El nostre deute amb Haití

La tragèdia d'Haití ens fa rememorar coses que fàcilment oblidem.
Haití, com s'ha repetit incansablement aquests dies, és el país més
pobre del continent americà i un dels països més pobres del planeta.
No obstant, molts no saben, o no recorden, que Haití va ser el primer
país independent d'Amèrica sorgit d'una revolta d'esclaus; aquells
esclaus que els europeus vam arrencar del continent africà i que varen
ser portats a Amèrica, en condicions infrahumanes per a treballar en
les plantacions de canya de sucre i que, a força d'intensificar els
cultius per a l'extracció del màxim benefici, van acabar amb un sòl
abans fèrtil, la qual cosa va provocar la desertització del país.
Haití era un paradís, fet que li va valer el nom de "la perla de les
Antilles", com era anomenada pels colons francesos quan constituïa la
colònia més rica de França.

Més tard, aquesta illa es convertiria en un erm a força de monocultius
i de la sobreexplotació que estava molt per sobre de la capacitat de
reposició dels nutrients al sòl -explotació provocada per la nostra
cobdícia de metròpoli insaciable. I per si no fos poc, el pagament del
deute extern i les nefastes polítiques d'ajustament estructural a
canvi de crèdits concedits pel BM i el FMI amb grans interessos van
dur a la població a la misèria més absoluta, la qual va haver de
buscar llenya a les muntanyes més properes per a cuinar els seus
aliments acabant, d'aquesta manera, de desforestar i erosionar el país.

Però, qui deu a qui? La cancel·lació d'aquest deute, el qual és molt
superior del que el país rep en ajudes, és una obligació moral en
aquests moments però, a més, un sentit més ampli de justícia ens
obliga, no només a cancel·lar, sinó a assumir i pagar el deute
ecològic que hem contret amb el poble d'Haití per tanta natura
devastada a conseqüència dels llargs anys del colonialisme. També ens
obliga a reconèixer el gran deute contret a causa de l'antic món
colonial i esclavista cap els esclaus negres per un treball forçat amb
violència i que constitueix un immens deute històric cap al poble
d'Haití en front de tants anys d'humiliació i barbàrie.

I encara hi ha més deutes amb aquest país. Tota Amèrica i el món
sencer devem a Haití l'abolició de l'esclavatge arran de la seva
independència, la qual fou arrencada al govern francès el 1804; la
primera revolució d'esclaus que va triomfar al món. El govern de la
jove i petita República d'Haití, nascuda d'una revolta d'esclaus, va
enviar soldats a Simón Bolívar quan aquest demanà ajuda el 1916 durant el seu alçament contra la Corona Espanyola amb la única condició que en tots els països que s'anessin alliberant s'abolís l'esclavatge. Condició, no obstant, que no va complir-se en molts dels casos. Però,aquesta, és una altra història.

I hi ha coses que no es saben, que no es diuen, i una d'elles és que
Haití va néixer pobre degut al gran deute que va haver de pagar durant
un segle al govern francès en compensació per la gosadia de
revoltar-se contra l'encadenament colonial i esclavista. Aquest deute
va asfixiar a l'illa en moments tan importants com varen ser els de la
seva naixent independència.

Haití va néixer pobre per atrevir-se a no se esclava, com molt bé ho
explica Eduardo Galeano, i va néixer pobre amb la dignitat dels que no
es deixen trepitjar. Però pobre, extremadament pobre. I ningú va
donar-li un cop de mà degut a que era un país de negres per a
civilitzar i incapaços d'autogovernar-se. Va haver de suportar
ocupacions durant 20 anys i dictadures mantingudes des dels Estats
Units, com foren les dictadures dels Duvalier -pare i fill durant
gairebé trenta anys- governs titelles i perversos com el de Jean
Bertrand Aristide -l'ex-salesià populista que es va deixar comprar pel
FMI i el BM i, de resultes d'això, va sembrar el caos per tot el país.

Més recentment, Haití ha tingut que fer front a una crisi alimentària
provocada per la pujada del preu de l'arròs, el qual ha produït
episodis de fam entre la població i després d'haver empès prèviament
els camperols, que vivien dels seus propis cultius, a abandonar els
camps per no poder competir amb els preus de l'arròs nord-americà,
aquest últim subvencionat pel mateix govern dels Estats Units. Aquesta
situació els ha dut a un èxode imparable per a instal·lar-se als
bidonvilles de les rodalies de Port-au-Prince, on viuen vora tres
milions de persones amuntegades. Un altre cop les nefastes i
endimoniades polítiques de la OMC, les quals maten més que ajuden.
Aquesta tràgica tarda del 12 de gener, quan va arribar el terratrèmol,
Haití era un país pobre, molt pobre, i no hi ha res més que mati més
que la pobresa. Aquests milers, o milions, de persones, amuntegades a
les barraques de la capital, van trobar-se amb que el terra es movia
sota els seus peus i que els sostres se'ls queien a sobre. I no van
poder fer-hi res; ni resar, perquè la Catedral es va enfonsar i als
nens se'ls va caure a sobre l'escola. Només podien vagar i vagar pels
carrers amb la mirada perduda, mentre buscaven un rostre familiar sota
les runes i es preguntaven què haurien fet per merèixer tanta desgracia.

La falla que tenen els haïtians sota els seus peus -la falla
Enriquillo- és el contacte entre la placa del Carib amb la
Nord-americana i travessa el sud d'Haití i el sud-oest de la República
Dominicana. Aquella es va desplaçar, aquell fatídic dia, en el pitjor
lloc i en el pitjor moment, com si ho hagués dissenyat el mateix
diable; una falla que no havia donat senyals de vida en més de 200
anys. Això és el que té la Terra: de tant en tant reajusta la seva
energia i nosaltres oblidem que allà algun cop va esdevenir quelcom.
Però ella no ho oblida i, tard o d'hora, ens recorda la seva
existència. És el que els geòlegs especialistes en Riscos anomenen
Perillositat o probabilitat d'esdeveniment d'un fenomen que no s'ha de
confondre amb el risc. El Risc depèn, també, d'altres factors com són
l'Exposició o nombre de persones exposades que, en la capital era molt
elevada donada la densitat de la zona, i també de la Vulnerabilitat o
percentatge de persones amenaçades, el qual depèn de la qualitat,
solidesa i tipus de construcció de les infraestructures; sens dubte el
factor que ha causat major devastació.

Haití és un país molt vulnerable sotmès de forma normal a la pobresa
més absoluta, sense infraestructures o que són de pèssima qualitat, amb edificis construïts sense control per a guanyar diners ràpidament.
Aquestes autoconstruccions sense fonaments de cap tipus són amb les
que s'ha acarnissat la tragèdia. I és que no hi ha pitjor risc que la
propia pobresa .

Hortensia Fernández Medrano

Ecologistes en Acció

Barcelona, 17 de gener de 2010