El Pacte de l’Euro entra a empentes

El pacte signat a finals de juny destinat a salvar la moneda comuna, planteja diverses directives encaminades a augmentar la competitivitat i reduir el dèficit dels Estats a costa del pes de les rendes del treball.

La incorporació d'Espanya a la Unió Europea es va concretar amb la signatura del Tractat de Maastricht al febrer de 1992. L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, en una columna titulada "Sin empujar", resumia llavors la percepció que aquest procés s'anava a dur per davant qualsevol consideració social: “Ya sé que vamos para miserables y desasistidos, pero sin empujar”, demanava Montalbán.

Dinou anys després, el Pacte de l'Euro Plus és la constatació que segueixen les empentes per a entrar en la senda de Maastricht. Es tracta de propostes de reformes socials, polítiques i econòmiques que, en alguns dels seus punts, ja han estat implementades pels Governs europeus.

El principal objectiu del Pacte de l'Euro va ser establert en les conclusions de la reunió del 24 i 25 de març de 2011 del Consell Europeu; “augmentar la competitivitat” i reforçar “la nostra economia social de mercat” són les dues funcions bàsiques d'un acord confirmat el 27 de juny pels països de la zona euro més Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania, que han decidit sumar-se a aquest marc destinat a “salvar l'euro”.

Per a José Luis Carretero, professor de dret del treball, aquest acord és un avís que “el que es mogui no surt en la foto”, o, el que és el mateix, el pacte està encaminat a homogeneïtzar les condicions de Vida en els Estats de la zona euro i buscar una sortida a la crisi a través de la “competitivitat”.

“Augmentar la competitivitat significa millorar la capacitat que té una economia per a exportar els seus productes als mercats mundials en condicions més avantatjoses que les de la resta d'economies”, resumeix l'economista Nacho Álvarez.

En aquesta “configuració de les condicions més avantatjoses” s'inclouen diferents factors, com la investigació, el desenvolupament i l'eficiència, però el paper fonamental el determinen els costos laborals: “L'anomenada competitivitat està íntimament lligada a productivitat de l'ocupació, i per tant, al salari”, explica Jorge Halpern, de la xarxa Democràcia Real Ja.

No obstant això, el Pacte de l'Euro Plus, no parla a les clares d'una rebaixa dels salaris, sinó que, amb un estil marca de la casa (comuna europea), el text fa brindis en aquesta direcció. Álvarez creu que la reducció dels costos salarials no es traduirà en una Millora simultània de la competitivitat de tots ells, tenint en compte que el 70% del comerç dels països de la UE és entre els països membres.

El Consell Europeu també demana mesures que garanteixin que “la fixació de salaris en el sector públic contribueixi als esforços de competitivitat en el sector privat”. Carretero assenyala que aquesta rebaixa de salaris en l'ocupació pública té un doble objectiu: d'una banda, “el fet que la funció pública sigui un exemple de que es poden obtenir unes condicions mínimament dignes de treball és una cosa que ha de ser derrocada en aquest moment”, a més, aquest empobriment busca obrir més espais per a la colonització pel mercat d'espais de reproducció social, com la sanitat i l'educació públiques, de manera que afecta al que es coneix com salari indirecte.

Amaya, una participant en la comissió de Feminismes del moviment 15M, apunta que aquesta classe de mesures converteix a les llars en la institució econòmica bàsica en la qual es resol la crisi, l'últim matalàs per a esmorteir la caiguda de salaris i la depauperització dels serveis públics, que “haurien de socialitzar la càrrega de cures”.

La senda de l'ajustament continu

A més, el text del Pacte de l'Euro Plus anuncia que seguiran els test de resistència als bancs i informa que aquesta tardor es presentarà un informe sobre la fiscalitat del sector financer. El text del Consell Europeu concreta més quant als objectius de reducció del dèficit i empeny als Estats europeus que introdueixin aquests objectius en les seves normatives, incloses les diferents Constitucions nacionals.

També prescriu l'augment de l'edat de jubilació, que el Govern espanyol va desenvolupar en el marc de l'acord global signat amb sindicats (CC OO i UGT) i patronal; i la promoció de la flexiseguretat, que afecta a les condicions d'entrada, permanència i sortida del lloc de treball, per al que el Consell Europeu recomana una revisió dels nivells de centralització dels processos de negociació, una cosa que ja es recull en el Decret sobre Negociació Col·lectiva aprovat el 10 de juny en el Consell de Ministres.

Serviran aquestes mesures per a pal·liar la crisi? “Evidentment, no”, apunta Jorge Halpern, que creu que és el moment de decidir si se segueix “la senda d'ajustaments, pactes socials i mesures que empobreixen a la població” o se segueix intervenint democràticament per a detenir aquest procés.

Com mesurar la productivitat

La proposta de lligar els salaris a la productivitat, en lloc de la inflació com passa fins a ara, apareix entre els objectius del Pacte de l'Euro. El professor de dret del treball José Luis Carretero apunta que, l'incentiu de la productivitat és intangible, especialment en petites i mitjanes empreses, “entren aspectes com qui és més dòcil, qui es porta millor, qui es queda una hora més sense demanar que la hi paguin, etc.”, apunta Carretero, qui, no obstant això, matisa que el text del Pacte de l'Euro no concreta quines eines s'utilitzaran per a mesurar la productivitat.

>>> Article extret del núm. 153 de la revista Diagonal