El poder mediàtic construit per Berlusconi a Itàlia

10.260 minuts ha parlat a les televisions públiques i privades el president del consell Silvio Berslusconi al llarg dels darrers 10 anys. Tres vegades més que els presidents de la República, Carlo Azeglio Ciampi i Francesco Napolitano. I durant el gener de 2011 ja ha doblat la seva mitjana (85 minuts) sortint parlant als telediaris per 160 minuts. La importància de la dada és evident si pensem que la majoria dels italians s’informen gairebé únicament a través dels telediaris, tots estrictament pro-“cavaliere” i sobretot estandaritzats.

Periodistes, directors i reporters que no s’adapten són expulsats del sistema i reemplaçats amb “professionals del vídeo o del paper imprès” més dúctils, si cal a cops d’edictes (com a l’abril de 2002), mitjançant reducció de plantilles, acomiadaments per crisi de la empresa o més simplement fent el buit al seu voltant dins les mateixes redaccions. Com? Per exemple no acceptant la publicació de reportatges “no homologats”, oficialment per manca d’espai als telediaris o a les pàgines dels diaris o empenyent-los a dimitir per no compartir la política editorial.

Les pressions en ambdos casos són dobles. Per una banda hi ha la línea editorial dels telediaris o dels diaris, estrictament lligats a un dels partits polítics al govern. Per l’altra hi ha les grans empreses que tenen negocis amb el mateix Govern i que compren pàgines senceres de publicitat.

A Itàlia les fonts de finançament de la premsa són les subvencions governamentals i la publicitat. Mercat, aquest, gairebé totalment controlat per Berlusconi, que, a més, és propietari de 385 empreses (amb editorials com ara Mondadori, que publica Roberto Saviano, autor de Gomorra, Einaudi, Elemond, Sperling &Kupfer, Le Monnier, Frassinelli), distribuidores cinematogràfiques (distribuidora Walt Disney o Medusa film, que distribueix les pel·licules de Roberto Benigni) i vídeo (Blockbuster Italia), capçaleres periodístiques (Il Giornale, Panorama, Corriere della Sera, TV sorrisi e canzoni), revistes especialitzades, cadenes de televisió (Italia1, Rete4, Canale 5 i des de 1994, quan va ocupar el càrrec de President del Consell també controla directament les tres cadenes públiques: Rai 1, Rai 2, Rai 3) o productores com Endemol (Gran Germà) controlada parcialment per Mediaset.

Es pot parlar en aquesta situació de llibertat de premsa? Segons Ryszard Kapuściński, prestigiós reporter social: “Als Països on impera la censura hom lluita per expressar el màxim d’allò que es vol dir. Als Paísos on hi ha llibertat de paraula, la llibertat del periodista és limitada pels interessos del mitjà pel qual treballa”.

Val a dir que el pla de l’”home vingut del Nord”, que l’any 1994 va fundar un partit anomenat “Forza Italia” és molt més ambiciós i comença uns anys abans. Concretament l’any 1978 quan compra Telemilano, que es convertirà en Canal 5 i començarà a canviar la cultura italiana. Entra en totes les llars a través de les primeres TV “lliures”, les cadenes Mediaset protegides per Bettino Craxi (President socialista del Consell). Inventa programmes per mestresses de casa, concursos i talk show. Importa Dallas, Dynasty, les telenoveles sud-americanes i també s’ocupa dels nens creant contenedors de dibuixos animats.

La TV fa companyia. La tele-escombraria substitueix els programes culturals, que són considerats avorrits i fora de l’abast de l’italià d’a peu que necessita distreure’s de les catàstrofes que passen al món, de la feina, dels compromisos familiars, de les dificultats de la vida. El resultat, després de 35 anys d’aquesta “feina”, de 17 anys d’informació dirigida, de retallades del nivell cultural nacional mitjançant la TV, d’atac al sistema d’educació pública i d’empobriment del sector cultural, la majoria dels italians creu que “Striscia la Notizia” (programa d’entreteniment de Canal 5) és un telediari.

Silvio Berlusconi arrossega la política des del carrer als platós televisius. Tot esdevé espectacle, amb baralles i llàgrimes. Juga amb els sentiments més primitius dels teleespectadors. Esborra les paraules “dreta” i “feixisme” i utilitza només de forma reiterada la de “comunista”. La magistratura és comunista. Els periodistes que informen sobre els assumptes de dubtosa legalitat del Berlusconi empresari són comunistes. Tot està calculat al detall.

La nova dictadura ha de ser mediàtica, tal com preconitzava Licio Gelli, Gran Mestre de la P2. Res de cadàvers al carrer. Si cal i quan cal es canvia l’estratègia. La regla és que qui s’oposa a Berlusconi ha de ser aïllat, marginat, neutralitzat. “Aquesta – diu un entrevistat a la pel·lícula “Draquila”, de Sabina Guzzanti – és la dictadura de la merda: no actua amb la tortura o la detenció, en té prou amb la difamació”.

* Article de la periodista Francesca Oggiano publicat al núm. 127 de la revista Catalunya.