El G-16 de Barcelona. Participació privilegiada

Un cop cada dos mesos es reuneixen al voltant d'una taula setze presidents d'entitats econòmiques, socials, esportives i culturals barcelonines que formen una mena de federació d'associacions burgeses.

El grup dels G-8 està format pels vuit governs més poderosos del món, per raons econòmiques o militars, i tenen el costum de celebrar una cimera cada any. Afegint-hi un grup de països dits emergents es constitueix el grup dels G-20, que també fan la seva cimera anual. Totes dues cimeres tenen el propòsit d'analitzar la realitat econòmica internacional i consensuar un seguit de mesures, de manera que vindrien a ser com una mena de govern informal del món totalment al marge de la suposada legalitat internacional definida per les Nacions Unides. Precisament ara es dóna el cas de que el govern espanyol vol ser admès al G-20, a aquest, diguem-ne, club dels poderosos.

Que n'hi ha, de clubs, de gent rica i poderosa que decideix al marge de les institucions democràtiques, en diferents àmbits, no és cap misteri. Però va bé recordar-ho de tant i tant i fer-ne una radiografia. Així, a Catalunya, tothom sap qui és el president Montilla, però quanta gent coneix el senyor Isidre Fainé? O quanta gent sap quin paper juga a casa nostra el Circulo Ecuestre? Per qui no ho sàpiga, el primer és el president de La Caixa, i pel que fa al Círculo, veiem com s'autodefineixen:

A cada país desenvolupat hi ha una tradició característica de la civilització occidental: la dels clubs privats. Unes associacions de caràcter exclusiu a les quals solen pertànyer les personalitats més rellevants i influents de la societat. A Catalunya, de la seva inauguració ençà l'any 1856, aquest esperit té una tradicional representació al Círculo Ecuestre i l'ha convertit en una institució clau en la vida professional i particular dels barcelonins i en un dels clubs privats de més tradició d'Europa. La societat civil catalana ha necessitat llocs on el seu dinamisme es veiés reconfortat per un tracte i una oferta exclusius. Ha estat Barcelona, fonamentalment, la que ha allotjat aquests espais en els quals persones que comparteixen interessos han trobat un àmbit comú on cultivar les seves afeccions, un Club empresarial privat, selecte i cosmopolita, en què oci i negoci, bona taula i exercici, es combinen a la perfecció. L'entitat té, a més, la voluntat de convertir-se en un instrument útil al servei de les empreses del país com a institució fonamental de la societat civil catalana.

En aquesta autodefinició, extreta de la seva web, ens queda clar que per "personalitats més rellevants i influents de la societat" hem d'entendre la gent més rica, i que la famosa "societat civil catalana" està formada pels empresaris i financers. Doncs bé, igual que el G-8 o el G-20 fan cimeres periòdiques, les "personalitats més destacades" de la "societat civil catalana" també s'apleguen periòdicament, cada dos mesos, per tal de parlar-ne, de les seves coses (o potser de les nostres coses?). Ha sortit publicat al diari madrileny Expansión i aquí se n'ha fet ressò la gent de la FAVB al darrer número de la seva revista Carrer. Tot seguit reproduim primer un article de l'Albert Recio explicant-nos l'existència d'aquest G-16 català (són 16 les personalitats rellevants que hi participen, en aquests aplecs) i a continuació un article de l'Andrés Naya on repassa un per un aquests 16 influents personatges de la societat civil catalana.

El G-16 de Barcelona. Participació privilegiada

El 15 de desembre del 2008, el diari econòmic madrileny Expansión certificava l’existència a Barcelona d’una “tertúlia” periòdica de setze presidents d’importants entitats, lobis o poders fàctics de l’anomenada societat civil catalana, que des de fa anys es reuneixen més o menys cada dos mesos. El que es podria batejar com a G-16 de Barcelona el formen quatre grans entitats representants d’interessos empresarials (Cambra de Comerç, Foment del Treball, Cercle d’Economia, i Institut Agrícola de Sant Isidre), sis entitats esportives (Barça, Espanyol, Tenis Barcelona, Club de Polo, Club Natació Barcelona i Centre Excursionista de Catalunya), quatre representants de l’alta cultura (Ateneu Barcelonès, Círculo del Liceo, Real Círculo Artístico i Orfeó Català), un centre social de l’alta burgesia (Círculo Ecuestre) i una entitat que sembla més una empresa que una altra cosa: el RACC.

No deixa de ser curiós que sigui un diari madrileny i conservador el que ens hagi d’informar d’un fet si més no rellevant per entendre les dinàmiques de la nostra ciutat. Però és que fa molt de temps que a Barcelona vivim sotmesos a un miratge: el que separa l’esfera política de la societat civil.

Seguint aquest guió, l’espai polític està ple de gent que només es mou per interessos i ambicions de poder. On predominen els incompetents. En canvi, la societat civil és un ric mosaic d’institucions apolítiques que treballen per vertebrar la ciutat, el país, en benefici dels interessos col·lectius. La que dóna força i vitalitat a la nostra societat. La que, un cop i un altre, és traïda per l’esfera política.

Fa temps també que la nostra experiència ens diu que aquesta visió no reflecteix ben bé la complexa realitat del país. Per exemple, quan denunciem que existeixen diferents models de participació. Els que fixen els mecanismes formals de participació ciutadana, i el que hem anomenat el de la “llotja del Barça o la llotja del Liceu”. De la mateixa forma que en els mitjans de comunicació s’experimenten quotidianament desigualtats extremes en la forma en com es recullen i es presenten les opinions. Algunes entitats sempre generen grans titulars i articles que recullen les seves aportacions. D’altres consideren un èxit que les seves opinions siguin citades de tant en tant. I és que la nostra societat civil és com els animals de la igualitària granja orwelliana. Tots som iguals, però uns més que els altres.

Ho hem constatat massa vegades. Per exemple, quan ens hem enfrontat a requalificacions urbanístiques com la del camp de Sarrià, o la del Miniestadi, o el projecte d’hotel de l’Orfeó Català. O quan vam assistir a la demolició d’un projecte com la celebració d’un “dia sense cotxes”. O, molt especialment, quan en l’audiència pública sobre l’ordenança del civisme un elegant representant dels comerciants del passeig de Gràcia ens va recordar que tots els que ens havíem manifestat contraris a la norma (membres d’associacions de veïns, de sindicats, d’entitats de lluita contra la pobresa, de diversos moviments socials) no representàvem a ningú. Només ell era la veritable veu de la “societat civil”.

Dinàmiques del poder

Totes les entitats no empresarials del G-16 de Barcelona ja tenen un altre punt de trobada en una associació de segon ordre -Sport Cultura Barcelonaque compta amb la presidència d’honor de Juan Antonio Samaranch i en la qual també hi participen el Golf del Prat i el Club Natació Sabadell. En tot cas, un anàlisi del tipus d’institucions del G-16 i un passeig per les seves pàgines web ja dóna pistes i permet copsar qui són els membres més significatius de les seves juntes. I es poden constatar tres coses evidents:

Primera: la seva adscripció social. Els màxims directius són sempre gent directament lligada al món empresarial o a les famílies que alguna vegada han comptat a la ciutat. Lògicament, l’adscripció empresarial és més evident a les associacions directament econòmiques, però a totes elles és fàcil detectar- hi relacions. En canvi, hi ha poca presència de figures culturals, amb l’excepció més notòria d’algun catedràtic d’Economia al Cercle de Economia (aquesta és la seva funció, la de constituir una plataforma intel·lectual liberal) i la d’algun notable que ha tingut un paper important en la gestió cultural de la ciutat (com Oriol Bohigas o Ferran Mascarell).

Segona: la presència de les mateixes persones a diferents entitats. Un fet explicable pel sol fet que alguna de les webs explica molt bé l’origen comú i la interrelació entre elles.

Tercera: el predomini, amb poques excepcions, dels homes en la gestió d’aquestes entitats (de fet, en algunes l’entrada de dones amb ple dret és recent). La gestió de l’economia, l’esport i la “cultura” segueix sent un espai masculí, malgrat les pretensions de modernisme de les nostres elits.

I si alguna cosa defineix tota aquesta amalgama és la seva composició social: representar les institucions que millor defineixen els interessos i les institucions civils de la nostra burgesia. Institucions amb una llarga història i tradició d’hegemonia cultural. I també de lloc de trobada on es fan relacions, es negocien interessos, es lliguen lleialtats, s’elaboren propostes. Espais que donen cohesió i projecció a un grup social.

Els interessos del diner

Podríem pensar que la trobada de presidents és una mateixa prolongació d’aquest dens teixit social. Un mer acte de reconeixement mutu, de companyonia de grup. Una reunió sense més interès. Però, amb malícia, podem pensar també que es tracta d’un espai més on comentar grans projectes, on generar complicitats. Els darrers anys la idea de les conspiracions té mala premsa. Però aquestes existeixen. Que no sempre arribin a bon port no vol dir que no s’intentin. I si bé no està clar que existeixi un model Barcelona de desenvolupament, el que és cert és que moltes de les iniciatives de la ciutat han estat lligades a la promoció del tipus d’esdeveniments esportius i culturals que aquestes entitats promocionen. I que els interessos del diner han estat sempre més considerats i presents que les demandes de la resta de col·lectius socials.

Amb alguna d’aquestes entitats el moviment veïnal ha topat directament més d’una vegada. Per motiu de requalificacions, de prioritats de despesa (reconstruir el Liceu o resoldre l’aluminosi), de model de mobilitat, de privatització dels serveis. Que es reuneixin sistemàticament ens obliga a considerar que sovint ens enfrontem amb blocs socials força articulats.

Tenen el seu dret a fer-ho. Potser l’error és que siguem la resta d’entitats i moviments els que habitualment estiguem tan aïllats i incomunicats. Més que preocupar-nos per l’existència d’una inevitable federació d’entitats burgeses, potser ens hauríem de preguntar per què no som capaços de construir una altra malla social que treballi per promocionar una diversa orientació social.

La conspiració més discreta

Andrés Naya

En són 16. Es reuneixen cada dos mesos, de manera rotativa, als menjadors de les seves seus respectives. Les baixes més freqüents d’aquest lobby barceloní que es pot batejar com el G-16 són les dels presidents dels clubs de futbol RCD Espanyol i FC Barcelona (tal vegada se’ls acumulen massa dinars). Algunes entitats mantenen la denominació d’origen castellà i cinc d’elles expliciten la seva vocació monàrquica amb la paraula “Real”.

A part de menjar més bé que malament, d’explicar els acudits de rigor i beure vi segons els seus usos i costums, ens preguntem de què parlaran. Perquè no han fet cap declaració en tots els anys que porten reunint-se. Estem segurs que no pocs temes de conversa deuen estar relacionats amb Catalunya i amb Barcelona. Segur que parlen del govern: del de Madrid i dels de la plaça de Sant Jaume. Un dels membres d’aquest club va declarar al diari Expansión mantenint el seu anonimat: “Si algun dia cal opinar, opinarem”.

A les reflexions que obren el reportatge, Albert Recio ja destaca que no hi ha ni una sola dona al club i que és curiós que el mitjans de comunicació catalans no s’hagin assabentat, o no hagin volgut dir-ho, que funciona des dels temps en què Alfredo Molina presidia Foment del Treball. Diuen que és una garantia d’èxit defensar amb discreció els interessos propis.

1. Albert Agustí

President del Real Club de Tenis de Barcelona, organitza l’aristocràtic trofeu Godó. Els dies de la seva celebració es prenen compromisos polítics i empresarials d’alçada. Cap poder fàctic no és aliè a la seva celebració. El Real Club de Tenis es va crear al 1899 i té 2.291 socis. Agustí, recolzat per Sandro Rosell, va guanyar la presidència al convergent Sixte Cambra. Des de la seva entrada al 1988 en l’organització dels Jocs Olímpic com a director general de Màrqueting, és un pes pesat del negoci de l’esport, sobretot de la Formula 1, artífex de l’entrada del Banco de Santander en aquesta lucrativa activitat. En 1995 va ser director general del Consorci del Circuit de Catalunya. Una de les seves frases cèlebres és la de “convertirem Barcelona en el Davos de l’esport mundial”. És conseller delegat d’Havas Sports & Entertainment.

2. Salvador Alemany

Alemany va succeir el totpoderós Lara a la presidència del Cercle d’Economia. Va ser vicepresident del Gremi de Garatges i director general de l’empresa d’aparcaments Saba. Isidre Fainé el va fitxar per a Acesa. Actualment és conseller delegat d’Abertis, un dels grups empresarials més importants de Catalunya. Un home de La Caixa i ACS, és a dir, un home de Florentino Pérez. Durant 17 anys va ser responsable de la secció de bàsquet del Barça i va presidir la Creu Roja de Catalunya. També va ser conseller a les empreses municipals Procivesa i Proeixample. A l’actual junta del Cercle d’Economia hi figuren empresaris tan importants com Artur Carulla (Agrolimen), Josep Oliu (Banc de Sabadell), l’exministre Josep Piqué (president de Vueling), Isaac Andic (Mango), Francesc Boadas (Abantia, ingenieria), José Manuel Lara (Planeta), Ramon Roca (Ros Roca, el major fabricant d’equips de recollida de brossa), Leopoldo Rodés (Media Planning) o Àngel Simon (Agbar) i professionals com els catedràtics d’Economia Andreu Mas-Collell, Teresa Garcia-Milà i Anton Costas, la gestora d’empreses públiques Pilar Torres o l’intel·lectual toterreny Josep Ramoneda (director del CCCB)

3. Josep Félix Benz

Elegit fa poc president del Círculo Artístico de Barcelona per 251 vots davant els 78 que va treure el seu oponent Jordi Rotllan. Substitueix el recentment desaparegut pintor Joan Abelló. Va recolzar la seva candidatura Miquel Suqué, vocal de Círculo Ecuestre. Amb un perfil de simple gestor, acaba d’incorporar- se al G-16. El Círculo Artístico, ubicat al Palau Pignatelli de Barcelona, està obligat a reformar les seves obsoletes instal·lacions. Fundat al 1881, té uns 500 socis i té com a objectiu “fomentar i potenciat tot tipus d’activitats artístiques”. Deixeu-nos afegir-hi el seu vessant econòmic.

4. Oriol Bohigas

60 anys després que el pare el fes soci de l’Ateneu Barcelonés, Bohigas en va sortir elegit president. L’acompanya de vicepresident Ferran Mascarell, ahir regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i avui crític radical del Fòrum 2004. Bohigas vol que l’Ateneu recuperi l’antiga força i tingui més presència a la ciutat. En els primers anys de mandat ha restaurat la impressionant biblioteca de l’entitat. Bohigas ha deixat, per bé i per mal, la seva empremta a la ciutat amb les seves obres i innumerables responsabilitats. Va ser regidor d’Urbanisme i les seves polèmiques places dures en deixen constància. Encara que va titllar de “feixistes” els Jocs Olímpics, es va afegir i va participar en la construcció de la Vila Olímpica. Essent responsable de Cultura, va plantejar que s’aprovés el Pla de Biblioteques. Un regidor ja desaparegut va manifestar el seu desacord dient que “les biblioteques no donen vots”. Avui és una de les fites més importants d’un Ajuntament democràtic que compleix 30 anys. També és responsable de la discutible renovació de la façana de El Corte Inglés de la plaça Catalunya. Bohigas és consultat freqüentment per les autoritats.

5. Joaquín Calvo Jacques

El Círculo del Liceo és un club privat fundat l’any 1847 amb 125 socis, disposa d’una part reservada en el mateix edifici del Liceu. Agrupació de melòmans, és la coartada d’un grup de persones que practica el recolzament mutu per intentar tenir més poder cada dia que passa. Al llarg de la seva història ha acumulat una important col·lecció d’obres d’art. És patró del Conservatori del Liceu, entitat dedicada a la formació de músics i separada administrativament del teatre. Fins a l’any 2001 no es permetia ser sòcies a les dones, excepte les vídues. Les primeres dones admeses van ser Adela Subirana i Magda Ferrer. Vuit dones que havien sol·licitat l’admissió van ser rebutjades, entre elles Montserrat Caballé. El Círculo és una entitat molt tancada. En comptades ocasions permet l’entrada a persones que no siguin sòcies.

6. Juan Ángel Calzado

Calzado és president del Real Club de Polo de Barcelona, centenària entitat amb més de 10.000 socis. Sorgeix com una escissió del Real Círculo Ecuestre, que havia decidit suprimir l’activitat hípica. Calzado exerceix la seva responsabilitat com un directiu d’empresa. L’any 1907 l’entitat ja havia entès la importància de tenir un patrimoni i va adquirir Can Ràbia de Sarrià. Al 1932, ho va fer amb els actuals terrenys situats a la Diagonal, al costat de la zona universitària, que ocupen 29 hectàrees amb jardins. El Club organitza importants tornejos i activitats educatives amb una clientela molt selectiva. Amb el precedent creat al camp de futbol de Sarrià, aviat es plantejarà com a necessària i urgent la requalificació urbanística d’aquests terrenys.

7. Borja García Nieto

Borja García Nieto es va imposar com a “chairman” de l’elitista Círculo Ecuestre. Com a vicepresident hi figura Sergio Ferrer Salat. En el “Board of Directors” se situa tota una camada de fills de papà que aspiren a ser importants, entre els 40 i el 50 anys: els Ferrer (Salat), Samaranch, Bertran, Vila, Suqué, García Nieto, etc. Manifesten la seva intenció que el cercle “sigui útil al servei de les empreses del país”. Actualment acostumen a celebrar debats a l’entorn de la ciutat de Barcelona. La neteja i la seguretat poden ser les seves preocupacions més grans. Per ser soci del club és necessari invertir 12.000 euros. En l’actualitat són 1.950 socis i la corbata és obligatòria per als senyors. Miquel Borja és president i conseller delegat del grup financer Riva i García. També és fundador d’una agència inversora del mateix nom. Es diu que té com a client especial la Generalitat. Riva i García ha invertit a Islàndia i amb Madoff. García Nieto és present a la Fundació Catalunya Futur, filial de la Faes, la fàbrica d’idees de José Maria Aznar. Entre els seus íntims està l’exmembre del PSUC i del PP Josep Piqué. El Círculo Ecuestre és l’únic club que, malgrat el seu nom, no desenvolupa cap activitat hípica.

8. Joan Laporta

Va succeir l’inefable Joan Gaspart com a president del Futbol Club Barcelona. Coneixedor que el Barça és més que un club, amb les seves opinions i coqueteigs amb la política es va arribar a rumorejar que aspirava a convertir-se en president de la Generalitat. En el terreny esportiu, la temporada passada va acabar amb més d’una mocadorada. Diversos incidents, incloent la baixada de pantalons a l’aeroport, li van donar un perfil autoritari. De la junta directiva queden pocs dels que van començar amb ell. Laporta es va manifestar en contra del projecte de Núñez del Barça 2000. Ara, 10 anys després, l’ha recuperat i el defensa aferrissadament amb algunes variants. Ha anunciat que si requalifica els terrenys del Miniestadi, els socis “no hauran de pagar ni un euro” de la reforma del Camp Nou. La lluita veïnal, la crisi i la mateixa proposta ho faran impossible. Laporta ha aixecat una última polèmica en plantejar la construcció d’una ciutat de l’oci a Viladecans, un projecte criticat per la seva manca de sostenibilitat.

9. Sebastià Millans

El Club Natació Barcelona, del qual és president Millans, va ser fundat l’any 1907, i des del 1910 ocupa el seu actual emplaçament a la platja de Sant Sebastià. Disposa de 4 piscines, una d’aigua salada. Unes instal· lacions on es prohibien fins fa uns anys el bany a les dones. A les eleccions autonòmiques es va presentar a la llista de CIU amb el número 42. L’any 1981 va ser regidor d’esports.

10. Félix Millet

President de l’Orfeó Català, entitat fundada el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. El cor de l’Orfeó ha actuat en els principals centres musicals d’Europa. Fa unes setmanes es va celebrar l’assemblea general ordinària, que va acabar amb crits i insults amb motiu de les obres del nou local. Alguns socis van preguntar com es pensen pagar aquestes reformes i si s’havia donat tracte de favor a algun soci. Es va criticar la falta de transparència i la pèrdua permanent de socis. La presidència de l’Orfeó ha pres decisions molt polèmiques: l’última, la construcció d’un hotel en un edifici catalogat al costat del Palau de la Música, portant a terme una operació especulativa de requalificació que els obliga a pagar 3,6 milions d’euros a la Generalitat (si no es paga, la Generalitat entrarà a formar part del Patronat). El president va sortir plorant de l’assemblea. L’acompanyen a la junta Mariona Carulla (empresària), i Carles Cuatrecasas (del conegut despatx d’advocats). Millet, com a president de Bankpime, ha perdut 4,7 milions d’euros durant el 2008 davant dels 4,4 milions guanyats al 2007. Home de CIU, forma part de l’Agrupació del Comerç i la Indústria. La Fundació compta en el seu òrgan directiu amb la socialista Anna Balletbó, Arcadi Calzada, Ignacio García Nieto, Xavier Ribo i Massó i Leopoldo Rodés.

11. Josep Manuel Puente

Puente presideix el Centre Excursionista de Catalunya, entitat fundada l’any 1875 i que s’ha implicat al llarg de la seva història en la defensa de la nació, la llengua i la cultura catalana, participant en els debats de les anomenades “Bases de Manresa” o en l’organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Va ser en els locals d’aquest centre on Prat de la Riba va fundar el Centre d’Estudis Catalans. L’entitat tampoc no era aliena a allò que passava a Barcelona. Un exemple el tenim quan al 1927 el centre es va oposar activamenta l’enderroc de l’edifici gòtic de les Drassanes. També tenen una influència determinant en la creació del moviment escolta català.

12. Baldiri Ros

Presideix l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la patronal del camp, la dels grans propietaris. Es tracta de l’associació agrícola més antiga de les existents a Espanya. Ros és molt crític amb el tracte que hem rebut d’Europa: diu que a causa del fort lideratge polític (pensant en els 25 anys de Jordi Pujol) “ens hem adormit”. El seu pensament es recolza en una trilogia: propietat, igualtat i llibertat. “Els drets dels ciutadans estan per davant dels interessos de l’Estat”, ha dit. Van perdre les eleccions a les Cambres Agràries davant de les candidatures d’Unió de Pagesos.

13. Joan Rosell

El president de Foment del Treball, la patronal catalana, ve d’una nissaga industrial-financera. Va ocupar innumerables càrrecs en empreses importants, com Fecsa-Enher i Aigües de Barcelona. Membre del consell d’administració de Criteria Caixa Corporation. És president dels consells d’administració de Port Aventura i Siemens España. Patró de patrons a Catalunya i vicepresident de la patronal espanyola. Opina freqüentment sobre temes econòmics i locals. Defensa que al segle XXI el TAV passi per on hagi de passar i la urgent necessitat d’invertir en infraestructures. Va ser membre durant uns anys del comitè executiu de la Fira. En política només va tenir una aventura: va crear el partit Solidaritat Catalana, i va fracassar. En aquells temps el seu sobrenom era el de “l’anarcocapitalista”. No va repetir. Únicament rumors malintencionats el van situar com a possible ministre d’Aznar. És amic de Rodrigo Rato i vocal del Consorci de la Zona Franca, una entitat tocada i frenada per la crisi. La crònica rosa ressalta que és pare de cinc fills. La pàgina web de Foment dóna escassa informació dels òrgans directius de l’entitat.

14. Sebastià Salvadó

President del Real Automóvil Club de Catalunya des del 1985, l’entitat té quasi un milió de socis i 2.000 treballadors, com si fos una espècie de grans magatzems especialitzats en el cotxe. Organitza tres proves mundials de Formula 1. L’entitat no deixa de treballar per i per a l’automòbil. La Federació Internacional de l’Automòbil el va nomenar president delegat en mobilitat i seguretat vial. La seu del RACC té vuit plantes, quatre subterrànies i quatre per sobre de la rasant del terreny amb jardins en una zona on els preus del sòl són els més alts de la ciutat. Gestiona, entre d’altres activitats, el Circuit de Catalunya i assumeix en exclusiva la gestió dels cursos de recuperació dels punts del carnet de conduir. Un poder fàctic com pocs. Com dèiem al número 100 de Carrer, “massa interessos i negocis per a un defensor de la societat civil automobilística”. La pàgina web silencia dades d’interès, com ara el llistat de directius.

15. Daniel Sánchez Llibre

A la seva condició d’empresari de Especias y Conservas Dani va afegir la presidència del Real Club Deportivo Espanyol el 26 de juny de 1997. Va aconseguir reflotar la pèssima situació econòmica del club i de pas tornar als Lara els diners que havien avançat i no volien perdre. L’Ajuntament li va donar una forta ajuda en permetre requalificar els terrenys del camp de Sarrià. De fet, les requalificacions urbanístiques han de ser un tema de conversa habitual entre els membres del G-16. El Barça i l’Orfeó ho estan intentant i el RACC, el Club de Polo i el Club de Tenis estan a l’expectativa. Ara, l’Espanyol ha entrat en una greu crisi econòmica i esportiva. El club necessita una ampliació de capital de 12 milions d’euros per sortir de l’embús. L’admirat (i perico) periodista Josep Martí Gómez es preguntava: “Qui posarà la pasta?” Nosaltres hi afegim: els queda algun metre quadrat per requalificar? El Nadal passat, Sánchez Llibre va ser un dels tres Reis Mags de Vilassar de Mar: en Gaspar.

16. Miquel Valls

Als anys 70, el president de la Cambra del Comerç de Barcelona ja era membre del consell d’administració de Fichet S.A., empresa que ens porta a la memòria una important lluita veïnal en defensa de l’espai que ocupava la seva factoria a Fort Pienc, que es va reivindicar per a equipaments. A partir de Fichet, Valls va desenvolupar funcions executives en el grup familiar d’empreses Valls (en el Mutual Cyclops o el comitè executiu de la Fira). L’any 2002 va ser elegit president de la Cambra del Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, entitat molt bel·ligerant amb els problemes de la ciutat. Han reclamat nombroses vegades la necessitat d’inversions per a infraestructures i han defensat el túnel d’Horta argumentant que els veïns que s’hi oposen ho fan per qüestions polítiques. En el comitè executiu de la Cambra hi figuren entre d’altres Àngel Simón (Aigües de Barcelona), Josep Cercós (assegurances), Genís Marfà (acaba de fer suspensió de pagaments), Enric Reyna (cap dels constructors) o Josep González Sala (de la Pymec). També Joan Gaspart i Enric Lacalle, als quals no cal presentar.

enfocant.net/noticia/el-nostre-g-16