CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El Mundial de les desigualtats

Dimarts, 6 juliol, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La celebració del Mundial de futbol a Sud-àfrica ha col·locat a aquest país en el primer plànol de l'actualitat política i mediàtica internacional. Aquest és precisament l'objectiu del Govern del president Zuma, qui intenta presentar l'esdeveniment com un punt d'inflexió en la història sud-africana i com una palanca per al seu desenvolupament econòmic i social. Fins i tot, com un símbol més general del “renaixement d'Àfrica”.

No obstant això, la realitat mostra que la celebració del Mundial s'insereix en la continuïtat de les polítiques econòmiques neoliberals que han impactat durament en la població, adoptades el 1996, dos anys després de l'arribada del Congrés Nacional Africà al poder, amb un programa de tipus neo-keynesià, que seria implementat solament molt parcialment i ràpidament abandonat.

Les conseqüències socials de l'ajustament neoliberal han estat molt dràstiques. L'atur s'ha disparat d'un 16% el 1990 fins a un 40% en l'actualitat (encara que les xifres oficials parlen del 23%). La taxa de pobresa és d'entorn del 50% i afecta de forma molt més dràstica a la població negra. Així, el 75% dels nens viu en la pobresa per un 5% dels blancs. La polarització de la renda s'ha accentuat, i el coeficient Gini, que mesura la desigualtat social (sent 1 el valor de màxima desigualtat), es va situar al començament dels anys 2000 en un 0,77 %, enfront del 0,68% de 1992. El 10% de les llars més riques del país concentra el 50% de la riquesa, mentre que el 40% més pobre, només el 7%.

La privatització dels serveis públics impulsada al començament dels anys 2000, sota una política considerada “modèlica” en el seu moment pel banc Mundial, va comportar un fort augment del preu de serveis bàsics com l'aigua o la llum, el que va provocar talls massius del subministrament a uns deu milions de famílies per no poder pagar les factures. Aquests processos d'augment de les desigualtats han anat acompanyats pel sorgir d'una petita nova classe mitja negra i una petita elit empresarial negra, els interessos de la qual són diferents dels de la majoria de la població pobra.

Per tot això, l'evolució de la societat sud-africana ha estat definida per molts analistes crítics com una transició des de l'apartheid racial al apartheid de classe, en el qual els canvis polítics esdevinguts després de la fi del règim racista no han anat acompanyats de canvis substancials en el terreny material i dels drets socials.

La Sud-àfrica que acull el Mundial és un país dividit i amb fortes contradiccions socials, i en el qual els beneficis de l'esdeveniment seran per a una petita minoria, començant per les grans firmes del sector de la construcció. En certa forma, com assenyala el reputat comentarista esportiu Dave Zirin, el Mundial ha estat una espècie de “Cavall de Troia neoliberal, que ha permès una sèrie de polítiques que no haurien estat acceptades per part de la societat sud-africana en cas de no haver tingut l'honor d'albergar el Mundial”.

La crítica més estesa al Govern és la seva enorme despesa, un total de 9.500 milions de dòlars, finançats essencialment a través de l'endeutament públic en la construcció de grans instal·lacions esportives la utilitat posterior de les quals al Mundial està molt poc clara, i en infraestructures de transport de luxe. Entre elles, el tren d'alta velocitat Gutrail, destinat a l'elit dels negocis i als sectors acomodats.

El desviament de les inversions públiques a projectes faraònics i de poca utilitat social, o orientats a una minoria, contrasta amb la incapacitat del Govern de satisfer algunes necessitats socials bàsiques, com construir una xarxa de transport públic eficient o solucionar el gravíssim problema de l'habitatge. A Sud-àfrica, milers de persones viuen en barraques i la bombolla immobiliària dels anys recents de creixement econòmic i boom especulatiu ha fet augmentar el preu de l'habitatge en un 400%. Així, es calcula que la despesa per al Mundial equival a tot l'invertit entre 2000 i 2010 en habitatge públic.

En paraules del Fòrum Contra la Privatització de Johannesburg, “el Govern ha aconseguit, en molt poc temps, construir infraestructures de primera divisió de les quals la majoria de sud-africans no podran beneficiar-se ni en podran gaudir”. També hi ha perjudicats directes per l'esdeveniment com els venedors ambulants, expulsats de les proximitats de les grans instal·lacions esportives, o els pescadors en zones com Durban, que han vist restringides les seves àrees de pesca habituals.

L'impacte de les polítiques neoliberals va provocar l'emergència des de finals dels anys noranta de creixents resistències socials, en contra de la privatització i les retallades socials i convertint a Sud-àfrica de nou en una referència per a la protesta social en el continent africà. Unes lluites socials que entronquen, en altre context històric, amb el moviment contra el apartheid i el seu esperit d'alliberament social. Molts d'aquests moviments, com el Abahlali base Mjondolo, que agrupa als habitants de les barraques de les grans urbs, intenten aquests dies, a pesar de la restricció oficial a qualsevol tipus de manifestació fins al 15 de juliol, fer-se visibles i explicar al món la seva història d'exclusió i marginació.

“Quan els elefants estan de festa, l'herba pateix”, resa un vell proverbi africà. És una bona forma de tenir present aquesta altra Sud-àfrica que no hem d'oblidar.

Josep Maria Antentas i Esther Vives són autors de ‘Resistències Globals. De Seattle a la crisi de Wall Street’

Il·lustració de Iker Ayestaran

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció