CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El foc de Prometeu

Dijous, 29 desembre, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

A la caiguda del mur de Berlín el pensament lliberal va aprofitar per manifestar que les ideologies s’havien acabat, naturalment totes menys la dominant que es va convertir en el pensament únic. El capitalisme, sense cap oposició, va fomentar el pensament conservador per desenvolupar la seva política neoliberal i per donar poder il·limitat als anomenats mercats. Polítics, banquers i financers van agafar el timó del món per construir la seva aldea global revestida amb el seu pensament únic.

El resultat immediat d’aquest sistema fou l’auge del lliure mercat que havia d’estendre arreu del món la societat del benestar. Els filòsofs del pensament únic, a sou del capitalisme, van declarar que la història s’havia acabat i que la utopia havia deixat d’existir. A partir d’aquests moments manifestaven que l’única realitat era la que assenyalava el sistema capitalista: mercat lliure, oferta i comanda, així com els seus mals colaterals: deslocalització, acomiadament, atur, precarietat, etc.

El foment capitalista del desig va crear la necessitat del consum pel consum, però l’espiral del fals boom econòmic va esclatar la tardor de 2008 amb una crisi de grans conseqüències globals provocada pels sectors financers que va fer trontollar la societat de benestar. Aquesta crisi provocada per banquers, financers i polítics corruptes ha recaigut molt durament sobre els ciutadans més febles. Vázquez Montalbán ja havia manifestat, poc abans de morir, que la globalització: “...és com Robin Hood al revés. Ha aprés a robar els més pobres per donar-ho als més rics”.

En el món global dirigit per una cosa tan abstracta com el mercat, l’ésser humà acaba convertint-se en una peça més en mans dels “pirates” de les finances. Els partits polítics han deixat de tenir un rol important en la pressa de decisions, doncs, les principals ordres ja els hi venen dictades pels dirigents del mercat. Els sindicats majoritaris també han perdut credibilitat en la defensa dels treballadors i, a base de pactes, s’han convertit en els estabilitzadors del sistema.

Tot plegat ha anat creant entre la ciutadania, primer desafecció política i després la indignació total. Aquesta indignació és el fruit d’un malestar provocat per la vida precària, la desigualtats i la injustícia. D’aquí l’aparició del 15M o moviments dels indignats, contrari a una societat que dóna prioritat a l’economia per damunt de l’individu i d’una política que exclou a la majoria de la població de les principals decisions. El moviment ha apostat, no solament per reforma les lleis i acabar amb les retallades , sinó també per una transformació profunda de la societat i que aquesta sigui la protagonista d’aquest canvi.

Qui pensava que la societat estava dormida s’ha equivocat de ple, un dia u altre havia de despertar i ara està molt desperta i amb la consciència vigilant. La seva lluita per la dignitat, des de la no-violència i el pacifisme, és l’arma més intel·ligent per combatre el sistema del pensament únic neoliberal del capitalisme salvatge. El pensament utòpic davant el pensament únic, tal vegada, és la gran clau per obrir novament la capsa màgica on es conserva la imaginació, els anhels de llibertat i de solidaritat de la humanitat. Davant la democràcia parlamentària burgesa, la democràcia directa basada en l’assemblea, l’autogestió i el suport mutu.

Si la utopia és present a l’horitzó, doncs caminem cap a ella, perquè la utopia, malgrat tot, encara és viva en el somni dels éssers humans i, com diu l’adagi, mentre quedi vida hi haurà esperança, perquè la història continua... La humanitat que pensa i lluita i que creu que és urgent i necessari construir un altre món ha de recollir el foc de Prometeu, la torxa de la utopia, i prosseguir el seu camí vers l’horitzó... I caminar més enllà de l’horitzó on sempre hi haurà un altre horitzó, allí tal vegada resideix la utopia. Però mentre caminem podem anar construint un món a l’alçada dels éssers humans més just i més lliure.

* Ferran Aisa és escriptor, historiador i membre de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Article publicat al núm. 134 de la revista Catalunya-Papers.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció