CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

El principi del final de la sanitat universal

Dimecres, 27 juny, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Repassem les conseqüències de la ‘contrarreforma sanitària’ amb les últimes mesures aprovades pel govern espanyol i els canvis en el model de sanitat, unes reformes sanitàries que formen part d'un llarg procés.


El Reial decret Llei 16/2012 aprovat pel govern espanyol suposa un pas més –molt important– dintre de la contrarreforma sanitària que es ve realitzant des de fa anys, i implica modificacions substancials en el model de sanitat pública universal, a més d'obrir vies per a futures retallades.

Per a començar, vincula el dret a l'atenció sanitària a l'assegurament (exclou de l'atenció gratuïta a qui no ostentin aquesta condició) i no estableix que aquest hagi de ser al règim general de la Seguretat Social, el que deixa oberta la possibilitat de models d'assegurament diferents (orientats al desgravament fiscal d'assegurances privades).

Recolzant-se en el discurs xenòfob d'un suposat abús, exclou de l'atenció integral als immigrants no regularitzats, limitant-la a urgències, embarassos i als menors de 18 anys, a pesar que existeixen múltiples estudis que demostren que els immigrants (regularitzats o no) utilitzen en menor mesura que els nacionals el Sistema Nacional de Salut (SNS). A més, com la sanitat es finança via impostos, fins i tot els irregulars aporten amb impostos com l'IVA els seus diners per al manteniment dels serveis públics. Es tracta d'una mesura inhumana, injusta, immoral, perillosa des del punt de vista de la salut pública (augmenta el risc de focus de malalties infectocontagioses) i negativa des del costat dels costos (al ser l'únic accés que els queda, s'incrementaran les visites a urgències).

Per primera vegada, s'aprova el “copagament farmacèutic per a pensionistes” (10% del preu de les medicines) i l'augment “del copagament farmacèutic per a la resta de la població”, segons teòrics nivells de renda. Així s'estableix un impost a la malaltia. La protecció social, basada en la solidaritat dels impostos en funció de la renda, deixa de tenir efecte, obligant-se a pagar més no a qui més tenen, sinó a qui estan més malalts.

Prestacions de la seva butxaca

També s'anuncia el pagament pels usuaris de “medicaments per a símptomes menors”, sense definir quins, però que amb tota seguretat seran medicaments útils i d'utilització freqüent (analgèsics, antihistamínics), que passaran a ser pagats per la butxaca del ciutadà. S'instaura així mateix el pagament per una banda del transport sanitari no urgent, la dietoteràpia, etc. Què passarà amb els malalts que precisen diàlisis o oncològics que realitzen diversos viatges setmanals?

No obstant això, les actuacions sobre la indústria farmacèutica són testimonials i d'escàs impacte econòmic. En aquest sentit existeixen mesures de lògica comuna i perfectament assumibles, com les compres a l'engròs i la distribució en els propis centres sanitaris de la medicació prescrita; la creació d'una indústria nacional per als medicaments bàsics (com la tenen les Forces Armades); la prohibició que la formació mèdica estigui en mans de les multinacionals; o fins i tot el no finançament pel sector públic de tots aquells fàrmacs que es registrin, mesures que podrien estalviar milers de milions d'euros, però que ni tan sols han arribat a plantejar-se.

El document sí que aprofundeix en el camí dels ‘incentius perversos’ justificats sobre la “racionalització (retallada) de la despesa” i la “competència –en lloc de la col·laboració– entre professionals i centres”. Els nous models d'hospitals privatitzats incorporen incentius econòmics als professionals que menys pacients ingressen, més altes donen o menys deriven als especialistes.

Els 600 milions d'euros que segons el Govern espanyol s'estalviaran amb una suposada “coordinació entre serveis socials i sanitaris”, no amaguen més que el tancament anunciat de més centres públics de llarga estada per a la derivació dels pacients crònics a centres privats, com acaba d'ocórrer amb el tancament dels dos hospitals de crònics i pal·liatius de Palma de Mallorca.

Les mesures anunciades són, per tant, un pas més dintre del pla perfectament planificat que es porta desenvolupant des de fa anys amb la complicitat de les cúpules sindicals i el suport imprescindible del partit ex socialdemòcrata. En grans línies: d'una banda, es traspassen les parts rendibles del sistema per a lucre de tot tipus d'empreses, potenciant-se les assegurances privades per a qui puguin pagar-se-les; i per una altra, es va articulant un sistema similar a l'antic de beneficència per a exclosos, desocupats i treballadors.

La resposta està en la coordinació de les lluites autogestionades i autònomes del poder, desoint els cants de sirena de l'esquerra ‘possibilista’, la postura de la qual es limita a la crida i intent de captació del vot representatiu, ocultant que no hi ha tornada enrere i que l'Estat de benestar no tornarà.

* Antonio Gómez Liébana és membre de la Coordinadora Antiprivatització de la Sanitat Pública de Madrid (Cas Madrid). Article publicat a la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció