El gran negoci privat del tramvia

No deixa de sorprendre que en el debat que s’està generant amb l’ampliació del tramvia a la Diagonal, a la premsa catalana, ningú estigui traient a la llum un fet que li hauria de preocupar a tota la població. Em refereixo al gran negoci privat que es pretén fer amb diners públics.

A excepció de l’anomenada premsa alternativa, gairebé no s’explica que darrera del Tram es troben grans multinacionals com Globalvia. Ni s’investiga o denuncia com aquestes multinacionals mouen fils i portes giratòries per aconseguir augmentar el seu negoci privat gràcies a la inversió pública. En la meva opinió el debat no hauria de ser tramvia sí o tramvia no. Més aviat el que hauríem d’estar debatent és si és ètic o no, que accionistes privats s’omplin les butxaques amb diners públics.

Algú s’imagina el que passaria, o com reaccionaria la població, si Ada Colau construís un hospital o un institut i després li donés a Sanitas o a l’ensenyament privat, per a què l’explotessin amb ànim de lucre? Doncs això, exactament, és el que està a punt de passar amb el tramvia. I parlem d’una xifra més que considerable: les obres d’unió del tramvia a la Diagonal es calcula que tindran un cost de 175 milions d’euros. Realment no hi ha altres prioritats en serveis socials bàsics per a la ciutadania, o carències a la pròpia xarxa de transport públic per cobrir, i que no passi per desembutxacar aquesta quantitat a una empresa privada?

No deixa de ser curiós que fos José María Porcioles, alcalde franquista de Barcelona, qui al 1958 iniciés el procés de municipalització dels transports públics de la nostra ciutat i que, ara, sigui Barcelona en Comú, el partit més progressista que ha governat la nostra ciutat, qui aposti per privatitzar el transport públic i que ho faci amb arguments tan peregrins com que la proposta del tramvia per tota la Diagonal la portaven al seu programa electoral, o que gràcies al tramvia es reduiria la contaminació de la ciutat i, amb això, les morts prematures de més de 3.000 ciutadans l’any.

Al 2010 Barcelona va votar en referèndum no al tramvia. El programa electoral de Barcelona en Comú va ser votat només pel 35% de les persones que van anar a les urnes el 24 de maig de 2015, el que vol dir que una majoria, el 65%, no la van votar. Dir que el tramvia evitaria la mort prematura de 3.000 persones perquè es reduiria la contaminació es fer un brindis al sol. Si aquesta dada és certa la pregunta seria, a què esperem per evitar, amb mesures dràstiques, reduir l’entrada de vehicles privats a la nostra ciutat, o a reduir el número de creuers contaminants que atraquen al nostre port o a reduir el número d’avions que arriben cada dia a l’aeroport del Prat? No seria molt més progressista preocupar-se fonamentalment pels motius que provoquen que l’esperança de vida en un barri ric com Pedralbes sigui de 86.5 anys mentre que en barris obrers com Nou Barris sigui de tan sols 75.2 anys?

La qüestió no és si tramvia sí o tramvia no. Millorar el transport públic de la nostra ciutat passa, como ja va passar el 1958, per municipalitzar les empreses que operen a la nostra ciutat, incloent el tramvia. Aquesta mesura no només faria més barata la seva explotació sinó que seria molt més eficaç. El model de transport públic més adequat, a cada moment i lloc, tramvia, metro, o autobús, és un fet que tècnics i veïns, sense l’assessorament de les empreses i organitzacions que controlen el Tram, hem de decidir. I si volem evitar que s’imposi el model de ciutat que defensa la classe benestant de Barcelona hem de començar per evitar les portes giratòries, i això també anava al programa electoral de Barcelona en Comú. Acceptar el nomenament de Felip Puig com a president del Tram va en la línia contrària.

Saturnino Mercader, Secretari d'Acció Sindical de la CGT de Catalunya