El govern de l’Estat, per l’Estat i per a l’Estat.
El govern de l’Estat, per l’Estat i per a l’Estat.
Rafael Cid.
Sabut és que la definició de democràcia per antonomàsia és aquella encunyada per Abraham Lincoln com "el govern del poble, pel poble i per al poble". Però com totes les bones intencions, si no s’actua en conseqüència disposant les eines precises per dur-les a terme, el que queda és pura retòrica i fum. Avui, aquí i ara, "això que anomenen democràcia i no ho és ", en realitat ha quedat configurat com "el govern d'Estat, per l'Estat i per a l'Estat." I des de Lluís XIV sabem que l'Estat són només ells, és la seva finca.
La crisi financera global i l'Operació Rescat dissenyada al marge de la voluntat i l'opinió dels respectius pobles que pagaran els plats trencats per la cobdícia de les oligarquies dominants és un exemple paradigmàtic d'aquesta situació. El gran responsable in vigilando de la recessió que s’encebarà sobre els més humils i necessitats del planeta és l'aparell de l'Estat en permetre, primer, i no controlar, després, el risc que comportaven les operacions tòxiques realitzades per les institucions financeres i bancàries en això que diuen "derivats", que en realitat són els danys col•laterals d'aquesta sida monetària facturada en bomboneres.
A més, és aquest mateix Estat còmplice i coresponsable del terratrèmol econòmic provocat el que, per procediment d'urgència i com si no hi hagués més sortida que una única gran purga (altra Patriot Act, com la que va justificar la "guerra contra el terror" després del 11-S), el que ha programat el què, el com i el quan de l'Operació Rescat per la qual els contribuents hipotequen el seu futur per salvar-nos (sic) de les pràctiques mafioses (de "crim financer organitzat" ha estat qualificat per el Premi Nobel de Literatura José Saramago) de la cúpula financera internacional.
I finalment, serà l'Estat qui, "relegitimat" i reforçat perquè els poders fàctics que l'han patrimonilitzat durant segles han decidit encunyar l'Operació Rescat sota el seu sant i senya amb les fórmules de "nacionalitzacions" bancàries; "planificació" o simple intervenció conjuntural, el que s'encarregarà d’emplenar la fulla de ruta del saqueig públic. Tot això sense que ja ningú gairebé vulgui recordar que fa només un instant aquests mateixos poderosos de la terra estaven a pinyó fix inoculant la tesi de l'Estat mínim (militar i fiscal) i del desmuntatge del parc Estat de benestar (social).
D'aquesta forma, convertida la democràcia en el govern de l'Estat, per l'Estat i per a l'Estat, i reconegut urbi et orbi que l'Estat era, són i seran només ells, anirem del no res a la més absolutz misèria. La trampa que cova l'Operació Rescat és com la que va fer possible durant la transició espanyola una amnistia que en realitat era una autoamnistia per la qual les víctimes demanaven perdó als seus botxins. La lliçó històrica de la crisi financera, imitant Nietzsche, és que el que no el mata el fa més fort, perquè com el príncep Salinas han tingut l'habilitat de canviar alguna cosa perquè tot continuï igual.
L'Estat, compte amb els autoritaris de totes les escoles, corrents i tendències, no és la societat civil, ni de bon tros el públic; és el seu amo, i des del maig del 68 alguns saben que qui desitgi ser feliç ha de penjar el seu amo. (Ah, aquest tipus d'anàlisi sobre la crisi és la que alguns sectors progressistes que demanen un nou "Pacte de La Moncloa" titllen de demagògia).
Rafael Cid.
Dilluns 27 d'octubre de 2008