El Pacte de Caja Madrid
El dia 28 de desembre de 2007, el diari “El País” publicava una entrevista a María Jesús Paredes, amb motiu de la seva dimissió com a secretària general de la Federació de Banca i Estalvi (COMFIA) de CCOO. No tenia ni té desperdici, i es troba íntegra en la web del diari. Ja a la primera pregunta del periodista Iñigo de Barrón, l'entrevistada mostra les seves cartes:
“Pregunta. En ocasions se l'ha titllat de defensora de la banca. Com ho ha viscut des d'un sindicat d'esquerres com Comissions?
Resposta. Comissions no és un sindicat d'esquerres. És un sindicat a seques. Des de fa moltíssims anys. No sé què és un sindicat de classe. Som un sindicat de caràcter general, però no de dretes ni d'esquerres...”
Pot ser que, donat el dia de la publicació, algú va poder pensar que es tractava d'una innocentada. Però els qui vam conèixer de prop al personatge i, sobretot, els qui hem estat testimonis de la deriva del seu sindicat (qui això escriu va estar afiliat a CCOO fins a l'any 1988) vam veure en les paraules de Paredes el millor resum de l'adulteració ideològica que ha acompanyat al trist recorregut de les grans institucions sindicals en aquest país, especialment dins el sector financer. En el cas de CCOO, passar de corretja de transmissió del PCE en la transició a col·laborador, en l'actualitat i des de fa temps, amb els interessos del sistema bancocràtic.
Per això no han de causar sorpresa pactes com l'assolit entre el PP (sector Esperanza Aguirre), COMFIA-CCOO, la UIIC (Unió Independent d'Impositors i Consumidors) i, ull viu, Esquerra Unida. Aquest acord, de data 8 de juny (un dia després de les eleccions europees) té com principal objecte el posar a tir de pedra de l'ala més reaccionària del Partit Popular, que Aguirre representa, el control de la segona institució d'estalvi i la quarta entitat financera de l'estat espanyol. Buscant guanyar, d'aquesta manera, el pols que ve lliurant a l'altre sector del partit de dretes, aparentment més moderat, que lidera l'actual alcalde de Madrid.
El pacte, anomenat “Acuerdo por la Estabilidad y Desarrollo de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Madrid” (penjat en la pàgina web de COMFIA-CCOO) està adornat per tot un seguit d'apartats superflus i, com no, d’altres “tranquil·litzadors”, com la valoració favorable dels “acords assolits amb la representació dels treballadors durant el període 1996-2009” i la ratificació de “que els aspectes referits a les relacions laborals en l'Entitat han d'abordar-se en un marc de negociació i acord amb els Sindicats representatius...” (punt 9 de l'acord).
Però són en els punts finals, el 13 i el 14, on està el nucli de l'assumpte. Per a donar acomodament a tots els nous socis, d’altra banda s'eleva (punt 13), de dos a tres, el nombre de vice-presidents en el Consell d'Administració i s'incrementen, de nou a onze, els membres de la Comissió Executiva, a més del President, aplicant aquesta mateixa “garantia de pluralitat” a les comissions delegades del Consell d'Administració. I, per descomptat “es garantirà la presència en la Comissió Executiva de la representació majoritària dels treballadors en el Consell d'Administració”, fórmula per a perpetuar la situació de privilegi que ja dura més de tretze anys, de l'actual majoria sindical.
I en el punt final, el 14, la guinda: “Els signants d'aquest acord reconeixen al grup majoritari dintre del mateix, la seva exclusiva capacitat de proposta del candidat a President del Consell d'Administració, i una vegada valorada pel conjunt dels signants la seva idoneïtat i adequat perfil, es comprometen a donar suport conjuntament el seu nomenament en els Òrgans de Govern”. O el que és el mateix: el pastís està repartit. CCOO, amb aquest cop de timó, deixa penjat al seu fins a ara soci, l'actual president de l'entitat, Miguel Blesa.
En el context de la lluita pel poder en la Caixa madrilenya, encara per definir, aquest pacte “contra natura” llança mes ombres que llums sobre la situació i perspectives de les Caixes d'Estalvi, dins el context de la crisi. Caldrà estar vigilants sobre els plans de remodelació que es couen sobre el seu futur, l'impacte de tot això per a l'economia dels treballadors i de la ciutadania, i les conseqüències sobre l'ocupació en el sector.
Però, de moment, una de les incògnites que planteja aquest acord de Caixa Madrid és el grau de coherència i convicció amb la qual, tant CCOO com IU defensaran, a partir d'ara i davant els atacs de la dreta d'Aguirre, el caràcter públic de serveis essencials, com la sanitat i l'educació, almenys en la Comunitat de Madrid.
Pep Juárez,
Secretari d'Acció Sindical de la FESIBAC-CGT.
Juny de 2009