El Pla intern de (Des)igualtat de gènere de la Diputació de BCN fa pessigolles al Patriarcat. Denúncia per assetjament laboral a la Diputació BCN. El cas “Londresgate” . Butlletí CGT Diputació BCN
DIPUTACIÓ a l’AIRE!
* Butlletí de la Secció Sindical de la CGT *
Tercera època | Número 8 | Abril-Setembre 2015
Llegiu-lo, comenteu-ho, difoneu-lo, feu-ne còpies, pengeu-lo als suros... FEU-LO VOSTRE!
NOTÍCIA, NOTÍCIA! ÚLTIMA NOTÍCIA!
EL PLA INTERN DE [DES]IGUALTAT DE GÈNERE DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA FA PESSIGOLLES AL PATRIARCAT1
“Sent l’anarquisme una filosofia política oposada
a tota relació de poder, és intrínsecament feminista”
Susan Brown
Notícia, notícia! Última notícia! Amb data del 30 d’abril de 2015 la Diputació de Barcelona va treure a la seva web institucional el següent titular, “La Diputació de Barcelona aprova el seu Pla d’Igualtat de Gènere”, i el comunicat continuava dient2:
El Ple de la Diputació de Barcelona ha aprovat, aquest migdia, entre d’altres punts de l’ordre del dia, el Pla d’Igualtat de Gènere, una moció per a l’impuls de la incorporació de clàusules socials en la contractació de l’Administració pública local, i l’adhesió a la “Declaració de Barcelona per a les ciutats i pobles habitables, fèrtils i resilients”.
El procés que culminà l’elaboració i, posterior, aprovació pel Ple de la Corporació del Pla Intern d’Igualtat de Gènere, s’inicià –formalment– el 9 de maig de 2014, mitjançant el Dictamen 2014/3710. Aquest dictamen aprovava les instruccions per a l’elaboració del “Pla d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes” i la creació de dos comissions (Comissió d’Impuls i Comissió Executiva), i del Grup de Treball de Participació Social de la qual formava part la Secció Sindical de la CGT.
El que no es deia, ni a la notícia ni al dictamen, és que aquest procés s’encetava amb 7 anys de retard, ja que la Llei Orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i homes3, d’àmbit estatal, i l’Estatut Bàsic de l’Empleat/da Públic/a (EBEP-2007)4 que obliga a totes les Administracions Públiques (AAPP) a tenir un pla intern d’igualtat, van ser aprovats l’any 2007. En concret l’Estatut Bàsic, en seva la disposició addicional octava, diu el següent:
Disposición adicional octava. Planes de igualdad.
1. Las Administraciones Públicas están obligadas a respetar la igualdad de trato y de oportunidades en el ámbito laboral y, con esta finalidad, deberán adoptar medidas dirigidas a evitar cualquier tipo de discriminación laboral entre mujeres y hombres.
2. Sin perjuicio de lo dispuesto en el apartado anterior, las Administraciones Públicas deberán elaborar y aplicar un plan de igualdad a desarrollar en el convenio colectivo o acuerdo de condiciones de trabajo del personal funcionario que sea aplicable, en los términos previstos en el mismo.
El pitjor de tot és que en el transcurs dels 7 anys han hagut dos Plans de Mandat (2007-20115 i 2012-20156) i han passat pels òrgans de govern de la Corporació diferents partits polítics amb diferents sigles i colors i que, fins i tot, en el Pla de Mandat 2007-2011 amb un color polític hipotèticament més vermell no van posar-se mans a l’obra en l’assumpte d’aconseguir majors nivells d’igualtat de gènere en el si de l’organització.
Composició del Ple 2007-2011
Composició del Ple 2011-2015
(Imatges adjuntes al PDF)
http://www.slideshare.net/CGTCatalunya/diputaci-a-laire-butllet-secci-sindical-diputaci-bcn-abril-setembre-2015
I ens preguntem, per què tantes resistències per posar en marxa un instrument, com és un pla d’igualtat de gènere, per eradicar les desigualtats que les dones patim en el mercat laboral i en les organitzacions? Desigualtats com el sostre de vidre, la bretxa salarial, l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe. Per esmentar algunes. Doncs, considerem, que la diagnosi prèvia a l’elaboració del pla intern ens dóna algunes pistes.
La diagnosi prèvia que es va fer des de la perspectiva de gènere, és a dir, la radiografia inicial feta amb ulleres “violeta”, posà en evidència que els càrrecs polítics que havien de posar en marxa el procés i que havien d’aprovar el pla intern són majoritàriament homes. És a dir, la cúpula de la Corporació és eminentment masculina i majoria de la plantilla tècnica està composada per dones, donant-se un fenomen clar de segregació vertical. Ara bé, es podria dir d’una manera més clara encara: “qui manen són els homes i qui obeeixen són les dones”. Vist així, molt igualitària la Diputació de Barcelona no sembla, oi?
Dit això, resulta evident que si qui mana ha d’iniciar un procés que li traurà parcel·les de poder, aquesta renúncia de la seva capacitat decisòria no la farà, d’entrada, de molt bon grat. La història ens demostra que, ex-cepte ex-cepcionals ex-cepcions, cap grup humà en situació de superioritat i/o poder vol renunciar al seus privilegis i es resisteix amb tots els mitjans a la seva disposició (posició reaccionària).
Les resistències són tan fortes que en el pla intern d’igualtat de gènere resultant7 s’ha optat per Línies i Accions de mínims (p. e. formació en igualtat de gènere; elaborar un informe jurídic sobre la possibilitat d’incorporar accions positives en els processos de selecció, promoció i provisió; estudiar la incidència del gènere en la promoció interna del personal de la corporació), que ni tan sols van acompanyades a una dotació pressupostària específica. Vaja que, es formarà, s’analitza i s’estudia molt, i S’ACTUARÀ POC. Es preveu, formar, analitzar i estudiar molt, però NO SABEM COM PAGAREM ni els cursos ni els informes ni els estudis. Bé, d’enginyeria financera a la Corporació se sap molt (veure l’article SOBRE LA SITUACIÓ A LA DIRECCIÓ DE RELACIONS INTERNACIONALS (ALGUNES NOTES SOBRE EL “LONDRESGATE”), en aquest mateix Butlletí).
Al Pla Intern li manca la priorització de les Accions necessàries/urgents, tant per aplicació de la llei en matèria assetjament sexual i per raó de sexe, com per evitar la precarietat laboral de les treballadores de la Diputació de Barcelona, i de les subcontractades d’empreses col·laboradores.
Com a Secció Sindical de la CGT, hem participat activament i hem fet 51 propostes específiques d’Acció, durant tot el procés d’elaboració del Pla Intern, però en la proposta definitiva del document, les línies més essencials (condicions de llocs de treball; usos del temps per afavorir la coresponsabilitat d’homes i dones en els treballs domèstics, reproductius i de cura; reparació de desigualtats davant dels casos de violència de gènere), aquelles Accions encaminades a aconseguir a un cert nivell d’equitat i justícia social, no s’han incorporat en el Pla i s’han redreçat a “comissions” per a negociar no se sap què, ni com, ni quan.
Es tracta, des del nostre parer i la nostra voluntat d’aconseguir una societat lliure de tot tipus de relacions tòxiques de poder (per sexe/gènere, per classe social, per origen, per pertànyer a una minoria cultural, per orientació i identitat sexual, per nacionalitat, per discapacitat física, psíquica, sensorial o malaltia mental...) d’un Pla de [Des]Igualtat de Gènere, per què és:
* epidèrmic, en comptes de ser quirúrgic per eradicar les desigualtats a les quals estem sotmeses les dones;
* de mínims, en lloc de fer una aposta agosarada i compromesa per restablir un cert equilibri en el marc de relacions laborals de sagnants inequitats de gènere; i
* reaccionari, en comptes de posar la Diputació de Barcelona com una administració pública puntera en la qual es pugui “emmirallar la resta d’ens locals de la demarcació”.
Tornem, doncs, al paràgraf de la notícia inicial, però ara comentada:
“El Ple de la Diputació de Barcelona [majoritàriament masculí] ha aprovat [8 anys després de la data en què estava obligada per llei a fer-ho com a administració pública i després de dos equips de Govern amb colors polítics diversos, considerats tant de “dretes” com d’”esquerres”], aquest migdia [Visca la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, i la coresponsabilitat!], entre d’altres punts de l’ordre del dia [Eing! Quin era el titular de la notícia?], el Pla d’Igualtat de Gènere [Ah! Sí! Aquest era el tema del titular. El Pla Intern de Des-Igualtat de Gènere], una moció per a l’impuls de la incorporació de clàusules socials en la contractació de l’Administració pública local [M’he tornat a perdre], i l’adhesió a la “Declaració de Barcelona per a les ciutats i pobles habitables, fèrtils [S’està parlant de tenir descendència?] i resilients” [M’he tornat a perdre! Quin hem dit que era el tema de la notícia?] .
En definitiva la Secció Sindical de la CGT de la Diputació de Barcelona va decidir, per unanimitat, que no subscriuria aquest carrincló Pla Intern de [Des]Igualtat de Gènere resultant, ja que considerava –i segueix considerant– que només li fa pessigolles al patriarcat.
Marisa Juandeaburre Remondegui
Aurora Pulido Vacas
INFORMACIÓ SOBRE MILLORES SOCIALS I ALTRES AJUDES
El 7 d'abril vam enviar a tothom un extens comunicat (https://cgtdiba.wordpress.com/2015/04/07/valoracio-dels-acords-de-mesa-de-negociacio-del-27-de-marc/) valorant els acords de la Mesa de Negociació de Matèries Comunes signats el 27 de març. Volem fer en aquest escrit alguns aclariments sobre els ingressos al full de salari pendents de justificació, a partir de consultes que hem rebut de diversos companys i companyes.
L'acord del mes de març va representar poder destinar el total de la partida de millores socials, 710.000 EUR, prevista en el pressupost de 2015 al conjunt del personal de la Diputació de Barcelona, una vegada descomptat els 75 EUR d'ajuda a fill menor de 18 anys (no es va poder augmentar aleshores ni l'edat ni la quantia, aspectes que resten pendents d'ulteriors de negociacions). La resta de la partida es distribueix entre el personal de manera inversa al nivell de destinació del lloc de treball (sense comptar el nivell assolit per la progressió personal). Fins al nivell 25 es poden aportar justificants de despesa on consti les dades de l'empresa o professional, que el permetin identificar, nom , NIF... fins a 135 EUR, realitzades a partir de gener de 2015. S'ha d'entrar instància específica ABANS DEL 30 DE SETEMBRE DE 2015.
La comissió Mixta de Millores Socials formada per representants de la corporació i dels diferents sindicats, va definir com a despeses a poder presentar:
Àmbit sanitari
* Despesa oftalmològica.
* Despesa odontològica.
* Despesa per pròtesis, audiòfons i ortopèdia en general.
* Despeses per assistència a sessions de rehabilitació, fisioteràpia, osteopatia, quiropràctica i acupuntura.
* Despeses de tractaments estètics derivats d'accident o malaltia (s'exclouen les merament estètiques).
* Despeses farmacèutiques.
Àmbit cultural
* Despesa per adquisició de llibres, CD de música.
* Despesa d'entrades o abonaments a museus, centres culturals, teatres, cinemes i concerts (resten excloses les despeses d'adquisició d'entrades a sales de festa).
* Despesa per cursos i estudis.
Àmbit esportiu
* Despesa d'inscripció i quotes a centres esportius.
* Despeses federatives (carnets, curses) sempre que no derivin de la pràctica d'un esport a nivell professional.
Àmbit de conciliació
* Despeses de llar d'infants, escoles bressol, guarderia.
* Despesa de cangur.
* Despeses de colònies, casals d'estiu, campus.
* Despeses de centres d'atenció a persones dependents (dins de l'àmbit de beneficiaris previst a l'acord).
Tenen dret a l'abonament de la despesa per millores socials les persones funcionàries de carrera, el personal laboral fix, el personal interí o amb contracte laboral que hagin treballat 9 mesos i les persones jubilades fins a 70 anys; les persones beneficiàries que siguin els cònjuges i les parelles de fet, i els fills menors de 21 anys que convisquin amb la persona titular i no percebin cap renda procedent del treball.
Com a CGT demanem que s'estableixi un canal de comunicació entre les persones jubilades i la corporació per a facilitar la informació i el contacte, i que a la instància hi figuri la possibilitat d'indicar el número de compte corrent on es vol que es faci l'ingrés de l'import a percebre.
També demanem que en el cas en què hi hagi una quantitat de la partida que no es pagui per manca de persones que hagin presentat els justificants, es pugui aportar a entitats socials que cobreixen necessitats de les persones, ja que la corporació es va negar a repartir-ho entre les persones que hagin justificat una quantitat superior de despesa.
Altres ajudes que ens podem beneficiar les trobareu a Intradiba:
https://intradiba2.diba.cat/web/prestacions-socials-i-avantatges/prestacions-socials.
Hi ha un ajut especial per persones a càrrec amb discapacitat, premis per anys de servei, o ajut per la renovació i pèrdua del carnet de conduir per aquell personal funcionari o interí que per al desenvolupament les seves tasques més freqüents necessiti disposar del permís de conduir. Els interins hauran d'acreditar un període mínim de serveis prestats ininterrompudament de nou mesos.
Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona
L’ESTRÈS LABORAL
La definició d’estrès que en fa el Diccionari de la Llengua Catalana es refereix a la tensió mental o corporal provocada per un factor físic o emocional, capaç de generar una malaltia.
Per tant aquesta definició inclou dos elements bàsics, un estressor (estímul estressant) i una resposta.
En un context informal l’estrès es considera com una cosa negativa. Però això no sempre és així atès que és un fenomen adaptatiu relacionat amb la supervivència de l’individu. Però si l’estímul és excessiu, incontrolable, llavors l’estrès pot ser negatiu i nociu.
Així es parla d’un estrès bo (eustrès) que ens permet arribar a resultats satisfactoris en les nostres activitats amb costos raonables i d’un estrès dolent (distrès) relacionat amb experiències desagradables i amb probables efectes negatius per a la salut.
L’estrès psicosocial es pot considerar com un desequilibri percebut entre la demanda i la capacitat de resposta de l’individu de manera que el fracàs davant la demanda té importants conseqüències negatives (també percebudes) (Mc Grath, 1970).
Aquest equilibri depèn de factors individuals (biològics, psicològics, ...), de l’entorn, de les experiències, ... Les persones reaccionen de forma diferent a una mateixa situació.
L’estrès en el treball seria el conjunt de reaccions cognitives, emocionals, fisiològiques i conductuals que apareixen davant certs aspectes adversos o nocius del contingut, l’organització o l’entorn de treball. Aquests aspectes negatius serien els factors de risc psicosocials, les causes de l’estrès.
Han estat formulats diversos models per tal d’explicar la relació entre els factors psicosocials, l’estrès i la salut. Els que compten amb més evidències científiques són el Model demanda-control-suport social (Karasek, Johnson i altres) i el Model esforç-recompensa (Siegrist) de manera que els desequilibris en aquests models poden originar estrès. Aquests models permeten identificar les característiques de l’organització del treball que afecten la salut, el que es coneix com Teoria General d’Estrès.
L’organització és l’origen de l’exposició als factors de risc psicosocials. Els factors psicosocials són l’exposició. L’estrès és el detonant de l’efecte que pot derivar en malaltia. L’estrès crònic seria el que es troba més relacionat amb l’estrès laboral i els seus efectes sobre la salut poden aparèixer al cap d’alguns anys.
De forma esquemàtica es podria dir que els empresaris tenen el deure de protegir les persones treballadores davant dels riscos laborals, inclosos els psicosocials. Els prevencionistes (tècnics/ques i delegats/des de prevenció de riscos laborals) treballen sobre l’organització (empreses saludables). Els/les psicòlegs/logues treballen sobre l’individu. La vigilància de la salut correspon a la medicina del treball.
Beneficis de la prevenció: salut, optimització, reducció de l’absentisme, disminució dels accidents i dels incidents, reducció de costos, reducció de despesa pública, compromís, ...
Els danys a la salut més importants que són conseqüència de l’estrès laboral es troben relacionats amb els trastorns mentals (estrès, ansietat, depressió, altres trastorns neuròtics, abús de substàncies, ...), les malalties cardiovasculars (hipertensió, angina de pit, infart de miocardi, ...), les osteoarticulars (trastorns musculoesquelètics, ...), les digestives (colon irritable, nàusees, vòmits, ulcus, ...) i les de la pell (alopècia, dermatitis, ...). Es calcula que entre un 20 i un 30% dels atacs de cor es poden atribuir a l’estrès psicològic.
Hi ha una Guia de bona praxi per a la vigilància de la salut mental relacionada amb els factors de risc psicosocial del Departament de Salut per diagnosticar casos sospitosos de trastorn mental derivat de l’exposició als factors de risc psicosocial en el lloc de treball (http://canalsalut.gencat.cat/web/.content/home_canal_salut/professionals/temes_de_salut/salut_laboral/documents/arxius/riscpsicocompl2010.pdf), els quals s’han de derivar a les mútues d’accidents de treball i malalties professionals atès que han de ser considerats com a contingències professionals derivades d’accident de treball.
Jaume Garganté Queralt
DUES NOTES SOBRE EL RESPIR
BORSA D’AUXILIARS EDUCADORS/ES
Continuant amb els articles del butlletí anterior sobre les presumptes irregularitats a la convocatòria d’auxiliar educador (S-21/13) les companyes i companys del centre Respir que vam iniciar aquest procés, amb el suport de la CGT i CCOO des de el primer moment, hem guanyat la primera batalla, parar aquest procés selectiu. Ara sí, la Diba ja s’ha pronunciat oficialment mitjançant el Decret de la Presidència de la Diputació de Barcelona de data 26 de febrer de 2015; la primera victòria i el primer reconeixement oficial d’irregularitats.
Actualment el tribunal continua en silenci, després de mesos, encara ha de reunir-se per a donar una resposta al recurs d’alçada que vam presentar davant la Diputació de Barcelona; diu que té la voluntat de reunir-se abans de les vacances d’estiu 2015, però no és segur i així estem, amb aquesta voluntat des del 7 de gener de 2015.
I aquell sindicat on és? Sí, aquell que abans de les eleccions predicava que era un sindicat pels treballadors i treballadores i estava molt interessat en el nostre col·lectiu i en la nostra lluita. Des del 22 d’abril no hem tornat a tenir notícies. Aah... van ser les eleccions sindicals, la seva sobtada preocupació va ser una estratègia electoral o casualitat. Sí, parlem de la UGT.
El procés encara no ha finalitzat, continua la lluita per la transparència, per les persones amb discapacitat i, per les seves famílies, defensant la qualitat del servei a través dels seus professionals.
ACREDITACIONS EN L’ÀMBIT DE LA DEPENDÈNCIA
Un tema relacionat amb l’anterior són les ja famoses “Acreditaciones para garantizar la Calidad de los centros y Servicios del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia” publicades mitjançant la Resolució de 2 de desembre de 2008, a la qual queda recollit que determinades categories professionals que treballen en l’àmbit de la dependència han d’acreditar la qualificació professional. Una d’aquestes és la de Tècnic Auxiliar Educador/a. Aquest procés és obligatori i té un cost, la Diba només ha pagat a funcionaris/es i interins/es, a la resta, les persones en una situació laboral més precària, ni un duro. Aquestes persones són treballadors i treballadores de la Diputació amb els mateixos drets i deures, ens trobem amb un organisme que discrimina els/es seus/ves treballadors/es en funció de la seva condició laboral.
Elena Martínez Albarrilla
COMENÇA UNA NOVA ETAPA A LA JUNTA DE PERSONAL
Gairebé un mes després de les eleccions sindicals, es va constituir la nova Junta de Personal de la Diputació, amb la nova representació sorgida de les urnes el 22 d'abril. Aquesta reunió de constitució es va produir el dia 20 de maig. En la mateixa, les 6 delegades i delegats de la CGT vam cedir part dels nostres vots per a que CCOO pogués accedir als càrrecs de la mesa de la Junta (Presidenta i Secretari). En concret, 4 de nosaltres vam votar-hi a favor, per tal de sumar la majoria absoluta dels vots, i 2 s'hi van abstenir, tal i com havíem decidit prèviament en una assemblea d'afiliades. D'aquesta manera, tal i com vam manifestar a la reunió, volíem visualitzar el nostre suport al fet d'obrir una nova etapa a la Junta de Personal, tot deixant fora UGT i CTeC dels càrrecs de la mateixa, alhora que deixàvem clar que aquest suport no era, ni serà, un xec en blanc al nou sindicat majoritari.
Després d'aquesta s'han produït dues reunions més de la Junta, els dies 4 i 17 de juny. La primera de caràcter ordinari, i la segona extraordinària, atès que en la del dia 4 no es va arribar a exhaurir, per manca de temps, tot l'ordre del dia (que incorporava fins a 19 punts, a petició de la Presidència i dels diferents sindicats). La nova composició de la Junta, és a dir, el fet que ara UGT i CTeC no sumin majoria, ha permès ja detectar un cert canvi de dinàmica en aquestes reunions, i també poder aprovar un seguit de qüestions que abans sempre havien estat bloquejades a instàncies d'UGT. Un aspecte important i novedós és que ara la CGT guanya votacions, cosa que mai no havia passat en els 8 anys anteriors. I això ens dóna l'oportunitat de tirar endavant les nostres propostes.
Per començar, s'ha acordat una distribució dels delegats i delegades de prevenció de riscos laborals que, al contrari que la de fa 4 anys, és proporcional al resultat obtingut per cada sindicat a les eleccions sindicals, és a dir, a la seva representativitat. Això permetrà que siguin tres els companys i companyes que seguin a les reunions del Comitè de Seguretat i Salut de la Diputació a proposta de la CGT. Desenvoluparan aquestes funcions durant els propers 4 anys en Víctor Garcia (Secretari de Salut Laboral de la nostra Secció Sindical), en Jaume Garganté i la Mar Arce. És interessant recordar que fa 4 anys UGT i CTeC van imposar en Junta una distribució de delegades de prevenció que no es corresponia amb la representativitat dels diferents sindicats, i que atorgà a UGT moltes més delegades de les que, proporcionalment, els hi haurien correspost.
Un altre punt important és que hi ha la intenció d'acordar nous criteris per a designar les persones que hauran de fer de vocals en els processos de selecció a proposta de la Junta de Personal. Mentre això no es materialitza, s'ha aprovat que la proposta la farà cada representació sindical de forma rotativa i proporcional a la seva representativitat. D'aquesta manera s'evita que cap sindicat monopolitzi els tribunals de selecció, com ha estat ús i costum a la Diputació fins ara, i també que no hi pugui haver cap mena de discrecionalitat a l'hora de determinar els tribunals pels quals un o altre sindicat pot proposar persones, atès que el sistema de designació establert és completament aleatori pel que fa als tribunals pels quals li toca proposar a cadascú. Aprovat aquest sistema (que, amb tot, i com ja he dit, és provisional), CGT participarà per primera vegada a l'hora de proposar persones per als tribunals a la Diputació. De fet, els vocals que participaran properament, a proposta de la Junta de Personal, en 4 dels processos selectius (2 consursos de mèrits i 2 bosses de treball), que es troben actualment en marxa hauran estat proposats en aquest òrgan pels delegats i delegades de la CGT.
Més enllà d'això, s'ha aprovat que a partir d'ara tant les convocatòries, amb els ordres del dia, com les actes de les reunions de la Junta de Personal, seran públiques i estaran penjades a l'espai d'informació sindical de la Intradiba (així se sol·licitarà a RRHH), en el qual també hi haurà el calendari de reunions d'aquest òrgan. Entenem que es tracta de mesures que van en la línia de garantir la transparència pel que fa a l'actuació d'aquelles que legalment som "representants" de les treballadores, i que han de facilitar la fiscalització de la mateixa per part d'aquelles a les quals figura que representem. També s'ha aprovat que les pròpies reunions de la Junta siguin públiques, és a dir, que totes aquelles treballadores que la Diba que ho demanin, hi puguin assistir. I, pel que fa a les actes, un criteri que per a nosaltres és summament important (fins al punt que els delegats i delegades de la CGT ens hem abstingut durant els últims 4 anys, per aquest motiu, en l'aprovació de TOTES les actes de la Junta): A partir d'ara les actes recolliran el sentit del vot de cada representació sindical. És a dir, s'ha acabat això d'anar aprovant coses sense que ningú no sàpiga qui hi dóna suport i qui s'hi oposa. Ara tot això serà públic, i que cadascú assumeixi la responsabilitat de donar explicacions a les treballadores dels seus actes. Com no pot ser d'altra manera.
La Junta ha pres ja algunes altres decisions que tenen a veure amb les seves competències, però volíem destacar sobretot les anteriorment esmentades. Cal lamentar l'actitud de bloqueig que ha mostrat en certs moments UGT a les reunions realitzades fins ara, si bé no en tots els temes que s'han tractat, sí en alguns d'ells. També cal lamentar les maniobres que ja es comencen a detectar per a tractar d’impedir fora de les reunions de Junta que es tirin endavant les decisions que es prenen per majoria en aquestes. És evident que al sindicat que sempre ha tallat el bacallà a la Diputació li costa i li costarà assumir quin és el nou escenari i quina és la seva nova situació. Val més que s’ho prenguin amb calma. Nosaltres anirem fent via, amb la nova representativitat que ens vau atorgar el 22 d'abril passat, i en la mesura en què puguem anar fent que les coses canviïn, aquestes canviaran. De fet, ja ho han començat a fer.
Josep Garcia Vázquez
LA CGT DENUNCIA A LA INSPECCIÓ LABORAL L’ASSETJAMENT A LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA
El sindicat CGT ha presentat, aquest dimarts [en referència al dimarts 9 de juny], una denúncia a la Inspecció de Treball per ‘presumptes infraccions a la Llei de prevenció de riscos laborals” comeses al departament de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona. La denúncia es produeix després de mesos d’intentar sense èxit que el govern de la Diputació posés fi a les pràctiques d’assetjament laboral que, segons el sindicat, es produïen en aquest departament.
Diversos tècnics de la Diputació de Barcelona venien denunciant des de feia mesos que rebien pressions i coaccions dels seus superiors perquè tramitessin projectes de cooperació al desenvolupament finançats per la corporació provincial on s’advertien irregularitats. En comptes d’estudiar les seves denúncies, els responsables polítics dels àmbits de Relacions Internacionals i Cooperació al Desenvolupament de la Diputació van amenaçar i pressionar aquests tècnics, alguns dels quals van demanar la baixa laboral afectats per depressió o angoixa.
Aquests fets van portar el delegat de prevenció de riscos laborals de la Diputació, Jaume Garganté, a entregar, el passat 2 d’octubre, un escrit al Registre General sol·licitant la realització d’una avaluació de riscos psicosocials a la direcció de Relacions Internacionals. L’informe ‘Riscos Laborals a la Direcció de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona’, elaborat per l’Agència de Salut Pública, va donar la raó a les denúncies dels tècnics.
Malgrat tot, el govern de la Diputació ha anat endarrerint la solució del cas i ha anat traspassant-lo d’una àrea a l’altra. L’última decisió del president de la corporació, Salvador Esteve, va ser traslladar l’expedient a la gerència de l’entitat. El decret que adopta aquesta decisió es va signar el 15 de maig. Salvador Esteve deixarà la presidència de la Diputació en els propers dies, de la mateixa manera que ho han fet recentment els dos responsables de l’àrea de Relacions Internacionals, Jordi Castells, i de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament, Jonathan Jorba. Tots dos han tornat als càrrecs que ocupaven a l’administració del govern de la Generalitat, prèviament als seus nomenaments a la Diputació de Barcelona. El proper dilluns [en referència al dilluns 15 de juny] hi ha convocada una junta de portaveus, reclamada pels diputats del PSC i ICV-EUiA, per analitzar aquesta crisi.
Siscu Baiges
Notícia publicada originalment l’ 11/06/2015 a eldiario.es
http://www.eldiario.es/catalunyaplural/CGT-Inspeccio-Laboral-Diputacio-Barcelona_0_397210465.html
SOBRE LA SITUACIÓ A LA DIRECCIÓ DE RELACIONS INTERNACIONALS
(ALGUNES NOTES SOBRE EL “LONDRESGATE”)
Antecedents
Al 2011 Convergència i Unió, després de les eleccions municipals, conquesta la Diputació de Barcelona (amb l’ajut inestimable de PP, encara que actualment no els agradi recordar-ho), i s’inicia així el canvi de càrrecs de confiança, en una administració que portava dècades essent governada pel PSC, sol o en companyia d’altres. Es nomena aleshores, entre molts d’altres nous càrrecs, en Jordi Castells Masanés Director de Relacions Internacionals, convertint-se en el màxim responsable a la Diba del repartiment dels fons de Cooperació al desenvolupament. En Castells arriba de la mà de Josep Maria Matas, excoordinador general de la Diputació, que fou destituït el 2012 en fer-se públics els seus negocis foscos des de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), durant el període en què Salvador Esteve va ser president d’aquesta entitat i en Matas coordinador de la mateixa.
Durant aquest mandat s’han modificat substancialment les polítiques de cooperació al desenvolupament, tot aplicant polítiques neoliberals a l’hora de fer el repartiment de recursos. Bàsicament, s’ha donat suport a la internacionalització de les empreses i patronals catalanes a la conquesta de nous mercats, en detriment de les ONG i entitats socials tradicionals que han deixat de rebre ajuts. Empreses privades com Sestrategic, S.L., Voltia Solutions S.L., Grupo IGFA, organitzacions patronals com la plataforma de les pimes Pimec, lobbies energètics com la Fundación Empresa y Clima, entitats privades com la Fundación Universitaria Iberoamericana (Funiber).... Algunes de les empreses i entitats beneficiades dels fons de cooperació al desenvolupament de la Diputació es van constituir tot just uns mesos abans de la concessió dels contractes. I una part d’aquests fons de cooperació s’ha vinculat a través de successius contractes menors, per tant, sense publicació ni concurrència, a unes poques empreses, algunes sense cap experiència en el sector de la cooperació. Si bé hi ha motius fonamentats per a pensar que aquestes pràctiques no van començar amb l'arribada dels convergents a la Direcció, tot sembla indicar que es van aguditzar durant l’últim mandat.
En aquest període també es nomena en Jonathan Jorba com a Cap de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament. En Jorba es el quart responsable de l’Oficina des de l’arribada de Jordi Castells. El 2012 va ser cessada Neus Gómez, nomenada per l’anterior Govern. La va rellevar l’Octavi de la Varga, que va durar en el càrrec poc mes d’un any. A finals de 2013 fou desplaçat i reubicat en el mateix departament. El seu substitut fou l’Albert Torras, tècnic de la casa que va dimitir al cap de 6 mesos, per tornar a l’Àrea de Desenvolupament Econòmic. Finalment, el juny de 2014 és nomenat per al càrrec en Jonathan Jorba, persona de confiança de Castells. A finals de maig de 2015, en Jorba renuncia al càrrec per incorporar-se a l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). A principis de juny dimiteix en Jordi Castells Masanés per a reincorporar-se al Departament de Governació i Relacions internacionals de la Generalitat, dirigit per Joana Ortega, i -concretament- com a cap del Servei de Gestió dels Fons de Cooperació i Estructurals.
Aquestes dimissions s’emmarquen en l’esclat de l’escàndol sobre “possibles” irregularitats en la gestió dels fons de cooperació, del qual han estat informant els periodistes Pere Rusiñol i Siscu Baiges al digital eldiario.es (http://www.eldiario.es/catalunya/) des de finals del mes de maig. Posteriorment, també mitjans mainstream i de difusió massiva, com La Vanguardia, se n’han fet ressò.
Riscos psicosocials
Tota aquesta situació ha portat als treballadors de la Direcció de Relacions Internacionals al límit. A l’octubre de 2014 un delegat de prevenció de riscos va instar, mitjançant un escrit presentat al Registre a la Diputació, a realitzar una avaluació de riscos psicosocials a la Direcció. Com a delegat ja tenia coneixement de la greu exposició d’aquest personal a factors de riscos psicosocials. Posteriorment, a la reunió del Comitè de Seguretat i Salut Laboral de la Diputació celebrada el 19 de desembre d’aquell any, la Cap de l’Oficina de Prevenció de Riscos Laborals, Montserrat Colominas va informar “que l’any que ve es faran les avaluacions de riscos psicosocials a la Direcció de Relacions Internacionals”, sense concretar res més.
En una reunió posterior del Comitè de Seguretat i Salut laboral, celebrada el 27 de març de 2015, es va tractar el tema de la Direcció com a punt previ a l’ordre del dia. En la mateixa, la sra. Colominas va comentar que, per instruccions directes de la Directora dels Serveis de Recursos Humans, Eva Comellas Batet, s’iniciaria l’avaluació després de setmana santa. Els delegats de prevenció de riscos dels diferents sindicats van mostrar la seva preocupació per la gravetat dels fets, i demanaren poder participar en la revisió dels qüestionaris, tenir accés a les respostes dels treballadors i participar en els posteriors grups de millores. Sol·licitaren també una solució immediata i la presa urgent de mesures cautelars per la situació en què es trobava el personal de la Direcció de Relacions Internacionals. I manifestaren que tenien constància del fet que diversos d’aquests treballadors s’havien adreçat a l’ Oficina de Prevenció de Riscos Laborals per comunicar la seva situació.
El 24 d’abril d’enguany es reuní la Comissió de Seguiment de Riscos Psicosocials de la Diputació de Barcelona amb un únic punt de l’ordre del dia. En aquesta reunió un dels delegats explicà que el 16 d’abril van ser convocats tots els empleats de la Direcció de relacions internacionals. Es dóna la situació que en veure que la realització de l’avaluació de riscos psicosocials es dilatava en el temps, un delegat de prevenció pel seu compte va enviar els qüestionaris i posteriorment aquests van ser lliurats a l’Agència de Salut Pública de Barcelona per a que realitzessin una anàlisi de les dades.
El 29 d’abril es va reunir novament la Comissió de Seguiment de Riscos Psicosocials amb un únic punt de l’ordre del dia. En aquesta reunió se’ns va lliurar l’informe realitzat per al sra. Lucía Artacoz de l’Agència de Salut Pública, un document amb unes conclusions demolidores. Amb posterioritat a la presentació de l’informe, i mitjançant Decret 2015/3904 de 12 de maig del Servei de Relacions Col·lectives i Suport Jurídic, depenent de l’ Àrea d’Hisenda, Recursos Interns i Noves Tecnologies s’insta a la incoació d’un expedient informació reservada. Cal dir que en aquest Decret no es fa cap menció de la sol·licitud prèvia del 2 d’octubre de 2014, en la qual ja es demanava per part d’un delegat la realització d’una avaluació de riscos psicosocials a la Direcció de Relacions Internacionals.
Posteriorment, mitjançant el Decret 2015/4190, de 15 de maig, de l’ Àrea de Presidència, es va donar trasllat d’actuacions de l’expedient directament a la Gerència de la Diputació, amb l’excusa de garantir el procés, i tot recuperant una competència delegada a la Direcció de Recursos Humans. A partir d’aquí, la CGT sol·licita una reunió d’urgència amb el Gerent Xavier Boltaina. En aquesta reunió el mateix Boltaina exposa la voluntat de la Diba d’iniciar l’expedient d’informació reservada i d’actuar en funció dels resultats d’aquest, tot limitant les seves responsabilitats a l’estricte compliment del mandat per part de Presidència a fer aquest expedient.
Com a Secció Sindical entenem que la situació dels treballadors i treballadores de la Direcció de Relacions Internacionals és molt greu i que s’ha allargat insuportablement en el temps. Tenim constància de baixes llargues, canvis de destí, excedències... Considerem que s’ha tolerat una situació de mobbing estructural vinculat a una probable distribució irregular dels fons de cooperació, la qual s’hauria d’investigar. Des de la Secció Sindical de la CGT vinculem directament les possibles “irregularitats administratives” que s’han donat a la Direcció de Relacions Internacionals amb la situació laboral del personal de la mateixa, atès que no es poden entendre les unes i l’altra per separat.
En conseqüència, exigim a la Diputació:
1. Que s’iniciï expedient DISCIPLINARI a en Jordi Castells i en Jonathan Jorba.
2. Que se cessi i s’iniciï expedient informatiu per omissió del deure de protegir la salut dels treballadors a la Presidenta del Comitè de Seguretat Salut i Directora del Servei de Recursos Humans de la Diputació, Eva Comellas Batet.
3. Que se cessi i s’iniciï expedient informatiu pel mateix motiu a la Cap Oficina de Prevenció de Riscos Laborals, Montserrat Colominas Grau.
4. Que es posi en valor les avaluacions de riscos psicosocials, i s’implementin altres mètodes d’avaluació més transparents i participatius, que facilitin la intervenció en origen, la seva planificació i seguiment.
5. Revisió de les diferents situacions personals i possibilitar i acompanyar a les persones que han sol·licitat trasllats a que puguin retornar en cas que ho vulguin
6. Canvi de contingències per la gent que està de baixa, que en l’actualitat estan en el regim general i que se’ls reconegui que la seva incapacitat temporal es degut a la situació laboral.
També exigim que s’investiguin i s’assumeixin responsabilitats polítiques per aquestes possibles “irregularitats administratives”. Els nostres serveis jurídics estan estudiant possibles accions legals. Així mateix, anunciem que en data 9 de juny de 2015 hem registrat una denúncia a la Inspecció de Treball de Barcelona.
Secció Sindical de la CGT a la Diputació de Barcelona
VAGA TOTAL A MOVISTAR
“Hem d’afavorir l’entesa i la concertació. No només hi ha treballadors en el conflicte, sino que també hi ha col·lectius que busquen una certa crispació i que dificulten una solució”. Felip Puig, conseller d’Ocupació i Empresa (29/5/2015)
La vaga de Movistar ha tingut molts punts que la fan interessant. Podríem aturar-nos en la unitat d’acció entre milers de falsos autònoms i treballadores i treballadors de subcontractes, la sorprenent forma d’organització inicial (basada en, literalment, milers de persones aïllades però interactuant en grups de Whatsapp per a fluïr informació al moment) o en com els sindicats del règim van ser desbordats per les plantilles.
Podríem parlar també de les queixes de la companyia per suposats sabotatges o els centenars de milers d’avaries que s’han anat acumulant, causant molts problemes a clients o empreses.
Aquí preferim, no obstant, posar el focus en el concepte de ’vaga total’ com antítesi de les vagues exclusivament laborals i tancades en si mateixes; vagues contingudes dins els murs de les empreses i on el cas paradigmàtic de les quals van ser el 8 mesos de Panrico. Vagues amb determinació, però amb el fre de mà posat.
Tothom ha pogut comprovar que hem estat davant d’una vaga activa, amb les plantilles al carrer i amb major presència a mida que passen els dies. El suport social s’ha anat estenent progressivament, afegint pressió de forma coordinada amb les vaguistes fins a fer-se continua els darrers 10 dies de Maig. S’ha donat la paradoxa que just quan el seguiment era més baix, més pressionada estava la multinacional.
Els altres territoris de l’Estat han mirat el que passava a Catalunya primer amb una certa enveja sana, després com la punta de llança on es jugaven les seves possibilitats.
Per què la vaga a Catalunya ha sigut més forta?
Deixarem de banda els factors de cohesió i gestió interna de la vaga. Sí es podria ressaltar l’intel·ligent ús de les forces existents per a fer front al lògic desgast: S’abandonaven objectius dispersos i es concentraven els piquets, tasques i recursos existents en punts concrets per a colpejar amb força.
Però allò que va fer diferent aquesta vaga a Catalunya va ser la socialització del conflicte. Fem una mirada enrere i pensem en alguna de les vagues que podem retenir a la memòria, probablement totes tenien una característica comuna: l’extensió de la participació i mobilització a sectors populars.
Complint els acords congressuals, des de la CGT vam iniciar contactes amb alguns moviments socials el primer dia de vaga estatal, junt amb vaguistes, i uns dies després al local del sindicat on una considerable presència d’organitzacions van assumir la rellevància d’aquesta vaga i la necessitat d’abocar-hi esforços
Els actes solidaris per a recollir fons per a la caixa de resistència es van multiplicar, arribant en alguns moments a ser desenes cada setmana. Els diners mai són suficients però van permetre mantenir en lluita el màxim possible de casos sense recursos. Es va activar una línia de crèdit de 120.000 € des de Coop57 per a avançar el que es recaptaria amb posterioritat.
Les xerrades explicant el conflicte complien també l’objectiu de fer penetrar el seu coneixement per la societat, sensibilitzant i preparant el terreny per a unir-se després a la reivindicació. Movistar ha fet una potent campanya d’invisibilització de la vaga mitjançant el ferri control dels ’mitjans lliures’ en poder de capitalistes. Aquest front s’ha combatut amb actes locals i accions coordinades a xarxes socials.
Es fa una primera manifestació a Barcelona el passat 20 d’Abril. Des de llavors podríem dir que gairebé tot acte al carrer tenia un apartat o esment a la lluita de Movistar. S’han realitzat actes coordinats d’ocupacions i concentracions a botigues de Movistar de forma cada vegada més freqüent a un gran nombre de llocs. Les darreres dues setmanes la companyia sabia que a qualsevol ciutat hi podria haver una acció en qualsevol moment. L’hostigament arribava per tots els punts possibles.
Les ocupacions del Mobile World Centre
Els moviments socials van participar de la lluita laboral i els vaguistes van aprendre mètodes dels moviments socials. La primera ocupació de la botiga de Movistar a la Plaça Catalunya de Barcelona, el MWC, es va fer de forma coordinada entre solidàries i vaguistes, assolint una fita en el camí doncs per primera vegada la multinacional va mostrar signes de feblesa. Es va negociar la sortida si es creava una taula de negociació amb Telefònica i així es va fer. Malauradament, es tractava d’una trampa doncs un cop fora l’empresa va tornar a la postura inflexible. Aquest engany va enervar els ànims i va fer incrementar la solidaritat davant la injustícia comesa.
L’aproximació de partits polítics a aquest conflicte des de mitjans de maig es pot interpretar com un símptoma de la rellevància social que estava generant.
Seguint el lema “Un desalojo, otra okupación”, vaguistes i solidaris van fer allò que semblava gairebé impossible: superar les mesures de seguretat incrementades del MWC i entrar-hi per segona vegada per apretar allà on a Movistar li va fer mal dues setmanes enrere. I es va aconseguir el dissabte 23 de Maig, dia de reflexió de les eleccions municipals.
La setmana que va seguir a continuació va significar l’esclat de la solidaritat a la ciutat i resta de Catalunya, semblava que s’hagués creat un 15-M laboral: Activitats cada dia, moviment continu de persones solidàries, logística assumida per organitzacions de suport a la vaga i, ara sí, impossible de tapar per la multinacional als mitjans de comunicació de masses, noves accions a botigues del territori. Les pèrdues diàries només a la botiga principal sumaven 75.000€ diaris a banda de l’incalculable dany a la seva imatge de marca. El divendres es fa una nova manifestació solidària mentre centenars de persones esperaven a la botiga per dificultar un possible desallotjament.
La sortida de la botiga ocupada, i certs fets dels dies posteriors, van fer saltar l’alerta davant d’una possible institucionalització de la vaga, el que hagués significat la seva mort i la fi de les aspiracions dels i les vaguistes. Des de la CGT de Catalunya rebutgem qualsevol intent d’ús partidista o desactivador, tot recordant el paper mitigador que sempre ha tingut la socialdemocràcia en les lluites laborals.
Sense voler entrar en la forma de resolució del conflicte, cal prendre nota de molts aspectes d’aquesta vaga: És impossible unir col·lectius precaris atomitzats i combatre poderoses màquines de trinxar drets laborals? CCOO i UGT sempre tenen la clau de conflictes allà on són majoritaris?
Aquestes preguntes es van respondre i funcionar a nivell estatal relativament bé. Ara bé, cal posar l’accent en allò que va fer més potent la lluita a Catalunya respecte altres territoris: socialitzar la solidaritat en conflictes laborals de forma activa.
La vaga es troba en un punt on la multinacional, pressionada per la forta lluita laboral i social, finalment negocia amb el comitè de vaga. No és casual que un dels principals punts de debat a la taula ha estat com evitar que el paper de CCOO i UGT no quedés desacreditat, encara més, amb una millora fruit de la lluita. Ja no enganyen a ningú, no importa com ho intentin.
La dignitat dels i les treballadores de Movistar sumada al compromís del teixit social català és la clau de volta que ens permetrà prendre l’iniciativa en propers conflictes. I guanyar-los.
Secretaria d’Acció Social i Secretaria d’Acció Sindical del Comitè Confederal de CGT Catalunya
Comunicat publicat originalment el 05/06/2015 a cgtcatalunya.cat
http://cgtcatalunya.cat/spip.php?article11231
CAP A LA SOBIRANIA ENERGÈTICA
L’assoliment d’aquesta sobirania passa perquè sigui la població qui, a través de la utilització sostenible dels recursos del planeta, aconsegueixi autoabastir-se col·lectivament de l’energia per satisfer les necessitats de la comunitat. Això passa per deixar de mercantilitzar la naturalesa i considerar els seus recursos com un bé comú al qual hi ha de tenir accés tota la ciutadania.
Divulgació i promoció d’un nou model
La participació activa del conjunt de la ciutadania és imprescindible per a la construcció d’un nou model energètic. Ens cal:
* Elaborar campanyes de sensibilització per a l’abandonament de la utilització de les energies fòssils i nuclear.
* Informar la ciutadania dels problemes que comporta el model energètic actual i de les possibilitats que ofereix un nou model basat en energies renovables.
* Promoure la facturació elèctrica certificada d’origen 100% renovable i gestionada per empreses de l’economia social i compromeses amb el territori, com Som Energia (https://www.somenergia.coop/ca/contracta-la-llum)
* Incorporar criteris energètics (mínim consum i emissions, residu 0, reutilització, responsabilitat social,...)
Millorar l’eficiència
Una societat que pretengui ser autosuficient en termes energètics, de recursos i de residus ha de caminar cap a processos eficients que permetin reduir l’ús intensiu d’aquests i evitar-ne el seu malbaratament.
* Elaborar un pla d’autonomia energètica en els edificis i espais públics; aquests plans han de fomentar l’eficiència energètica i la reducció de residus i s’han de desenvolupar a partir de processos participatius amb les persones que utilitzen aquests espais, ja siguin usuàries o treballadores.
* Potenciar les auditories energètiques a l’abast de tota la ciutadania per oferir les solucions més adequades a cada llar, és necessari conèixer amb detall, quines són les seves mancances i les seves potencialitats,
* de persones amb ingressos baixos i d’entitats sense ànim de lucre.
* Promoure la rehabilitació energètica dels edificis aplicant criteris d’eficiència energètica i la utilització de materials que no suposin danys a les persones ni al medi natural.
* Millorar l’eficiència energètica en el sector privat incentivant en aquest sector l’adopció de mesures d’eficiència energètica.
Producció d’energia
L’aprofitament de les energies renovables permet aproximar els centres de producció als punts on s’utilitza aquesta energia. Aquest fet permet produir energia tant a nivell individual com a través de petites comunitats de persones i obre les portes a la gestió col·lectiva, converteix la ciutadania en agent actiu d’aquest procés.
* Aprofitar les energies renovables per a la producció d’energia, amb accions com la d’instal·lar equips de producció energètica a partir de fonts renovables en els edificis privats i els de propietat pública (escoles, CAP, biblioteques...) per caminar cap a la seva autosuficiència energètica (per exemple, instal·lar equips d’energia fotovoltaica i tèrmica a les cobertes d’aquests edificis). Aquests processos s’han de desenvolupar a partir de la participació dels i les usuàries dels centres.
* Promoure l’autoproducció d’energia a partir de fonts renovables a les comunitats veïnals per al seu ús col·lectiu, així com incentivar que el sector privat també incorpori actuacions per autoproduir l’energia que utilitza.
La campanya de desobediència (http://desolbediencia.org/) i “Autoproducció Solar” (http://www.terra.org/categorias/articulos/guerrilla-solar-enchufate-al-sol), incentiva la compra i autoinstal·lació d’un kit solar domèstic a partir de 150kw, només cal comprar la placa fotovoltaica, fixar-la a un lloc que tingui el màxim número d’hores de sol i endollar-la a la xarxa interna de casa, com un altre electrodomèstic, l’electricitat que injectem serà fluid elèctric que no entrarà pel comptador de la companyia i es pretén així denunciar les dificultats injustificades que, des del Gobierno de España, imposa a la implantació de l’autoproducció d’energia renovable, afavorint els interessos de les grans companyies elèctriques en detriment dels consumidors, l’autoproducció és una opció viable tècnica i econòmicament, i permetria reduir l’import de la factura elèctrica.
L’autoproducció de energia produïda per plaques fotovoltaiques te uns costos de manteniment molt reduïts, però requereix una inversió inicial que s’amortitza. Hi ha però dificultats administratives, la impossibilitat de vendre els excedents a la xarxa per compensar en part el consum comprat en el mercat quan les plaques no produeixen suficient energia, la imposició de peatge i l’obligació de instal·lar un comptador addicional, provoquen un descens de la rendibilitat molt important fins al punt de fer-ho inviable econòmicament si es vol legalitzar la instal·lació.
Quin benefici té l’autoproducció d’energia?
* Poder produir la teva pròpia energia, s’obté a un preu inferior de la energia comprada en la xarxa.
* Al apropar la producció al consum, estalvia les pèrdues de transport que es produeixen amb l’actual model energètic (generació centralitzada i allunyada dels punts de consum), i que suposen unes pèrdues del 15% de la energia.
Feliu Madaula Canadell
V DE VENDETTA
Hola! Després de la derrota d'UGT, si us pregunteu per què, si heu vist que de 10 a 11, és per a amagar la seva incompetència d'aquests darrers 4 anys. Aquest 1 de més són els laborals, que a l'hora de les votacions no serveix per a res, el que passa és que sempre estan marejant la perdiu.
El tema dels interins el seguim lluitant, però no hi ha manera que ho mirin. Estem intentant demanar una Mesa de Negociació, però l'empresa es fan els suecs.
Hem enviat les signatures per a que l'autobús vingui abans i estigui fins a més tard, però l'empresa com qui escolta ocellets de bon matí.
Després de la reunió que vam tenir l'últim dimarts (17/06) amb Recursos Humans i amb el Del Pozo, vam estar parlant del tema dels festius. Van dir que de cap manera els festius recuperar-los. Van dir que no.
El tema del funcionament, de treballar els festius aleatoris, diu l'empresa que la gent ho prefereix així, i no el rotatiu que era el sistema anterior.
Per tot aquest tema, i molts altres xanxullos ens hauríem de manifestar i ensenyar les dents a l'empresa. Fart de les mentides d'una empresa pública que ens tracta com a peons i titelles.
Al Pavelló Nord, després de gastar-te uns calers en posar parquet, amb el que costa, i a sobre en una residència de gent gran, que rellisca, a banda que estava inflat... Doncs, total, gastem diners públics per a fer-ho bé a la segona, tot posant rajola. Bravo pels pensants.
Jo em comprometo a seguir amb la lluita. Però recordeu que necessitem el suport de tots els qui m'escolteu.
PASSAT PRESENT
... per a la pròpia essència de la CNT i del món llibertari associat a la mateixa, resultava bàsic el contacte amb el carrer, en l'entorn dels barris obrers en els quals arrelava, extensió natural de les fàbriques i tallers on treballaven els seus afiliats i militants. En aquests barris (...), en aquests llocs de sociabilitat popular quotidiana, es mantenia un vincle permanent amb el "poble treballador", tot esdevenint la CNT (mitjançant, per exemple, els seus comitès de barriada) portaveu de les seves diferents demandes socials (habitatge, treball, subsistències, educació, etc), i constituint-se així una autèntica "esfera pública proletària" a la qual vivia immersa l'organització confederal. Les lluites extrasindicals (com ho va ser, per exemple, la vaga d'inquilins de Barcelona del 1931, en protesta pels alts preus dels lloguers) no eren en absolut secundàries; les tàctiques de mobilització de la CNT se solapaven així amb formes de resistència i acció comunitàries i cimentaven l'arrelament social de la central anarcosindicalista. Un exemple d'aquesta imbricació el constituïa també el cas dels ateneus, autèntics centres de sociabilitat barrial, integrats a la vida d'aquestes àrees urbanes, infradotades de serveis, i que atenien necessitats d'educació, relació social i oci, tot i que no exclusivament. En definitiva, (...) una de les raons que expliquen la “consistència i cohesió de l’organització confederal” en aquells anys és el fet que aquesta no es limitava a la “pròpia pràctica sindical”, sinó que s’estenia també “per vies extrasindicals, que tenien com a escenari el lloc de treball, el carrer, els barri, els espais d’oci”.
Fragment de: Navarro Navarro, Javier. "La calle rojinegra. Anarcosindicalismo, rituales de movilización y símbolos en el espacio público (1931-1936)". Pasado y Memoria. Revista de Historia Contemporánea, 13, 2014. Pàgines 153-154 (La traducció de l'original castellà és nostra)
S’ha acabat el bròquil...
Afilia’t i contribueix a construir l’ALTERNATIVA SINDICAL
a la Diputació de Barcelona!
VOLS CONTACTAR AMB NOSALTRES?
CGT Diputació de Barcelona
Carrer Mallorca 244, 2on 1a
08080 Barcelona
Ens trobareu al local
tots els dimarts i dijous al matí
Telf: 934049221
A/e: cgt@diba.cat
http://cgtdiba.wordpress.com/
https://twitter.com/cgtdiba
Delegats i delegades:
Eulàlia Ribó Almoyner (Junta): riboae@diba.cat
Josep Garcia Vázquez (Junta): garciavjm@diba.cat
Elena Martínez Albarrilla (Junta): martinezamr@diba.cat
Héctor Villanueva Vidal (Junta): villanuevavh@diba.cat
Víctor Garcia Becher (Junta i PRL): garciabv@diba.cat
Aurora Pulido Vacas (Junta): pulidova@diba.cat
Susana Larrosa Garciandía (LOLS): larrosags@diba.cat
Feliu Madaula Canadell (LOLS): madaulacf@diba.cat
Lídia Pujante Fernández (LOLS): pujantefl@diba.cat
Jaume Garganté Queralt (PRL): garganteqj@diba.cat
Mar Arce Díaz (PRL): arcedm@diba.cat
1 El patriarcat és un concepte antropològic que descriu la condició social en què els pares tenen autoritat suprema de llurs famílies, en què els membres mascles de la societat predominen en les posicions de poder i en què la posició de més poder serà ostentada per un home. La teoria del patriarcat va ser una de les primeres teories feministes. Margot Pujal i Llombart (2005). El feminismo. Barcelona: Editorial UOC.
2 Web de la Diputació de Barcelona: http://www.diba.cat/es/web/sala-de-premsa/-/la-diputacio-de-barcelona-aprova-el-seu-pla-d%E2%80%99igualtat-de-genere [Consulta: 10 de juny de 2015].
3 Boletín Oficial del Estado (2007). Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, para la igualdad efectiva de mujeres i hombres. Núm. 71, de 23/03/2007 de març de 2007, págines de 1515 a 1548.
4 Boletín Oficial del Estado (2007) Ley 7/2007, de 12 de abril, del Estatuto Básico del Empleado Público. Número 89, de 13/04/2007, páginas de 16270 a 16299.
5 Diputació de Barcelona (2007). Majoria d’esquerres a la Diputació de Barcelona. Revista de la Diputació de Barcelona: https://www1.diba.cat/uliep/pdf/42762.pdf, número 147, Juny-Agost 2007. [Consulta: 10 de juny de 2015]
6 Web de la Diputació de Barcelona: http://www.diba.cat/web/ladiputacio/ple [Consulta: 10 de juny de 2015]
7 El Pla Igualtat de Gènere (2015) es pot consultar a la Intradiba: https://intradiba2.diba.cat/documents/23753859/40564949/Pla+d%27igualtat+de+g%C3%A8nere/396bd75f-f5a6-4ab9-8c28-566cab3cea97
- Diputació a l’aire! butlletí secció sindical diputació bcn abril setembre 2015:
Més informació:
Attached documents