generacions més joves. Un 75% dels nois i un 67% de les noies d’entre 15 i 24 anys es declaren no religosos o ateus, i el 87% no assisteixen mai a missa. Jordi Serrano, rector de la Universitat Progressista d’Estiu, va publicar el 2009 un llibre titulat Catalunya ha deixat de ser catòlica? on assegura que, en 20 anys, els catòlics a Catalunya seran “una exigua minoria”, i que “el poder del que encara disposa l’església catalana vé més del passat o de privilegis com el concordat que de la realitat sociològica”.

http://marcrude.wordpress.com/2012/04/24/el-financament-public-de-lesglesia-catolica-senfila-fins-als-11-000-milions-deuros-anuals/