CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El patriotisme de ‘la Roja’ i la psicologia de masses del feixisme aplicada al futbol

Dimecres, 28 juliol, 2010
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Rodríguez Zapatero va fer a Barcelona una abrandada defensa de ‘la Roja’, amb el to frívol que a vegades utilitza. “El Govern espanyol estarà a l'alçada de les circumstàncies amb Catalunya i estic segur que ‘la Roja’ va ser molt seguida”. Per la seva banda, Puyol i Xavi es van passejar per l’estadi ensenyant la copa del Món mentre feien ondejar una bandera catalana en una mena de demostració de catalanitat d’uns dels més destacats membres de ‘la Roja’ i potser dos dels millors futbolistes de professió a nivell mundial. Aquest regal televisiu pels catalans es va agafar com una provocació per part del nacionalisme espanyol de l’estanquera i el toro d’Osborne, encara que el gest dels dos futbolistes no tenia la càrrega política dels atletes del puny del poder negre nord-americà mostrat en els jocs olímpics de Mèxic l’any 1968. Però, Toni Soler ens diu en l’edició del diumenge 25 de juliol del diari ‘La Vanguardia’ que el gest de Puyol i Xavi va ser “un regal inesperat” enfront allò que nosaltres en diem el botelló i l’embriagament del nacionalisme espanyol. La fotografia d’ambdós futbolistes de ‘la Roja’ amb la bandera catalana va ser contestada per l’afició espanyolista en esclats de violència contra la simbologia catalana.

Davant d’aquest context de violència de masses i agitació patriòtica incontrolada amb estanqueres i crits de catalanofòbia manifesta cal recordar las descripcions magistral de W. Reich sobre la deriva totalitària els anys trenta del segle passat de la psicologia de masses del feixisme, una deriva desenvolupada en el decurs de la gran depressió de 1929. Ara, novament, davant d’aquesta segona i potser definitiva gran depressió mundial del capitalisme, que comporta que el Regne d’Espanya, entre altres estats de la zona euro, sigui una mena d’estat intervingut per Brussel·les, París, Berlín, el Banc Central Europeu i el FMI, en règim de protectorat europeu supervisat per Pequin i Washington amb un govern titella del PSOE, aquest partit i el PP utilitzen l’estratègia patriòtica de la psicologia de masses del feixisme en forma d’adhesió fervent al patriotisme que generen els gols de ‘la Roja’. Així joves desocupats i altres en treballs precaris es manifesten al carrer de manera incontrolada i violenta com a fidels patriotes espanyols, molts amb estanqueres i el toro d’Osborne i alguns amb l’àliga imperial del franquisme.

En aquesta barreja patriòtica del PSOE i del PP, Rodríguez Zapatero apareix com l’encarnació jacobina a l’espanyola, com era el cas de Manuel Azaña, en la tribuna de les Corts hispanes, sota les vibracions patriòtiques de les masses tot aprofitant, demagògicament, la victòria futbolística de ‘la Roja’ a l’Àfrica del Sud, en un intent desesperat del líder del PSOE de pujar en el carro triomfal del patriotisme per ofegar la lluita de classes i fer obligar la mobilització proletària vers un seguit de vagues generals i potser un moviment europeu d’ocupacions obreres i estudiantils en un futur no gaire llunyà. Banderes espanyoles contra les banderes vermelles i negres del proletariat. Una fracció de la joventut que empastifa els carrers amb crits patriòtics i les banderes del cop militar del general Franco de fa setanta i quatre anys, ara monàrquiques, que es disputen el PSOE i el PP. Aquest partit de la dreta extrema espanyola proclama, en boca d’Alicia Sánchez Camacho, que “la Catalunya real i majoritària” no es va manifestar el 10-J a Barcelona, doncs es tracta de la Catalunya que vibra amb la victòria de ‘la Roja’ i d’aquesta manera manifesta la seva oposició a una separació catalana de l’Estat espanyol.

Alerta! El nacionalisme jacobí espanyol correspon a una actitud violenta i fatxenda que deriva vers la psicologia de masses del feixisme, el mateix patriotisme italià o germànic dels anys de la gran depressió i la guerra mundial interimperialista.

La nit, entre el diumenge 11 i el dilluns 12 de juliol, es va escenificar al carrer un assaig general del feixisme espanyol, encarnat en una suma de vots del PSOE i del PP a les Corts espanyoles davant la victòria esportiva de ‘la Roja’ i la defensa de la unitat de la pàtria, la mateixa unitat que el rei demana a Santiago. Serà allò de “Santiago y cierra España”. La bifurcació d’aquesta psicologia de masses del feixisme s’encarna en les figures de Zapatero y Rajoy, mentre a Catalunya una xusma feixistoide, amb estanqueres, es llança al carrer, provocant incendis i tota mena d’agressions verbals i físiques, com a reacció a la manifestació soberanista catalana del 10-J i la bandera catalana de Puyol i Xavi.

En aquest context, hi ha uns instigadors intel·lectuals dels fets, que corresponen al jacobinisme del PSOE i del PP. Finalment, el jacobinisme patriòtic espanyol mostra el seu rostre violent i incendiari.

En temps de l’Espanya franquista, la inconsciència de la població criada en la postguerra civil i molt despolititzada sentia eufòria patriòtica davant Massiel o Salomé a Eurovisió com ara hi ha joves aturats o ocupats en precari, junt amb d’altres panxacontents, que senten eufòria amb els gols de ‘la Roja’, unes maneres d’ocultar la realitat espanyola amb dictadura militar o amb enfonsament econòmic. Mentre es manifestava la psicologia de masses del feixisme amb l’eufòria de ‘la Roja’, la OCDE afirmava que el mercat laboral espanyol necessitarà més de deu anys per començar una incerta recuperació, mentre ITEC senyalava que en el decurs dels pròxims dos anys hi haurà una major caiguda del sector de la construcció i de cap manera hi haurà un creixement econòmic en altres àmbits, tot plegat en un context de retalls en l’obra pública del Ministeri de Foment. I això, afegim nosaltres, en un marc polític i social de retalls dels drets socials que en el decurs de les lluites obreres del segle XX s’havien conquerit amb molts patiments i un nombre enorme de proletaris morts, torturats i empresonats.

En aquest incert context, moltes empreses petites i mitjanes volen plegar la tardor. A nivell català, el Col·legi d’Economistes considera que la situació en aquest sentit és pitjor que la que passava l’economia empresarial fa un any i que aquesta encara empitjorarà el quart trimestre d’aquest any. Un anàlisi similar al que fa FUNCAS o el BBVA per al Principat de Catalunya i per al conjunt del Regne d’Espanya. S’espera un creixement negatiu del PIB, cosa que fa encara major la recessió, que ja es comporta com a gran depressió. Segons Caixa de Catalunya aquesta recessió encara empitjorarà els propers mesos. La caiguda del PIB aquest any serà del 0,4% aquest any, segons les esmentades previsions no governamentals. De fet, ha començat un procés de decreixement forçós en el mercat, sense que això signifiqui cap mena de canvi en el comportament nociu del capitalisme, doncs els sistema aferra a la seva supervivència d’una manera desesperada tot generant la retallada dels drets socials i agafant la deriva feixistoide, com ara en la nit de violència de ‘la Roja’ i la seva demostració de psicologia de masses del feixisme a la península Ibèrica.

El FMI va estudiar el 14 de juliol les mesures per reduir el dèficit que empren el Govern espanyol a partir d’un informe previ redactat sobre unes dades del mes de maig. Aquest anàlisi preliminar del FMI senyalava la necessitat d’uns canvis en el Regne d’Espanya de caire legislatiu a nivell laboral i també fiscal -retallada de drets socials i major màniga ampla a favor de la gran patronal- i la transformació de les caixes d’estalvi en bancs privats de manera urgent i decisiva, tal com està fent el Govern espanyol aquest dies. Per la seva banda, CCOO i UGT redueixen la seva protesta laboral en les empreses davant la reforma laboral a un document a favor de la vaga, sense especificar que es tracta d’una vaga general, cosa que dóna la dimensió exacta del caire teatral que el sindicalisme d’integració del capital vol reduir el 29-S, no més gaire enllà de la protesta europea dels seus socis de la Unió Europea que hi haurà aquell dia. Solament un impuls proletari el dimecres 29 de setembre, de caire autònom i totalment diferenciat de la comèdia sindical de CCOO i UGT, podria donar un pas significatiu contra les polítiques de Brussel·les, París, Berlín, el Banc Central Europeu i el FMI, am les benediccions de Pequin i Washington, transformant el dia de Sant Miquel en una nova efemèride de la lluita de classes del moviment obrer peninsular, un inici d’un moviment de vagues i ocupacions de conseqüències positives per la classe obrera i les capes populars.

El decret llei de Caixes del 9 de juliol segueix les consignes del FMI, que el 8 de juliol havia reduït en un 30% el seu anterior pronòstic de creixement pel Regne d’Espanya de cara a l’any 2011, cosa que el situa en un 0,6%, menys de la meitat del que augura el Govern espanyol, mentre que alguns economistes i algunes entitats financeres parlen d’un decreixement del PIB en un 0,4%. En aquest context de decreixement forçós i d’intervenció política exterior de l’Estat capitalista espanyol l’aplicació de la metodologia de la psicologia de masses del feixisme de fa vuitanta anys a l’entorn del futbol de ‘la Roja’ ajuda al govern Zapatero a mantenir adormida la consciència de classe de molta gent obrera i deixar que la necessària resposta de classe contra les retallades socials espanyoles quedi reduïda en una teatral i parcial vaga light, sense contingut polític i social, subsumida en una protesta a nivell de la Unió Europea del sindicalisme d’integració del Capital. Però, de fet, la victòria de ‘la Roja’ no va impedir que el dilluns 12 de juliol hi hagués una caiguda de l’Ibex en borsa del 0,68%, doncs l’economia va per una banda i l’eufòria de l’estanquera barrejada amb futbol solament fa d’opi del poble al servei del Capital.

Miquel-Dídac Piñero

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció