CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El paper dels sindicats de concertació: Deixar enrere a CCOO i UGT?

Dijous, 22 març, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

L'autor analitza l'espai, en vies d'extinció, que ocupen els sindicats majoritaris i apunta les vies de superació del model que representen.


La principal raó que indica de la possibilitat que els sindicats majoritaris es vegin superats, en la seva acció, en els propers mesos no és altra que les limitacions que acorralen a CCOO i UGT. I és que en les direccions d'aquests dos sindicats no s'aprecia cap capacitat de resposta que no passi per complir burocràticament amb l'expedient de les protestes.

L'escenari esmentat es veu marcat, en una clau temporal de llarg alè, per una permanent reculada dels dos sindicats majoritaris. En les últimes setmanes les cúpules d'aquests s'han acontentat amb demandar del PP algun gest que els permetés eludir la convocatòria d'una vaga general que, amb tota evidència, preferien esquivar.

Conscients de la seva malmesa capacitat de mobilització, són avui víctimes de la seva conducta dels dos últims decennis. L'inconvenient és que cap gest menor contribuirà a cancel·lar el vigor del principal: al mateix temps que la negociació col·lectiva, vital per a donar sentit al treball de CCOO i UGT, sembla ferida de mort i mentre es perceben agressions contra el propi dret de vaga, en altre terreny els desocupats, cada vegada més nombrosos, amb prou feines se senten reconeguts –no pot ser d'altra manera– en els sindicats majoritaris.

La desesperació que l'anterior provoca es tradueix sovint en un desig descarnat de preservar una primacia que es considera en perill. A l'empara d'aquest desig s'han multiplicat els cops de colzes i les acusacions de sectarisme i divisionisme llançades contra altres forces sindicals competidores. A títol provisional només hi ha una dada moderadament positiva per a CCOO i UGT: falten les notícies que adonin de moviments seriosos de contestació en la base d'aquests sindicats. Encara que les seves direccions poden sentir-se moderadament còmodes, és fàcil endevinar el que l'anterior significa de cara al futur.

Suposo que en últim terme a Fernández Toxo i a Méndez la situació present els produeix, per sobre de tot, perplexitat. No acaben d'entendre que un Govern de la dreta trenqui un acord entre cavallers que, malament que bé, demanava de CCOO i UGT moderació en les seves demandes, i acatament total de l'ordre existent, a canvi de preservar raonablement incòlume el finançament públic d'aquests dos sindicats. I alguna raó, per una vegada, no els falta: sembla com si el PP no hagués percebut que la conflictivitat laboral és sensiblement menor on aquests sindicats es mouen a plaer.

L'escenari que acabo de mal descriure sembla singularment propici perquè guanyin terreny opcions sindicals, o parasindicals, més radicals i compromeses. En una consideració general aquestes opcions són tres. La primera l'ofereix el sindicalisme de tall nacionalista que, amb pes innegable al País Basc i Galícia, es troba present també a Catalunya i Andalusia. Encara que més contestatari i lluitador que el que avui suposen CCOO i UGT, el seu és recelar pel que fa a la voluntat que moltes d'aquestes forces, a la defensiva, mostren pel que fa a la superació de propostes de caire estrictament socialdemòcrata.

La segona opció arriba de la mà del sindicalisme alternatiu, en la majoria dels llocs anarcosindicalista. Els últims mesos ho han estat en aquest món de compàs d'espera, entre la incertesa relativa al que estaven cridats a fer els sindicats majoritaris i una parsimònia que en algun cas amaga dubtes sobre la pròpia militància. La tercera i última opció, en fi, arriba de la mà d'instàncies com el 15M, de molt precària presència en el món del treball (encara que no faltin els assalariats que són quinzemaigistes de cap de setmana). Salta a la vista que aquest tipus de moviments aporta, en la seva heterogeneïtat, actius interessants per a la contestació. Aquí estan la presència massiva de joves desocupats i precaris, el designi d'estendre les protestes al terreny del consum i una capacitat de mobilització que, diguin el que diguin, no ha minvat.

No és difícil resumir la tasca més gran que queda per davant en un moment, el present, en el qual molts dels integrants de les classes mitges en procés de desclassament han abraçat un discurs radical mentre la majoria de qui disposen d'un treball semblen tenallats, sense més, per la por: l'obligació passa per sumar els actius que procedeixen d'aquesta classe mitja desclassada i dels sectors resistents del moviment obrer de sempre. Aconseguir-ho no és senzill. Recuperar, per a això, el significat de dues paraules, explotació i alienació, prematurament arraconades, sembla ineludible.

* CARLOS TAIBO és Professor de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Madrid. Article publicat al web de la revista Diagonal

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció