El pensionazo mata l’esperança i escurça la vida

L'atac contra el sistema públic de pensions és polièdric, té molts fronts i registres, i per a comprendre el que la seva ofensiva antisocial significa cal projectar-la en diferents contextos. Vegem.

Comencem amb l'aspecte del nominalisme (com ho anomenen). Perquè el primer que fa el poder abans de llançar un atac és apropiar-se de la gramàtica per a categoritzar les seves propostes i que els propagandistes en la nòmina desenvolupin la seva estratègia lobotomitzadora sobre aquests rails. Així que aclarim: el “pensionazo” no és una reforma, sinó una contrarreforma. És a dir, una reforma involucionista, regressiva, reaccionària, que empobreix socialment (i per tant moralment) el que ve a reemplaçar com presumptament caduc. És un anar a pitjor i a les males que ens venen com una necessitat per a millorar en el futur, ad calendas graecas.

En la segona característica està el seu handicap més secret. La contrarreforma no està justificada, encara que si motivada, falsament motivada. En l'actualitat la caixa de la seguretat social, o sigui, els diners amb que compta el sistema per a atendre les seves necessitats, registra un important superàvit. Són uns 65.000 milions d'euros els quals té en aquests moments el Fons de Reserva. Un mos tan llaminer que a l'esclatar la crisi, allà pel 2008, va dur a la patronal CEOE a sondejar la possibilitat de captar aquesta partida per a les seves pròpies utilitats. Era quan el seu màxim representant, el delinqüent social Gerardo Díaz Ferrán, proposava “fer un parèntesi en el lliure mercat”. Amb el que la urgència del Govern a implantar la “contrarreforma” és més un exercici de prospectiva, un judici d'intencions, ideologia de classe. Com quan els neomalthusians van predir el final del rebost planetari (veure Entre Godwin i Kropotkin).

El tercer aspecte del problema tampoc és baladí. La contrarreforma en marxa pretén un robatori legal. Robatori, saqueig, espoli. Amb totes les lletres. Perquè convé recordar que les prestacions de jubilació que ara es pretenen laminar, amb l'excusa d'implantar polítiques d'austeritat per a enfrontar la crisi, no són gratuïtes. Neixen de la contribució dels treballadors al llarg de la seva vida laboral, en un sistema de repartiment que identifica el seu gradient ètic i solidari com fet diferencial.

I, finalment, com últim element per a contextualitzar el tema, convé ressaltar que l'ofensiva desencadenada es maquina sota el signe d'una profunda ilegitimitat. Els integrants del poder executiu i del legislatiu que ostenten la potestat per a imposar la contrarreforma queden exempts dels seus efectes perversos. A ells no els afecten gens ni mica els canvis regressius que introduiran, ja que el seu propi fur els concedeix unes condicions infinitament més avantatjoses que les de les seves representats. Estan blindats. Són uns privilegiats, i des d'aquesta flagrant injustícia assumeixen la responsabilitat històrica de decretar sang, suor i llàgrimes per als altres on ells fan de la seva capa una casaca. On un ciutadà normal necessita 35 anys cotitzats per a obtenir una jubilació completa, als nostres representants els n'hi ha prou amb només 11 culiparlantes anys.

Robín Hood que estàs en la inòpia

Complert el necessari preàmbul, anem al gra. Què, qui, on, quan, com, per quin i per a qui la contrarreforma laboral que per enèsima vegada emprèn un govern en la denominada Espanya democràtica contra treballadors i ciutadans, presents i futurs, i les seves famílies. Què significa la mesura és l'ametlla de l'assumpte. La contrarreforma suposa modificar les constants vitals de les prestacions de jubilació en la seva versió actual, amb l'excusa d'un estalvi en despeses (socials sobretot) per part de l'Estat per a encarar la crisi (que ha provocat el conglomerat banca-finances-hipoteques).

Per a això es pensa alterar tots els supòsits que incideixen en la prestació baixant la seva retribució. Això implica executar un pla acordió: 67X20X37. Ampliar l'edat legal de jubilació obligatòria (voluntària ja existeix) de 65 a 67 anys. Estendre el període de còmput dels 15 últims anys de cotització als 20 finals, com a mínim (en 1985 es va passar de 2 a 15). Allargar a 37 anys el nombre d'anys cotitzats per a tenir dret al 100 per 100 de prestació, estant en l'actualitat en 35 anys. I, possiblement, desplaçar més enllà dels 15 actuals el temps mínim de cotització per a tenir dret a algun tipus de pensió.

Es tirin els comptes com es tirin això redunda sempre en un empitjorament, en quantitat i qualitat, de l'establert fins a avui. Només l'escalada de 65 a 67 anys representaria una rebaixa del 11% en la quantia a percebre per jubilat. Com assenyalava El Roto en una de les seves genials vinyetes, per aquest camí, “per a garantir el futur de les pensions caldrà fer-les coincidir amb la data de defunció”. Robar als pobres per a donar-ho als rics, Robín Hood al revés.

Tot això en un context brutalment hostil. Amb gairebé 5 milions d'aturats, un 40% afectant a famílies que tenen a tots els seus membres en atur, altre 40% a joves i gairebé 1 milió de persones amb la subvenció d'atur esgotada (els nous exclosos). De la naturalesa de l'atac que promou el Govern socialista dóna una idea el fet que una de les rectificacions ofertes per a trampejar la contestació sindical preveu admetre la jubilació als 65 anys a qui tinguin 41 anys cotitzats. Una boutade en tota regla perquè significaria que per a arribar a aquesta meta una persona hauria d'estar treballant (i cotitzant) ininterrumpidament des dels 24 anys. Això després d'haver aprovat per decret-llei una contrarreforma laboral que precaritza els contractes i facilita l'acomiadament a l'abaratir les indemnitzacions, com certifiquen les “cuinades” estadístiques de Ministeri de Treball que recullen el ròssec de la sagnia de l'atur després de la seva entrada en vigor.

Tanta poca vergonya no podia venir suportada exclusivament amb el pervers argument de l'austeritat i la crisi. Una cantada indecent que denuncia a anys llum la política de socialitzar les pèrdues i privatitzar beneficis com principi d'autoritat dels nostres governants i en primer terme del partit (socialista i obrer) que ho suporta. Per aquest motiu la cort acadèmica i mediàtica habitual hagi utilitzat el travestisme neomalthusià (els nostres neocons d'usar i llençar) de l'augment de l'esperança de vida per a justificar la escabetxina de les pensions. L'esperança de vida per terme mitjà dels treballadors, no la dels rics i assimilats, que són, per raons lògiques, qui tenen més i millor horitzó vital en ple ús de les seves facultats. Raonament que, com totes les grans mentides, es recolza en mitges veritats, sondejos i leguleyos.

El per-venir del Benestar

Enfront de la prèdica oficial, són molts els experts independents, amb el catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra Vicenç Navarro al capdavant, els quals han demostrat la inconsistència del fonamentalisme demogràfic aplicat. Més enllà dels gurús amb denominació d'origen, el màrqueting-klinex, les campanyes de publicitat institucional i els estudis de part, la veritat és que, lluny d'augmentar, les investigacions més solvents demostren que lamentablement en els últims anys aquest llindar està reculant.

Segurament a causa dels perversos efectes de la crisi econòmica sobre la salut i a l'aparició de noves malalties relacionades amb la trepidant forma de vida moderna (urbanització, sedentarisme, contaminació, estrès, etc.), aquesta millora en les expectatives de les persones es comença a ressentir. I sobretot, aquests mateixos treballs, posen l'accent en que no n'hi ha prou amb taxar aïlladament la millora en l'esperança de vida, sinó que, ja que es tracta de perllongar la vida laboral, l'important és mesurar-la des de la perspectiva de plena capacitat.

Per no parlar de les abismals diferències que existeixen en aquest terreny segons de quins estrats socials es tracti. Sobretot quan el flagell de l'atur delma als sectors més vulnerables de la població. Segons un informe de l'Oficina Internacional del Treball (OIT) i el Fons Monetari Internacional (FMI), elaborat per a la Conferència sobre Ocupació i Creixement celebrada a l'octubre de 2010 “, l'atur perllongat redueix l'esperança de vida fins a en un any i mig” (La Vanguardia 13/9/2010). Una rectificació que és d'agrair, pel que suposa de realisme enfront del succeït un any abans, quan una cimera de caps d'Estat i de Govern de la Unió Europea (UE) sobre l'ocupació va haver de suspendre's “per falta d'idees”.

Qui lidera l'atac urbi et orbi a les pensions?

El govern executa la partitura, la patronal l'escriu els mitjans la subscriuen i els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, aporten la claca necessària perquè no es noti el buit social. En aquest sentit és curiós que en la present ofensiva contra les pensions hagi quedat sense resposta la Carta de suport que 100 economistes de la tan neoliberal FEDEA han divulgat, com quan es va portar a terme la contrarreforma laboral, que va comptar amb l'oportuna replica bel·ligerant del Manifest dels 500 afins al món del treball.

L'autoritat de la cort acadèmica que avala tossudament la mesura està seriosament qüestionada pel fet que cap dels seus mentors, ni de bon tros els seus gurús emboscats en els serveis d'estudis de la banca i la patronal, va predir en el seu moment la crisi que ara utilitzen per a justificar el pensionazo caigui qui caigui. El marc teòric- normatiu des del qual es justifiquen els atacs mancomunats contra el sistema públic de pensions és el Pacte de Toledo, noliejat també durant l'etapa felipista (1995), a esclat de l'Informe del Banc Mundial “Evitando la crisis de la vejez” (1994).

El perquè i el per a què de la croada contra les pensions té molt a veure amb un atac més ampli al raquític Estat del Benestar que gaudim. Una croada abanderada pel PSOE en el govern per a, potser i sent mal pensats, compensar al capital financer per les seves generoses aportacions a les campanyes electorals del partit, que com ve demostrant el Tribunal de Comptes cada any es beneficia de les condonacions que regularment aprova la banca amiga prestadora.

Al final de la llarga marxa que pretén fer diana en el sistema públic de pensions està el sistema financer privat. A ningú se li escapa que la guardiola de les pensions, la major partida de la despesa pública, representa un Eldorado per al món de les finances (el 2009 el pagament de prestacions econòmiques per la Seguretat Social va ser de 97.338,22 milions d'euros). I menys al socialisme en el poder, que va ser qui en 1989 va utilitzar el seu corró parlamentari per a aprovar la llei que obria camí a les pensions privades. Que la llança al costat de les pensions públiques és un tir per elevació ho reconeix fins a la mateixa fundació FEDEA, quan en un dels seus nombrosos informes assegura que “(...) és fonamental controlar el creixement de la despesa en pensions que, juntament amb la despesa sanitària, és l'element més desestabilitzador per a les nostres finances públiques a mig termini” (Cap a un Sistema de Pensions Sostenible, Equitatiu i Transparent, pàg. 3).

Sempre queda el pressupost

El que succeeix és que el botí dels diners de les pensions té tal potencial que no deixa a ningú indiferent. Les pròpies centrals sindicals, Comissions Obreres i Unió General de Treballadors, són jutge i part en aquest tema. D'una banda representen als seus afiliats en la defensa del sistema públic, però per un altre costat formen part del negoci i es beneficien de la seva possible emergència al lliure mercat.

De fet, el Fons de Pensions de l'Administració de l'Estat està gestionat per GPP (Gestió de Previsió i Pensions Entitat Gestora de Fons de Pensions SA), una empresa participada en un 70% pel BBVA i en un 30% per CCOO i UGT (El País, 12/10/2005). Això en el sector públic. En el privat, GPP intervé en la gestió de 46 grans empreses. En la multinacional Telefònica, CCOO i UGT estan presents a través de FONDITEL (Telefònica 70%, UGT, 15 % i CCOO, 15%.), un fons que va tenir pèrdues de més de 80 milions a conseqüència de la fallida de la mafiosa Lehman Brothers (Expansión, 15/01/09). Fa anys aquesta bipolaritat seria impensable, avui és una fatalitat, com posa en evidència, en clau d'humor, la gran pel·lícula Louise-Michel.

Amb aquests meditabunds defensors del sistema públic, partit socialista i sindicats col·laboradors, no resulta estrany que durant l'última dècada s'hagi registrat un notable augment de fons privats en poder de la gran banca. Així, mentre el 1991 hi havia a Espanya 302 fons, en 2009 la seva xifra s'elevava a 3.308. Encara que possiblement la dada més eloqüent de la transfusió de recursos estigui en el nombre de partícips, que era de només 600.000 en 1990, res més obrir-se la veda, i grimpava fins a 9,3 milions el 2005. Les últimes dades disponibles parlen que en l'any 2008, inici de la crisi, la quantitat de diners dipositats en fons de pensions arribava a 80.000 milions d'euros. Partida que, no obstant això , no ha assolit la rendibilitat esperada a causa de les turbulències dels mercats, originant que a finals 2009 la seva rendibilitat resultés inferior a la inflació.

Un negoci pròsper per a una banca usurera que ostenta els més alts costos d'administració de la Unió Europea. Amb el sagnant afegit que és precisament aquest sector acaronat des del poder el que més prejubilacions, oneroses per a les arques públiques, ha produït i pretén seguir produint a la calor de la sopa babau del Fons de Reestructuració i Ordenació Bancària (FROB). Perquè la famosa homologació amb la Unió Europea s'implementa pels nostres governants i dirigents en general amb una òptica profundament asimètrica. Com al socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys, convergim en el negatiu-desfavorable i ens distanciem en el positiu-favorable.

Escombren per a casa. Actualment la despesa total en pensions a Espanya és del 9,8 % del PIB, mentre Itàlia destina el 14%, i dos anys abans, el 1996, el terme mitjà en la UE era del 14,6%. D'altra banda, està la capacitat de renda disponible dels nostres jubilats, un sector de població que pràcticament té el subsidi de jubilació com únic recurs econòmic. La pensió mitja a Espanya en 2009 era de 749 euros, i l'indicador de pobresa, tal com ho mesura la UE, en aquesta data arribava a al 20% de la població i al 31% dels jubilats. A Alemanya oscil·la entre els 953 de l'Oest i els 1.002 de l'Est.

Concloguem. No existeix cap evidència que justifiqui la contrarreforma. Ni per acció ni per omissió. La viabilitat de l'actual sistema públic de pensions depèn de la renda “per cápita” i, per tant , de la productivitat del treball, que és en gran mesura un efecte induït de la inversió de capital (l'atur actual es pot imputar a una vaga d'inversions). Tot la resta és política, i depèn de la voluntat política que existeixi. I si no hi ha altre remei, sostenir el contrari seria com dir que cal eliminar el ministeri de Defensa o la Casa Reial perquè amb els impostos que paguen els soldats o la nombrosa prole dels Borbó no arriba per a cobrir les despeses. Sempre queda el Pressupost.

Tots som iguals davant la llei, encara que segueix havent-hi classes. Ho va ratificar l'Organització Mundial de la Salut (OMS) en el seu informe 2009 sobre la relació entre la situació econòmica i la salut al xifrar en 28 anys la forqueta en l'esperança de vida a Europa respecte al lloc de naixement. Segons aquest organisme, en l'actualitat una persona nascuda en el barri obrer de Lenzie, a Glasgow, Gran Bretanya, té una esperança de vida de 54 anys, mentre que a només 11 quilòmetres, en el residencial Caltón, el llindar de vida arriba als 82 anys.

I ja entre nosaltres. Un treball del Centre d'Investigacions Científiques (CIS), fet públic el passat estiu, assegurava que “la mobilitat social s'ha estancat a Espanya des dels anys seixanta” (El País 11/9/2010). La prova està en que, si no hi posem remei, la generació actual serà la primera que visqui pitjor que els seus pares. Una cosa inèdita des de la guerra civil.

(Nota: Aquest text és deutor dels treballs de Juan José Torres, Vicenç Navarro, Miren Etxezarreta, Elena Ioate, José Iglesias Fernández, Joan Junyent Tarrida, David Anisi, Juan Antonio Fernández Cordón, José María Zufiaur i altres experts sense denominació d'origen).

Rafael Cid (Text escrit per al Rojo y Negro de Febrer 2011)

>>> En document adjunt en castellà en el format editat per CGT.

Attached documents