CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El futur del moviment 15-M

Diumenge, 29 maig, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

No és tasca senzilla la de pronunciar-se sobre el futur del moviment 15-M. El més probable és que, d'acord amb la voluntat majoritària, es dissolguin abans o després les acampades - és preferible tancar racional i jocosament aquesta etapa - i es procedeixi a traslladar l'activitat a barris i pobles. Tot això en el bon entès que la possibilitat de restaurar l'esquema inicial de concentracions amb poderós ressò mediàtic no quedarà cap manera cancel i que, és clar, el ritme dels fets pot ser diferent en els diferents llocs.

El trànsit del recinte de l'espectacle mediàtic al més modest de l'acció local, encara que de cap manera obliga a cancel.lar possibles iniciatives - campanyes, manifestacions - de caràcter general, sembla lliscar el moviment cap a una tasca més difícil i menys vistosa, alhora que, en sentit contrari, redueix els riscos de burocratització i els intents de copar des de fora. No està de més que afegiu una observació sobre la singularitat pròpia de l'època de l'any en què ens trobem: la proximitat de l'estiu tant pot ser un inconvenient indefugible - les iniciatives i les mobilitzacions per força es redueixen en la majoria dels llocs - com una excel lent oportunitat per recobrar forces i plantejar una ofensiva en tota regla a partir de setembre.

També cal prendre en consideració el fet, interessant, que el moviment ha vist la llum en un moment marcat pel final del curs en universitats i instituts, cosa que de ben segur ha reduït les seves possibilitats de desplegament en unes i altres. La planificació al respecte d'aquestes qüestions - que convida a pensar inevitablement en el mitjà termini - és, en qualsevol cas, una tasca vital en el moment present, tant més si es convoquen eleccions generals per a la tardor.

Si se'm demana un pronòstic sobre el que entenc ha de passar amb el moviment - i no sense abans avisar que en el camí pengen diverses incògnites, i entre elles els efectes previsibles dels intents de moderar el discurs, d'una banda, i de la violència que l'15-M patirà, de l'altra -, em limitaré a plantejar quatre horitzons possibles.

El primer no és altre que el vinculat amb un ràpid i imparable declivi; em sembla que semblant perspectiva és força improbable tenint en compte la vitalitat present de les iniciatives i de la general voluntat d'anar a més.

El segon ens parla d'un eventual intent de posar al moviment en l'arena política, a través de la gestació d'una nova formació o de la incorporació a alguna ja existent. Crec fermament que les possibilitats d'aquesta opció són molt reduïdes, en la mesura en què la majoria dels integrants del 15-M no semblen tan sols contemplar-la. No es pot descartar del tot, però, una mecànica de divisions i escissions, en un grau o un altre vinculable amb aquest segon horitzó.

Una tercera perspectiva ens diu que el moviment podria donar peu a una mena d'extensió general, més aviat vaga, dispersa i anómica, de formes de desobediència civil enfront de la lògica del sistema que patim. No descarto cap manera aquesta possibilitat, que seria una mena de manifestació avortada del que m'agradaria que cobrés cos realment: parlo del quart, i últim, horitzó, articulat al voltant d'una força social, que des de perspectives orgullosament assembleàries i anticapitalistes, antipatriarcals, antiproductivisme i internacionalistes, apostés per l'autogestió generalitzada i inevitablement s'obrís a les aportacions que han d'arribar de sectors de la societat que encara no han despertat. Aquesta força, que hauria d'acollir en el seu si, és clar, al moviment obrer que encara planta cara al sistema i s'enfronta als sindicats majoritaris, provocaria l'allunyament d'una part dels que en inici s'han incorporat a manifestacions i acampades.

Només se m'acut adduir dos arguments en profit de la materialització de l'últim horitzó esmentat: si, d'una banda, en moltes de les assemblees realitzades en les acampades s'han revelat de la mateixa manera una sorprenent maduresa i una més que raonable radicalitat en els enfocaments - s'ha passat sovint de la contestació de l'epidermis que suposen la corrupció i la precarietat a la del cor del capitalisme i l'explotació -, de l'altra hem de donar per descomptat que els nostres governants seguiran en els seus tretze, és a dir, no modificaran ni una mica el guió de les seves polítiques. El fet que hagin decidit morir al servei del capital mou audaçment, en altres paraules, el nostre carro.

* Carlos Taibo és escriptor, editor i professor Titular de Ciència Política i de l'Administració en la Universitat Autònoma de Madrid.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció