El Fòrum Social Mundial en crisi

Que el Fòrum Social Mundial (FSM) està en crisi és un secret a veus. La principal de les explicacions referent a això sembla òbvia: encara que els diagnòstics que des del FSM s'han formulat quant al rumb del planeta han demostrat ser extremadament precisos, mentre la corrosió del capitalisme va a més, la capacitat dels moviments per a articular respostes efectives segueix sent reduïda. I això és així malgrat que, del costat d'aquells, hi ha una consciència clara pel que fa al fet que la corrosió no afecta només al neoliberalisme, sinó que arriba a, sinó que, al propi capitalisme com un tot.

És veritat, clar, que la crisi del Fòrum Social Mundial té una altra dimensió que afecta a la pròpia condició del projecte. Des de bastant temps enrere s'ha subratllat, amb bon criteri, que les reunions que han anat celebrant-se en llocs del sud del planeta –així, Porto Alegre, Mumbai o Nairobi– en els fets donaven més pista als santons intel·lectuals i als activistes del nord que a les pròpies xarxes dels països pobres. No només això: aquestes reunions han acabat per oferir un espai molt llaminer perquè forces de l'esquerra tradicional –inclosa la socialdemocracia més rastrera– trobessin un eco que de segur no mereixien.

Al final, el panorama ha resultat ser bastant lamentable: les mateixes forces que en el treball sòrdid i poc vistós de cada dia estan dramàticament absents s'han servit sovint del repetidor del FSM per a aparentar, durant unes hores, el contrari. No està de més agregar, per cert, que la multitudinària presència, en successives sessions del FSM, de presidents d'un grapat de països d'Amèrica Llatina no ha deixat de ser, també, un problema, en la mesura que ha facilitat la confusió entre els moviments de base i realitats institucionals vàries, i això per molt respectables que aquestes puguin ser.

En un escenari com el que acabem de retratar no és difícil explicar per què del Fòrum Social Mundial –una barreja confusa en la qual es donen cita ONG assistencials, forces polítiques tradicionals i moviments destrossadors– no ha sortit res que s'assembli a un programa mínimament unificador de realitats tan extremadament diferents. Més enllà de tot l'anterior, el seu és afirmar que el FSM arrossega de sempre una delicada relació amb els moviments de base. Reconeguem, això sí, que la proliferació de fòrums descentralitzats ha servit per a rebaixar una miqueta la intensitat del problema, tot i que no faltin els exemples de com aquests fòrums de rang geogràfic menor han acabat per reproduir els problemes de la matriu d'escala planetària.

Sembla clar, de qualsevol manera, que davant els senyals de naufragi d'un projecte en l'excés cupular com al cap ha resultat ser el Fòrum Social Mundial, només queda reivindicar el treball, sovint heroic, que en tants llocs segueixen realitzant aquests moviments de base dels quals parlem. Subratllem, en qualsevol cas, que el futur de la contestació de la globalització capitalista no es dirimeix a Porto Alegre sinó en el dia a dia de la vida de barris i pobles en tot el planeta.

Carlos Taibo és professor de ciència política en la UAM.

Article extret del web Rebelión: www.rebelion.org/noticia.php?id=100133