El futur del Kurdistan iraquià en mans de qui?
Els resultats de les recents eleccions iraquianes obren un nou escenari de negociació per a la població kurda de Başur (la zona ocupada per Iraq, regió autònoma des de 1991) per reclamar qüestions com l’increment de les transferències econòmiques de Bagdad, la venta del petroli o les fronteres en disputa, com la ciutat de Kirkuk, amb el rerefons del referèndum del passat 25 de setembre i la lluita per la independència.
Però, de fet, el poble ja fa temps que està sortint al carrer per reclamar no només llibertat, sinó també dignitat i la fi de la corrupció del Govern Regional del Kurdistan (KRG), encapçalat pel Partit Demòcrata del Kurdistan (KDP), liderat per Masoud Barzani (que va presidir el país de 2005 a 2017).
El passat mes de març van començar àmplies protestes a la ciutat de Suleimania, on predomina el suport al PUK (Unió Patriòtica del Kurdistan, principal força opositora) i on ja s’han viscut protestes similars els darrers anys, però per primera vegada es van estendre, també, a zones tradicionalment fidels al partit governant, com la capital, Erbil, o la ciutat de Duhouk.
El descontent ha crescut arran de la retallada de drets de les classes treballadores i, en concret, de la gran davallada salarial del funcionariat, el qual representa bona part de la classe treballadora en un país que viu principalment dels ingressos del petroli - suposen entre el 80 i el 90% del pressupost del KRG - i una de cada sis persones treballa pel sector públic.
Les retallades salarials van començar el 2014 quan el govern iraquià va retirar les transferències que el KRG rebia com a percentatge del pressupost federal al apoderar-se aquest de Kirkuk, zona amb moltes reserves de petroli que reivindiquen com a part del Kurdistan. Les reduccions dels salaris públics es van intensificar el 2016 argumentant que el KRG havia de destinar més recursos a la lluita contra l’ISIS i continuava sense rebre els fons de Bagdad. Arran del referèndum del 25 de setembre de 2017, - que va obtenir un 93% de vots a favor - , i de la reacció del govern iraquià i dels països fronterers (amb la presa de la ciutat de Kirkuk per part de l’exèrcit iraquià i la pèrdua dels ingressos derivats del seu petroli; el bloqueig al tràfic aeri internacional - aixecat el març passat- i les penalitzacions en les transferències econòmiques de Bagdad), les retallades van créixer fins a provocar una situació extrema en moltes famílies.
És el cas de Nida, professora d’una escola bressol de Duhouk, on porta 41 anys treballant, que explicava el març passat, mentre es manifestava, que cobra el seu salari de 500 dòlars cada 2 o 3 mesos. O el d’Ali, policia local, que porta quatre mesos sense pagar el lloguer del seu habitatge, on viu amb la seva dona i dos fills, per culpa de les retallades. Hozan, esposa d’Ahmed, un peshmerga (forces armades del KRG) que ha estat anys lluitant contra ISIS, explica que el seu salari s’ha reduït a la meitat “estem venen tot el que tenim per pagar la casa i el menjar, hi ha gent que ha arribat a vendre òrgans.” Ahmed explica que, malgrat no saber si cobrarà el seu salari, segueix treballant com a peshmerga per la família, però sobretot per la gent del Kurdistan: “ens hem de defensar, no ho fem pel govern, si no per la nostra gent”.
Govan, professora d’anglès de secundària, explica que a més de les retallades de salaris i de pensions, està baixant la qualitat del sistema educatiu i dels serveis públics. “L’educació pública és de mala qualitat, no volen que pensem i defensem els nostres drets, mentre la privada té molt més nivell”, reproduint el creixement de les desigualtats socials.
El sector funcionarial, especialment de l’àmbit educatiu i sanitari, va protagonitzar les protestes del mes de març, amb vagues i manifestacions diàries a diverses ciutats davant d’edificis governamentals. Nida explicava que “a Duhouk és la primera vegada que les mestres ens manifestem; hem aguantat molt per por a represàlies i perquè esperàvem que la situació millorés. Hem fet un sacrifici, però hem dit prou; ens estan robant el salari, el govern ens menteix”. Un dels organitzadors de les protestes, que no s’identifica per por a la repressió, explicava que el problema de fons és, també, de corrupció “malgrat la disminució dels ingressos del KRG, hi ha diners suficients, el problema és que van a parar a les butxaques dels governants”.
Un enginyer que treballa a la companyia petrolera noruega DNO afirma que part de les comissions que es paguen al govern per a l’extracció del petroli van directament a la família Barzani i al seu cercle, i “la situació ha empitjorat perquè molts contractes estan aturats per la situació política; no sabem què serà de la nostra feina”. El govern de Bagdad no reconeix els contractes fets directament pel KRG amb companyies estrangeres, el qual ofereix condicions avantatjoses a canvi de negociar directament. Les perjudicades són les poblacions locals que viuen entre el gas, la pols dels camions i les extraccions, i la vulnerabilitat per l’escassa sobirania alimentària en un país que importa entorn el 90% de béns bàsics com el menjar.
Arran de les protestes del març i del retorn de les transferències del govern iraquià aquests dos darrers mesos s’han recuperat part dels salaris del funcionariat, tot i que encara no en la seva totalitat, ja que es manté el sistema que anomenen “d’estalvi-salarial”. Però la victòria pot anar més enllà; s’ha obert una escletxa a la protesta en zones de suport incondicional al govern de Barzani per reclamar que la independència no es pot construir d’esquenes a la gent; no tot pot quedar en les negociacions entre els governs kurd i iraquià que recomençaran aquests dies, perquè és la gent qui està lluitant cada dia, i la seva veu ha de ser escoltada i els seus drets defensats.
CGT Ensorrem Fronteres
25 de maig de 2018